dimecres, de febrer 22, 2017

Com si fóssim dones de fer feines


¿Per què serveix un editor? Entre d'altre coses, per fer el que L'Altra ha fet amb Lucia Berlin: descobrir-la al públic català amb l'esplèndid recull Manual per a dones de fer feines (Barcelona, 2016). Es tracta de dir "ep, aquí hi ha una meravella i no en sabíeu res". ¿I escriure, per què serveix? També, entre d'altres coses, per explicar-se a un mateix i als altres el fil narratiu, inexistent a simple vista, i sovint inexplicable en el fons, que agrupa els fets més diversos, atzarosos i inversemblants que marquen la nostra vida. La vida, especialment la vida de Berlin, en té molts. Sospito que tant la clara vocació per narrar, com la seva especial destresa en penetrar en el món quotidià, sovint lleig, lletgíssim, o de situar-se en una determinada perspectiva no sempre pròpia, fan la vida més suportable. No tan sols suportable sinó, encara que sembli tot el contrari, digna de ser viscuda. "Les males olors poden ser agradables", diu Berlin (p. 25). O "no em sap greu dir coses terribles i les puc transformar en divertides" (p. 388). O "he tancat la porta de l'aflicció del penediment de la recança" (p. 466). La fascinació per Mèxic en comparació amb la vida als Estats Units, la diversitat entre els baixos fons i la vida burgesa o, fins i tot, entre el catolicisme i el protetantisme tenen aquest so de fons.

Hi ha força varietat, als contes, però no me n'he trobat amb cap de prescindible. Alguns, són sublims. El llenguatge combina el realisme, sovint amb una ironia brutal ("No suportava la paraula amor. La pronunciava com la gent pronuncia bandarra", p. 368), amb una poètica molt particular ("Podia veure-hi nens, homes i jardins, a les meves mans", p. 32), diu, des d'una convicció en què la realitat que ens envolta ja ho explica, de fet, tot, com quan va apuntant-se els cartells d'avisos de botigues, per exemple, com si fossin premonicions profètiques. "¿Us imagineu que el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores?", es pregunta (pp. 135-136); efectivament, els contes de Berlin són com si el nostre cos, la nostra vida real, fos tan transparent i alhora enigmàtica com el que es veu a través la tapa d'una rentadora. O la vida vista com si fóssim dones de fer feines (p. 289). Aquesta, contra tot manual d'autoajuda, és la proposta de Lucia Berlin. I em temo que té raó.

dilluns, de febrer 20, 2017

Gestió cultural



Res d'autèntic. Els uns volen continuar gestionant el parc de les excentricitats i els altres restaurar el parc de les antiguitats.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 77.
Il·lustració: André Malraux sel·leccionant fotos per al seu museu imaginari.

dissabte, de febrer 18, 2017

Fer-se vell



M'he fet vell i record amb nostàligia, perduts,
tots els dies, Raquel, que no et vaig fer l'amor.

M'he fet vella i record agraïda, amb passió,
tots els dies, Jacob, que vam fer l'amor junts.

Ponç Pons, Fragmentt del poema "Visions d'Història Sagrada", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 39.
Imatge: Palma el Vell, Jacob i Raquel (1520); Gemäldegalerie, Dresde, Alemanya.

dimecres, de febrer 15, 2017

Religió contra fanatisme


Sorprèn que molts dels terroristes islamistes tinguin una formació religiosa tan mediocre, si és que la tenen, així com encara sorprèn també que siguin reclutats a les nostres ciutats més occidentals. La formació majoritària entre aquest col·lectiu, per cert, és la d’enginyer. En general, si us hi fixeu, els més fanàtics de totes les colles no són mai els millors formats en allò del que són fanàtics. Una bona formació va descobrint el caràcter instrumental, i provisional, de tota religió o ideologia, sap desgranar el gra de la palla, contextualitar, etc. No és cap garantia de res, hi ha gent molt ben formada fent de criminal, però segur que ajuda a posar distància, a avaluar molt millor la tradició que reps i a no perdre mai el respecte a la realitat, complexa i tossuda.

Més aviat sembla que la religió, en molts d’aquests casos, ve a cobrir un buit del que sí que són conscients. Un buit de sentit que no és massa diferent del que té tanta i tanta gent. O del que tenim els que representa que “ja creiem” quan veiem que aquesta pretensió no resol en absolut cap de les coses importants de la vida. Que Déu té sovint lloc al buit, o en el silenci, o precisament en aquell qui es veu “sense Déu” ja ens ho diuen teòlegs i místics. I que amb el “jo crec” no és ni de bon tros suficient és una constant en l’Evangeli. De manera que no ens hauria d’estranyar que qui cerqui amb més virulència Déu (o, si voleu, el sentit de la seva vida) sigui qui està més conscient de la seva absència, qui el veu més lluny. Això és un perill, sí, i una oportunitat, també.

Els que insisteixen en treure la classe de religió, o en devaluar-la, haurien de ser conscients d’aquests casos. Quan un és a l’entrada d’aquest buit necessita eines, pistes. Necessita omplir-lo com aquell escalador que va clavant pitons per subjectar la corda del seu propi camí. La formació religiosa serveix per això, de la mateixa manera que l’educació sexual als preadolescents els prepara per un repte que ni s’imaginen que tindran. Les persones formades no s’empassen el primer sopar de duro. I serveix per qualsevol fanatisme.

Foto: ExpansiónArticle per a la revista Foc Nou (desembre 2016)

dilluns, de febrer 13, 2017

L'herència catòlica de la modernitat



Els dos grans valors de la modernitat són esqueixos de la tradició cristiana.

En primer lloc, la fraternitat: creadora de l'ideal d'igualtat.

(...) El segon gran valor qu el catolicisme regala a la modernitat és el racionalisme, present en aquesta religió des de Pau de Tars, Agustí d'Hipona, Anselm de Canterbury i Tomàs d'Aquino. (...) La fraternitat i la raonabilitat cristianes són matriu de la modernitat.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 75.
Il·lustració: Eugène Delacroix, La llibertat guiant el poble, Museu del Louvre, París.

dissabte, de febrer 11, 2017

Entre gemecs i besos


Com feres enzelades
en l'univers dels símbols,
vagam un temps que dura
la flama d'un miratge
pel món i àavids de sexe,
enquimerats pel sexe,
desficiats pel sexe,
furgam en la ferida
del cos cercant atàvics,
entre gemecs i besos,
el sentit de la vida.

Ponç Pons, "L'origen del món - Courbet", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 23.
Foto: L'origine du Monde (Alben).