dissabte, de maig 26, 2018

El verí enamorat



Sé que el amor
es más importante que el enamoramiento.
El amor es sólido, generoso,
un admirable fortaleza
que nos preserva de las adversidades
de la vida y nos eleva.
El enamoramiento, tan gaseoso,
siempre acaba por hundirnos.
Nunca nos defiende de la vida.
pero, aún sabiéndolo,
elegimos el veneno que mata.

Rafael Argullol, poema "18-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 91.
Il·lustració: Egon Schiele. L'abraçada (Amants II), Osterreichische Galerie. Viena.

dimecres, de maig 23, 2018

Quina creu...


Resulta que si diumenge que ve volem anar a la platja, els de Mataró, aprofitant que ja s'ha estrenat la temporada amb els socorristes i les guinguetes, ens haurem de topar vulguem o no amb la performance de moda de l'independentisme de costa, que omple la sorra de creus grogues. Pel que sembla, l'acció pretén solidaritzar-se amb els "presos polítics" (sic) i denunciar la "mort" de les paraules que hi ha escrites "justícia", "llibertat", "democràcia", etc. Tothom està una mica amb la mosca al nas perquè el precedent de Canet va acabar com el rosari de l'aurora. Bé, tothom no, que alguns volen "posar Mataró en el mapa" del dubtós rànquing dels enfrontaments que Catalunya viu als carrers. Els carrers, que cada bàndol diu que seran sempre seus. Els carrers i ara les platges.

A mi no em fa res que, tot i que trobi que estan molt equivocats, els que consideren que aquí hi ha presos polítics i no hi ha democràcia, es manifestin com vulguin. I si no tenen sentit del ridícul, em sabrà greu per ells (conec i m'aprecio força gent que acostuma a participar en tots aquests saraus), però ja no és cosa meva. Trobo que no tenen raó i punt. I si tinc l'oportunitat, amb tot el respecte que sóc capaç (probablement no prou), no em farà cap mandra de parlar-ne tant com vulguin, però no seré jo el qui negui la llibertat d'expressar-se a ningú com bonament cregui, si també ho fa amb respecte (entre d'altres, a les ordenances municipals).

Els espais neutrals ens faran falta

De tota manera, si se'm permet, hi ha dues objeccions que em permeto la llibertat de fer a qui hagi tingut aquesta pensada. La primera té a veure amb la necessitat de preservar espais de neutralitat, llocs públics en els quals tots els ciutadans, pensem el que pensem, ens hi puguem sentir còmodes o representats. A parer meu, és el que criteri que hauria de presidir les façanes dels edificis públics i determinats llocs emblemàtics (esglésies, entrades al municipi, escoles, teatres...). A les campanyes electorals, per exemple, són els ajuntaments (generalment amb acord de tothom) que determinen quina part de l'espai públic i en quines condicions s'hi pot fer propaganda de part. Potser la platja, aquest espai tan característic del que ha estat la recuperació democràtica, allà on anem "despullats" a gaudir d'aquest do meravellós i gratuït del mar, hauria de ser un d'aquests llocs. Ho hauria de ser o ja ho és, de facto.

Ho dic perquè, al final (sí, hi ha final, diuen), allà on haurem d'anar a parar si no volem fer de Catalunya un espai irrespirable, és a l'acord entre catalans que pensem de maneres ara tan dispars. I l'acord necessitarà d'espais exempts, de respectes apropiatius, de símbols comuns. Tot el que sigui una "invasió" de l'espai comú només genera resistència, revenja. Per més raó que un cregui que té, res no li dona dret a envair l'espai simbòlic dels altres. O el de tots, privativament, unilateralment.

Deixeu la creu en pau

La segona objecció també és simbòlica, com simbòlic pretén ser l'acte. I té a veure amb l'ús de la creu. Tot i la lectura optimista que en fa l'amic Jordi López Camps (aquí), a mi em sembla un abús d'un símbol religiós per un objectiu polític. No és el primer. I segurament això té a veure amb el caràcter religiós que ha adquirit el procés independentista per tanta gent. Per fi, després de tant de temps de sequedat espiritual, torna el sentit, el martiri, la terra promesa, la comunitat de fidels, el cel a la terra. L'activisme de cap de setmana. No en voldria fer conya, d'això i, si mai tinc temps, hi dedicaré una mica més de temps a explicar-me. No és estrany, doncs, que es canti el Virolai en una manifestació que pretenia impedir el pas d'una comitiva judicial, que s'hi impliquin tants clergues i escolanets, que s'utilitzin els campanars per penjar estelades o els sermons per escombrar cap a casa. Ja vaig dir fa temps què podia passar, amb aquesta perversió. Per sort, els bisbes no tenen aquesta actitud. Ni la majoria de fidels, siguem clars.

Però tornem a la creu. És un símbol massa seriós, em sembla, per banalitzar-lo. No em refereixo estrictament al seu caràcter de "signe", que caracteritza els cristians o tot el que hi té a veure, sinó especialment al "símbol" que transcendeix tots identificació, també la cristiana. En la creu hi ha tots els perseguits, els morts, els abandonats (per cert, no els que "tenen raó"). En ells, els cristians hi reconeixen l'encarnació de Déu. "Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt, 25, 40). S'entendrà, per tant, que l'ús de la creu per un acte de reivindicació política em sembli, com a mínim, excessiu, tant pel "signe" (molts cristians no ens sentim representats en aquesta performance) com pel símbol, que no fa present "els més petits" sinó una altra cosa que, per més damnificats que tingui, és incomparable. I se l'apropia, crec, injustament.

Bé, no sé si em faran cap cas, ni cal que me'n facin. En tot cas, diuen que cadascú porta la seva creu. La meva deu ser groga.

Article a Catalunya Religió.

dilluns, de maig 21, 2018

Sregons la campana lo batall


Els catòlics normals i corrents prefereixen venerar un sant, i adreçar-li les pregàries abans que al bon Déu, de la mateixa manera que els pagesos prefereixen relacionar-se amb els criats. Segons la campana lo batall.

(...) Davant Déu no hi ha més qu regles, en realitat una sola regla i cap excepció. Com que no coneixem la regla superior, fem regles generals, que no ho són; i seria ben bé possible, de fet, que això que anomenem regles poguessin ser, per a éssers finits, només excepcions.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 214-215 i 217.

dissabte, de maig 19, 2018

El poble



Es fácil defender al pueblo
contra los poderosos
--por sed de justicia, compasión
o, sencillamente, sentido de la decencia.
Más complicado es hacerlo
cuando el pueblo mismo
se considera poderoso,
bien como chusma,
bien como niuvel riche.
Entonces es mejor declararse apátrida
o, preferiblemente, anacoreta:
refugiarse con Dios
como único interlocutor,
aun sospechando
que Dios no existe.

Rafael Argullol, poema "17-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 90.

dimecres, de maig 16, 2018

Aquí no pot passar



Quan hi ha un assassinat d’un infant o una adolescent, profusament disseccionat pels programes de màxima audiència, un dels mecanismes que se’ns activa -diria- és el de comprovar que passa fora del nostre entorn, fora de la nostra “frontera” psicològica. Encara passa més quan veiem, també per televisió, les massacres bèl·liques d’innocents, els desastres arreu el món o la misèria i fam que, com una plaga, cauen sempre lluny del nostre confortable terreny. Quan tot això s’acosta, quan tenim refugiats ben a prop, quan ens expliquen un cas proper de pederàstia o quan els terroristes atempten a la Rambla on has passejat tantes vegades, veus una mica més les orelles del llop. De cop, t’adones que aquesta frontera de confort és molt més feble del que pensaves. De vegades, quan la policia deté un criminal fugat, alguns veïns diuen que no sospitaven res, que semblava bona persona i feia vida normal. La seva estratègia de camuflatge ens revela, de fet, que nosaltres mateixos podríem ser aquell terrorista, aquell pederasta o aquell assassí. No, els “dolents” no fan cara de dolents.


El segle XX va ser el del compliment de les utopies del XIX, diríem anant molt ràpid. L’emancipació de l’ànima del poble amb la que somniaven els romàntics alemanys, o l’emancipació del proletariat marxista, propòsits de progrés esperançador, duien al seu si, també, el germen de les dues dictadures més criminals que haurem conegut. No n’hauríem de fer cap abús, d’aquesta memòria (com dir “nazi” a qualsevol), per poder anomenar, i no perdre de vista, l’horror que van causar. Però l’hauríem de tenir present tothora. Va ser molt fàcil caure-hi. Un dels últims estralls d’aquests conflictes els vam poder veure a les guerres dels Balcans, no fa pas gaire. També hi havia mota calma abans de la tempesta.


Més a prop, encara, a Espanya hem pogut viure el fenomen terrorista d’ETA, amb prop d’un miler de morts. La novel·la més venuda de l’any passat, Patria, de Fernando Aramburu, relata amb una quotidianitat que fa feredat com era l’ambient a Euskadi, especialment als entorns rurals, per teixir un món còmplice amb la violència, sense anomenar-la, fora del qual et feien el buit ...o t’omplien de plom. Per sort, la pressió ciutadana i de l’Estat ha acabat amb ETA. Digueu-me el que vulgueu, però algunes característiques de Patria les veig emergir a la societat catalana. Encara molt incipients. Retirades de salutació, expulsions als whatsapp, advertiment als comerços per fer vaga o pel llacet, negació del delicte, superioritat moral, odi. Odi. Odi. Tots som molt bones persones i segur que aquí no passa, però, per si de cas, aturem-ho ara que hi som a temps.

Article per a la revista Valors (abril 2018). Foto: J. Lago (El Correo)

dimarts, de maig 15, 2018

¿I si Torra anés bé?


El filòsof Slavoj Zizek, referència de l'esquerra alternativa, va ser notícia a les últimes eleccions americanes dient que ell hauria votat per Trump. Mal per mal, deia, almenys Trump representa el canvi, davant Hillary. Canvi que "naturalment" portarà a noves mobilitacions d'esquerres i, amb elles, el projecte emancipatori. Conte de la lletera postmodern. Sí, hi ha una esquerra que juga a billar perillosament i pensa coses com aquestes. Però no és per aquest exemple que, enmig del lògic estupor de tants i tants catalans per l'elecció que el Parlament ha fet d'un president de la Generalitat amb aquesta --diguem-ne-- ideologia, plantejo una hipòtesi remota que ens tranquil·litzi una mica. No em refereixo, per exemple, a que el bloc electoral independentista vegi finalment en quina caricatura s'ha convertit la principal institució del país i li caigui la cara de vergonya. No caerá esa breva. No, és una altra cosa.

Dues prèvies

Deixeu-me fer un parell de prèvies. Una, el conflicte que estem vivint (entre una part de Catalunya i l'Estat, però també entre aquesta mateixa part i els altres catalans) només pot acabar de dues maneres. La primera és que una part guanyi sobre l'altra. És exactament la gasolina que els dona energia, aquest objectiu. Però una gasolina destinada a cremar-ho tot, a condemnar la meitat de catalans a la subjugació de l'altra. A repetir el conflicte a la mínima. El món n'és ple d'exemples. L'altra manera és amb pacte. Tu no em toques el més important per mi i jo no et toco el que més ho és per tu; però intercanviem cromos, fixem límits, busquem un marc on identitats diferents s'hi trobin còmodes. En fi, no ho sé, però un pacte. I el pacte, quan ha anat precedit de forta tensió (o molta il·lusió), és percebut sempre pels sectors més actius dels bàndols com una renúncia. "Us heu venut". "Sou uns flonjos". "155 monedes de plata". En fi, també ho coneixem. Però té l'avantatge que el país hi guanya, que les energies es canalitzen. Que es desescala. I la filigrana que tots dos bàndols han de poder explicar als seus que han guanyat.

Dues. Els processos de transició en un escenari de blocs els fan la gent del règim, com ens va ensenyar Enszenberger. Un comunista va desfer la Unió Soviètica. La determinació del general Jaruzelski va evitar un bany de sang en la transició polonesa. El racista De Clerck va rebre el premi Nobel amb Mandela per posar fi a l'apartheid. Suárez va ser aclamat el seu dia pels falangistes com algú que preservaria el seu llegat, contra l'exigència de democratització espanyola. Suárez, també, amb Gutiérrez Mellado i Carrillo, exemplifiquen, com bé diu Javier Cercas, la necessària traïció als orígens per poder construir la concòrdia democràtica. Tots ells líders forts (en el moment que toca, no després, certament, el preu a pagar és aquest), d'indiscutible trajectòria interna, i amb una ideologia tan cridanera com perfectament modificable. Instrumental. Com ha de ser.

¿Torra serà l'elegit?

La pregunta és ¿pot ser el president Torra el traïdor que li cal a l'independentisme? Sí, ja sé que sembla exactament tot el contrari, tant per la seva trajectòria, avalant les pitjors tesis el nacionalisme excloent, com per les seves declaracions actuals, afirmant que el procés per declarar la independència no s'ha aturat i que sant tornem-hi. Però... ¿i si no fossin tan beneits com sembla i estiguessin preparant el personal per fer exactament el contrari fent veure que fas el que has dit? És una mica rocambolesc, ja deia que segurament remot, però jo no ho descartaria.

Per què? Perquè per al primer escenari (victòria sobre el contrari) l'independentisme ja ha demostrat que no té prou força. Ni en el sentit estricte (policia, escamots, capacitat financera, capacitat legal, etc...), ni en el sentit electoral (no passen mai del 47% dels votants), ni en suport internacional. I perquè per al segon escenari (pacte), les coses estan massa calentes i, pel que acabem de dir, la posició de força prèvia a qualsevol negociació completament afeblida. 

Així, si hi ha un camí per l'independentisme, em sembla a mi, és el de recular. La via unilateral els ha afeblit, no han aconseguit cap dels objectius i comencen a rebre'n ara les conseqüències penals. I ningú, ningú, ha fet el mínim gest per promoure una desobediència popular. És una via morta. L'únic trumfo són les multituds mobilitzades que, a banda del que vulgueu, són vots i donen majories. Justetes, però suficients per manar que, no ho oblidem, és del que es tracta.

L'objectiu, doncs, hauria de ser cuidar aquesta massa mobilitzada. Com que ja la tenen molt masegada per la guerra sense treva de les diferents forces polítiques independentistes per apropiar-se'n, és qüestió de fer veure que es "fa república" (compte, no "una república" o "un estat independent"), mentre es resituen les forces per afrontar sense tants dèficits una futura negociació, anant bé. O el que sigui. Ningú no renunciarà a l'autonomia (allò real), mentre de cara enfora "fem república": restituint càrrecs destituïts aquests sis mesos de 155, confirmant els que no ho van estar (la majoria, per cert), donant protagonisme als "màrtirs", plantejant lleis amb trampa perquè el TC les tombi... En fi, tot menys un estat independent.

Probablement, aquest ha estat el temor de la Cup, tot i que finalment n'ha facilitat l'elecció. Si fos així com dic, l'elecció de Torra seria un mal menor. Voldria dir que l'independentisme plega veles, i ho ha de fer dissimulant, «sin que se note el cuidado». Amb el president més Capità Collons que han trobat. despistant-nos amb cites del santoral catalanista, esgarips supremacistes i xenòfobs (que calmen els radicals) i aquest posat de no saber massa on s'ha ficat. I patint una mica, una mica força, perquè estan jugant amb Catalunya, amb nosaltres. I perquè no sé quant pot aguantar el país jugant amb coses sèries amb aquest guió de Polònia de pa sucat amb oli.

Ara no sé si escric tot això perquè m'ho crec o perquè m'ho vull creure.

dilluns, de maig 14, 2018

Belles arts



Una camisola de dormir de núvia al matí següent després de la boda: vulva pinxit, penis sculpsit [la vulva la va pintar, el penis la va esculpir]

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 204-205.