dissabte, de març 16, 2024

Els catalans no volem la independència

L'Andreu Barnils pregunta sobre la independència a Jaume Sisa, en una interessant entrevista a Vilaweb, i el cantautor respon amb aquesta anècdota


No cal anar tan lluny. Un conseller del primer govern Puigdemont mostrava els seus dubtes sobre els costos del que es disposaven a fer. L'home tenia un racó per pagar uns estudis a les filles, als Estats Units, que no volia posar en risc. L'endemà, ell i d'altres que mostraven capteniments semblants van ser cessats, com és lògic. Però el cert, radicalment, és que ningú va moure ni un sol dit per l'endemà de la proclamació de la independència. No hi havia estructures d'estat ni cap de les enganyifes que havien promès. I, tot i el canvi de govern, ho sabien perfectament, com han revelat alguns dels participants als sanedrins que preparaven l'ú d'octubre. "Es va decidir que no ho diguéssim", deia Gabriela Serra, de la Cup, anys més tard sense que això l'avergonyís gens, aparentment. "Anàvem de farol", justificava l'exconsellera Clara Ponsatí.

La meva teoria és que no hi ha independència, ni n'hi haurà, senzillament perquè la immensa majoria de catalans, inclosos els que la volen i la voten, no estan disposats a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Els que n'han hagut de fer, de sacrificis, certament, han portat a la majoria dels seus inductors a acceptar mesures de gràcia i ara la llei d'amnistia exactament per les mateixes raons. Un país on, com diu Sisa, anem "dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare" (els uns més que els altres, tot s'ha de dir) no es pot permetre ni li convé cap deriva política que inclogui sacrificis personals. Una cosa és que et preguntin què vols, com quan se t'adreça un cambrer fent el vermut, i passar-t'ho bé demanant-ho i fent el fatxenda, i una altra molt diferent comprometre's a fons per aquesta causa o la que sigui. A fons, no fent likes a l'Instagram.

Ep. Si la causa realment fos tan important, tan urgent, tan imprescindible, tan vinculada a valors com la llibertat o el patriotisme, potser sí que valdria la pena. Però, per una mica que s'analitzin els costos, i d'això els catalans en sabem molt, el negoci no és tan rodó. Parlo per la vida personal, evidentment, però també per la col·lectiva. ¿Els catalans estan disposats a viure en un país dividit nacionalment, esventrat enfrontat i balcanitzat? No ho crec i, en canvi, és el que es produïria en qualsevol procés unilateral d'independència, com ja hem vist, d'un país on conviuen sentiments nacionals transversals entre els dos llocs en conflicte amb altres de més unívocs. Això per posar un exemple. No entro ja en la deriva econòmica, defensiva o diplomàtica d'un procés així, "com déu mana", que em sembla que seria desastrosa. O militar, si s'emmerdessin les coses. Ningú hi està disposat i ningú, siguem sincers, va fer res en aquest sentit.

No. Estic convençut que la immensa majoria d'independentistes eren dels del "cap paper a terra", que havien viscut més focs de camp que no pas cremades de contenidors. I que tenien un raconet per les nenes. ¿La independència? Si me la fa bé de preu me la quedo, que és el que m'agrada. Però si no... 

Si alguna cosa bona ha tingut el procés és precisament això: haver tastat que tot té un preu, sobretot les coses que ens venen més maques, i que potser pagar-lo és pitjor que tenir passaport espanyol. Podeu pensar que aquesta és una actitud burgesa, o poruga. O mandrosa. A mi em sembla sensata. Sort en vam tenir, en tot cas, dels burgesos, porucs o mandrosos.

Tots agraïríem, així, que els partits nacionalistes anessin deixant d'insinuar una independència, i més concretament una ruptura, que la majoria, em sembla, ja veu que no li convé. Tots tenim programes màxims que sublimem pragmàticament, no serien pas els primers (bé, que facin el que vulguin, jo crec que Salvador Illa serà un nou principi de realitat freudià). Però raons de competència electoral (ningú vol ser el primer en baixar del cotxe, coma Rebel sense causa) i perquè, en el fons, si no tinguessin això la seva vida es quedaria sense sentit, sense somnis (també Sisa parla de la falta d'ànima dels catalans), han d'alimentar el bitxo.

Parlant de bitxos i de films. Al final d'El falco maltès, John Huston se serveix de Shakespeare. Quan han aconseguit el famosa figura pretesament única, s'adonen que és una còpia de pega feta de guix. Algú pregunta "i de què està fet, això?" I fa dir a Humphrey Bogart "és feta del material amb què es fan els somnis". 

Fa gairebé deu anys, després de la primera consulta amb Mas al govern, vaig parlar de tot això a ¿Catalunya ha premut el botó?.






dissabte, de març 09, 2024

L'Evangeli és una narració

 



Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat. 

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”


Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple


No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries. 

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí.

dilluns, de febrer 19, 2024

Vint-i-set



"Un padre es, en cualquier caso, un fantasma. Pues, lo que representa para el hijo siempre se encuentra más allá —y desproporcionadamente— de ese pobre hombre que, en definitiva, es."

Josep Cobo.

diumenge, de febrer 04, 2024

Carrers sense sants

 


De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs

dimecres, de gener 31, 2024

Els Tres Tombs



A la meva ciutat hi ha hagut una mica de polèmica per la decisió de l’Ajuntament de deixar de fer els Tres Tombs per “falta d’arrelament” i perquè, diguem-ho clar, la Germandat que teòricament ho organitzava en realitat no existeix i perquè el cent per cent de les despeses, incloses els lloguers de cavalls (a la ciutat no en tenim), eren sufragades pel comú. Pel que he sentit, potser més endavant s’ho repensen. Una comissió (ai, Senyor) mirarà a veure com es pot “actualitzar” la tradició, segurament per la via de festa animalística. És lògic: el que devia començar com a desig de protecció de les eines de treball (com fan per exemple encara avui al Japó beneint ordinadors) avui és un anacronisme sense gaire sentit. Totes les festes tradicionals són, de fet, anacròniques. Però en alguns casos la seva força estètica i sentimental (és a dir, la permanència d’un cert sentit, encara que no sigui l’original) les fa robustes i actuals. Em temo que no passa, almenys en una ciutat com la meva, amb els Tres Tombs. La prova és que ningú vulgui revifar la Germandat i que sigui un problema de l’Ajuntament i prou.

¿I la benedicció? Bé, en algunes parròquies ja han muntat un petit acte posterior o anterior a la missa per beneir les mascotes, cosa que em sembla perfecta, encara que els usos i la nostra relació amb els animals està vivint un canvi estructural. I ja veurem on ens porta.

Quina cosa, les benediccions. Quan semblava que deixaven d’estar de moda, al Vaticà enceten una altra polèmica regulant les que es poden fer a les parelles homosexuals. Jo n’estic contentíssim, evidentment. He de dir que prefereixo la benedicció de persones a la dels bitxosja em perdonaran. Per això he estat a punt de demanar a l’Església catòlica de la meva ciutat que demani a l’Ajuntament el restabliment dels Tres Tombs. Però ara per parelles homosexuals. Podríem aprofitar i muntar el Dia de l’Orgull, fer una performance amb tres voltes i que, passant per la parròquia, el rector ho beneís amb aigua refrescant. Això sí que seria actualitzar-lo. I de cop passaríem del segle XIX al segle XXI.

Article aparegut a la revista Foc Nou (gener-febrer 2024)

divendres, de gener 26, 2024

L'autoritat i la potestat

Mc 1, 21-28



El gran tema de l’evangeli d’aquest diumenge és l’autoritat. Dèiem fa dues setmanes que el monjo Lluís Duch, que va morir fa pocs anys, preferia parlar de testimoni més que d’exemple. El testimoni, és a dir, el que fas amb la teva vida, és el que dona autoritat. I al món, deia Duch, el que li falta és autoritat.


Això pot sorprendre, sobretot als que heu viscut una part de la vostra vida en un règim autoritari. Jo, quan va morir Franco era petit, però un dels senyals d’identitat de la meva educació social i política és, precisament, la lluita contra l'autoritarisme. La imposició amb l’únic argument que “això s’ha de fer perquè ho dic jo i punt”. I fem bé, l’autoritarisme és la negació de la responsabilitat personal i sovint acaba provocant exactament el contrari del que pretén. L’Església, d’altra banda, és presa sovint com una institució autoritària cap els seus membres i en relació amb la societat. Potser injustament, però segur que trobaríem força casos que donarien la raó als qui l’acusen. O sigui que val la pena reflexionar-hi.


Quan es parla d’autoritat sovint s’invoca a la doble interpretació dels seus dos sinònims llatins. Una cosa és la potestas, que és el poder que et donen o que t’atribueixes per manar sobre algú o alguna cosa, i l’altra auctoritas, que és la capacitat d’influir en el conjunt gràcies, precisament, al teu testimoni: al que has fet, has dit, etc. I, sovint, algunes de les nostres autoritats tenen molta potestas però poca auctoritas. Això últim, com diu la saviesa popular, s’ha de guanyar. A Jesús, l’evangeli d’aquest diumenge li atribueixen que actua “amb autoritat”.


¿Per què deia Duch que al món li falta autoritat? ¿És que ja no hi ha ningú que se l’hagi gaunyat? No exactament. El que diuen els que hi entenen, i per motius que ara seria molt llarg d’explicar, hi ha una “crisi de les mediacions”. Per entendre’ns, passa com amb els viatges. Abans, la majoria anava a una agència de viatges i allà l’hi treien els bitllets, li contractaven els hotels i tot el que calgués. Amb internet, la majoria fa exactament el contrari i ja tria els bitllets, l’allotjament i el que calgui des del mòbil i segurament li surt molt més barat. Això que passa aquí, i no només gràcies a internet, passa en molts altres àmbits. En política, ens agraden o no unes idees, fins i tot uns líders, però abjurem de la resta de “polítics”. En religió, ens cau bé Jesús i potser el Papa, i poc més, però ens treuen de polleguera els capellans i els bisbes. En les arts o la literatura pesa més el que diu un illetrat tiktoker que un catedràtic en un suplement literari.


Tot el que és “mediador” entre jo i el que m’agrada és, com a mínim, una nosa: les institucions polítiques, els partits, les esglésies, els diaris, els crítics. Ni tenen el glamour, ni la satisfacció immediata, de poder accedir directament al que sigui. I, a més, aigualeixen la cosa: ja se sap que crisi i crític venen de la mateixa paraula grega. Després venen les desgràcies, esclar. Projectes polítics dels quals ningú s’ha dignat a llegir (de vegades ni a escriure) la lletra menuda, joies literàries que passen de llarg mentre que la banalitat és elevada, esglésies que es buiden si no hi ha espectacle


Duch, com deia, sostenia que segurament aquesta crisi de mediació és guanyada: s'ha exercit la potestas sense l’auctoritas. I assenyalava que l’únic antídot és cadascú, el seu testimoni. La seva autoritat.


Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge, avui l'últim dels quatre que em van demanar) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

divendres, de gener 19, 2024

Pescadors d'homes feliços

Mc 1, 14-20



“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”— diu l’evangeli que va dir Jesús— “Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir”. A mi, aquest tros em sembla un dels més contundents de l’evangeli. Primer, per l’expressió “pescadors d’homes” en contraposició al que era la seva feina. I, després, perquè aquells deixebles ho tenen clar i es posen a caminar ves-a-saber-on.


Diguem que aquells deixebles van triar la seva prioritat, fins i tot per sobre de la seva vida quotidiana. Si la setmana passada Jesús preguntava als primers deixebles “què busqueu”, a aquests altres els diu “doncs veniu amb mi”. El que busquem, si de veritat ho busquem, ens crida. Hi ha una prioritat. Cosa que vol dir que hi ha coses que no són una prioritat. No és que siguin pecat ni necessàriament dolentes, és que passen a segon terme. Ara, vull fer notar que aquesta prioritat, aquesta crida cap al que busquem, és una crida també a la felicitat. No al turment, a la cara de pomes agres, a l’obligació patriòtica o “al que toca” que faci. És la felicitat. I l'alternativa a no fer el que busques és la infelicitat, esclar.


Ho dic perquè sovint associem la vida creient al compliment de preceptes, sobretot abans, o d’un posat greu i distant del món. Parlo tant pels creients pietistes, que sembla que vulguin que el món s’enfonsi mentre ells segueixen el rosari, com pels creients més progres, que sovint veuen el món com una enterenyinada trama d’interessos de la qual cal fugir com sigui. No, no: em temo que la cosa passa per estar al món tal com és (pescadors d’homes, no de super-homes, ens demana Jesús) i, alhora, fer créixer la joia d’aquesta prioritat com aquell que té un tresor i no el vol gaudir sol. No és per res que a les paràboles s’associa el Regne de Déu a una festa o a una taula parada. Els cristians anem a l’Església a ser feliços, i també anem al món a ser feliços. No feliçois, esclar. Exactament al contrari: ser feliç no és ignorar “el mal” del món, ni fugir-ne, sinó aconseguir que no domini la nostra existència.


Dic, de pas, que potser seria bo que el to de l’Església desprengués aquesta felicitat, començant pel que tenim més a mà: nosaltres mateixos. I seguint amb les nostres celebracions i activitats. Ningú diria, de vegades, amb la comoditat de la repetició amb la qual hem configurat la nostra litúrgia, que a la missa s’hi va a viure l’inesperat: la presència de Jesús a la nostra vida. O que, amb l’impressionant llegat musical, teològic i artístic que atresorem, les acompanyem amb tanta precarietat als cants, als sermons o a la configuració dels espais.


Que les persones podem alliberar-nos dels jous, que la vida de cadascú val més que res, que ha arribat l’hora de la felicitat, i que tot això és a les nostres brutes mans, coses que em semblen unes boníssimes notícies, ens hauria fer saltar d’alegria. Si és que realment ens ho creiem, esclar. Si no, almenys, que ho sembli. Jo, almenys, vaig a missa a ser feliç i, de fet, sigui com sigui, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

Foto: Monestir dels Jerònims (Belém, Portugal), 2018.