dijous, de desembre 29, 2005

Habitatge | Hernàndez Pijuan

71.000 famílies
:
Encara no s'acaba l'any i aquest encara produeix notícies de l'any. Per exemple, l'acord entre el el Govern Zapatero i la Generalitat per destinar 857,4 milions d'euros del Pla de l'Habitatge a Catalunya, que pot beneficiar a més de 71.000 famílies. Moltes d'elles de Mataró, com ja dèiem a la Jornada sobre habitatge del PSC de Mataró de la que ja us vaig parlar. Es tracta d'un veritable canvi de tendència tant en la política espanyola, que ha viscut vuit anys de reducció dràstica dels ajuts als habitatges durant els governs del PP (el nou Pla és dotat amb un 119% més que l'anterior!), com en la política catalana, que tampoc no ha fet gaire en els 23 anys de CiU. També avui s'anunciava la propera presentació d'una llei antifrau que té, en l'especulació immobiliària i el frau fiscal al voltant de l'habitatge, el seu principal objectiu. Això també hi ajudarà.
:
La premsa destaca, per exemple, que per cada euro públic destinat a la rehabilitació (que no tot han de ser pisos nous) en genera sis més al sector privat. Veureu com el Pla del Govern significarà un tomb i veurem molta més dedicació a les polítiques de millora a l'accés a l'habitatge, tant del sector públic com privat.
:
Per cert, i com que ahir en feia referència, avui la premsa també publica les dades d'un estudi de la generalitt segons el qual la nova Llei de Serveis Socials pot generar uns 40.000 llocs de treball a Catalunya. Una altra raó per rebre-la amb ganes.
:
Foto: Pasqual Maragall i la ministra María Antonia Trujillo, ahir, al Palau de la Generalitat. Foto: Ricard Cugat (El Peródico).
:
Adéu a Hernàndez Pijuan
:
L'altra notícia, però luctuosa, és la mort del pintor Joan Hernàndez Pijuan. Es tractava d'un gran pintor, la trajectòria del qual, inicada fa just 50 anys a Mataró, vam poder gaudir en una exposició antològica, fa un parell d'anys, al MACBA, comissariada per Maria Corral. Allà hi vam poder veure la seva evolució, les seves influències, l'adopció d'un discurs propi, l'intercanvi de signes entre el que ens proposava i el que ens proposàvem de veure-hi, uns signes ben bàsics i compartits, uns "llocs coneguts" (la xarxa, el punt, els conjunts, el traç, el marc, el centre, la perifèria, el negre, el color terròs o sang) per poder-nos dir, al cap i a la fi, les coses ben bàsiques, ben fonamentals, cara a cara. Això és el llenguatge. No sé com descriuria ell el que li acaba de passar, ara que ha traspassat els límits del llenç i dels traços que emmarcaven, cada vegada més vacil·lants, aquesta vida que representava.
:
Hernàndez Pijuan és la recerca del llenguatge, de l'abstracció. Però també és conscient que l'abstracció no basta. Per això traspassa els seus cercles i quadrats, l'ordre del paisatge (Paisatge ardent, 1995), per això enganya la memòria o la matèria (Paisatge de la memòria 2, de 1999). És també el pintor de la xarxa (per exemple a Memòria del Sud, de 2002, la xarxa són escates que respiren, o semblen una armadura que es defensa o són l'equilibri contra la por?), dels grups, però de la reivindicació de la solitud i els projectes personals. És el pintor que va dels límits al centre, del desplegament i del replegament, de les possibilitats de viure i la recerca de l'essencial (vegeu Empremtes en els límits, Cirerer o Empremta sobre blanc, tots del 2000). I no ho podem dir si no és amb símbols.

Il·lustració: Joan Hernàndez Pijuan, Camines dins la terra fosca (2001)

Bibliografia: "Joan Hernández Pijuan. Tornant a un lloc conegut", Macba, barclona, 2003.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Engrunes
Joan Oliver

Els preus que s'abaixen

Ahir Renfe va anunciar que en la línia de suposada alta velocitat entre Madrid i Lleida els preus baixaran entre un 7% i un 16%. El secretari d'Estat d'Infraestructures es va permetre dir que la culpa que aquest trajecte fos car era del govern del senyor Aznar, que va ser qui va fixar les tarifes fa més de dos anys. Naturalment aquest bon senyor, anomenat Víctor Morlán, es va guardar prou d'explicar que el seu govern socialista no s'havia plantejat mai abaixar-les i que si ara les abaixen és per l'escàndol que vam muntar a l'antiga Corona d'Aragó en assabentar-nos que els nous traçats de TGV a l'Espanya castellana no només anaven molt més de pressa sinó que també eren molt més barats. I és que això de fer pagar sempre als catalans només s'aguanta per la falta de transparència: quan hi ha informació clara i contrastable la discriminació acaba sent impossible en democràcia.

Les balances que no es publiquen

Deu ser per això que aquest govern espanyol tan amic ha incomplert el compromís de fer públiques abans d'any les balances fiscals entre les diferents comunitats autònomes. No fos cas que els catalans poguéssim constatar de manera incontrovertible la magnitud de l'espoli i ens poséssim pesats en això de voler la clau de la caixa. El PSOE d'en Sabater segueix practicant el mateix obscurantisme que el PP de l'Aznar i el PSOE d'en González.

Un de cada tres euros no torna

Com que el PSOE incompleix els seus compromisos de fer públiques les balances fiscals i com que aquest any l'informe de la Federació de Caixes d'Estalvis tampoc no dóna dades sobre la qüestió, ves a saber per indicació de qui, ens haurem de conformar amb estimacions aproximades. I les estimacions més moderades diuen que el dèficit fiscal català ha crescut de manera significativa el 2004 i el 2005 i que hem arribat ja a un punt en què un de cada tres euros que paguem en impostos els catalans se'n va a Madrid per no tornar mai més. I no pensin que només ens prenen un de cada tres euros de l'IRPF, també de la resta d'impostos, inclòs l'IVA. Com que paguem un 16 per cent d'IVA, cada cop que comprem una mercaderia o paguem un servei, el 5 per cent de la factura se'n va directe cap a engreixar el dèficit fiscal.

Ramon Bassas ha dit...

Segurament el senyor Joan Oliver no troba massa diferències entre el PSOE i el PP (deu ser dels de CiU que enyora els antics socis), i tampoc li deu interessar gens això del Pla d'Habitatge... però, fixa't, quan s'arregla un problema, el PSOE també en té la culpa. Sembla en Rajoy.