dimecres, d’agost 31, 2005

Tens la força i ets forta

Notícies
:
Avui he dinat sense llum. O sigui, sense tele de fons, sense obrir una mica l'ordinador, sense utilitzar el menjador (sort que tinc terrassa), amb l'ai al cor sobre la nevera, sense carregar el mòbil que amb el matí que he tingut el tenia pràcticament sense bateria. Però menjant tranquil·lament i llegint una mica, al costat d'una glicina generosa i d'uns ocells que m'espiaven.
:
A Iraq i als Estats Units estan de pega. I no parlo de la guerra il·legal ni del terrorisme d'Al Qaeda (encara que d'això darrer potser sí) sinó que, per acabar-ho d'adobar, el pànic i els huracans sumen més morts i més perill.
:
La nova presidenta de l'IMPEM, la regidora socialista Alícia Romero, plenament posada al seu paper, oferia una entrevista diumenge passat al web del PSC.
:
Parlem
:
Parlem de l'Est. Fem-ho perquè aviat hi haurà eleccions a Polònia i això permet a K.S. Karol dibuixar un panorama galdós de l'actual política d'aquell estimat país, avui que fa vint-i-cinc anys dels pactes de Gdansk i, per tant, del sindicat Solidaritat. Fem-ho perquè la Mª Carme Maltas, al seu blog, també de Varsòvia i afegint Berlín, porta impressions negatives sobre el pes de la història. I fem-ho perquè avui he rebut un mail inesperat i preciós d'un amic meu que és a Ucraïna i que, entre d'altres coses, em parla del testimoni d'una dona, antiga Tinent Coronel de l'Exèrcit i ara animadora de la revolució taronja, que va batejar d'amagat els seus fills (el bateig, diu, és un fet social, com aquí, no pas una introducció a l'Església...) i que tenia algunes responsabilitats importantíssimes en el tema dels míssils. Que la KGB la va fer avortar 26 vegades. El relat m'ha impressionat. Com a colofó, m'envia algunes fotos. Una d'elles, els símbols arreplegats potser en un mercat d'antiguitats, potser en una repisa on aplegues coses que no et creus gaire però que signifiquen molt per tu (potser com fer el sant?), fan que el Crucificat i Lenin comparteixin el racó. (Espero que no li importi que la reprodueixi).
:
Parlem de Déu. O de la seva absència. O de la seva excessiva i inoportuna presència. depèn. Joseba Arregi avui en parla a El País amb un molt recomanable article, apte per creients i per no creients. Potser, diu, els creiens en un fill de Déu mort i ressucitat necessiten de veres que Déu mori, com anunciava Nietzsche. Potser la clau és aquesta buidor, com ho era el desert. Potser només en l'absència percebem la presència.
:
I parlem de l'Estatut. Hi ha aportacions blog-mataronines que us recomano. La de Manuel Mas, que ens demana si ens ho podem prendre com qui construeix un bell somni. O la d'en Cinto Amat (que és avui que tanca el mini cicle) que demana una visió d'Esat i valentia que el bo d'en Joan Safont s'apressa a dir que sí, que ja ve.
:
Vocació de show-man
:
Amb el mes acabo el cicle de "poemes d'agost" (avui, en homenatge al finat Antoni Clavé), bo i que anuncio que n'aniré publicant algun de tant en tant, especialment després que he vist que agrada. A mi, també. Ja heu vist que moltes de les coses que llegeixo són, per mi, llec en tantes coses, una descoberta. I em plau d'oferir-vos-les per compartir-ne les impressions o les emocions, si s'escau. Amb el blog descobreixo la meva vocació de show-man, que, etimològicament, deu voler dir "l'home que ensenya" o "l'home que mostra" (ep, no confondre amb "l'home que educa"). Cada dia em poso a l'ordinador i dic "senyores i senyors, amb tots vostès..." i em poso a compartir amb el meu club de fans i algun despistat les coses que, caram, no en tinc prou en gaudir-les jo o jo amb algú més i prou. Per cert, avui, que era dia de rebre (ja vaig començar ahir a la nit), he experimentat que, més que això, el plaer de veritat consisteix en donar.
:
Poemes d'agost - XVIII
:
Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.
:
I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.
Enric Casassas, a D'equivocar-se així, 25, Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 1997, p. 40.
Antoni Clavé, Estrelles i signes (1971), Galerie Delorme, París

dimarts, d’agost 30, 2005

Ton pensament s'envola

A voltes amb el civisme
:
Entre la campanya de La Vanguardia, amb totes les hipocresies, contra l'Ajuntament de Barcelona i la necessitat d'atendre problemes qutidians de convivència i civisme (des de les gamberrades als insults), hi ha aquests dies un debat sobre el tema al que, ja sabeu, m'he referit algunes vegades, aquí. Avui mateix, Vicenç Villatoro escriu un bon article a El Periódico, encara que es deixa un tema important. Molt important. En la negociació del Govern de CiU amb el Govern del PP sobre el desplegament dels Mossos es va produir un fest nefast: la imprevisió sobre el replegament de les forces de seguretat de l'Estat a Catalunya molt abans del desplegament, junt amb la reducció dràstica d'efectius a Espanya que pràcticament es concentrà a Catalunya (caram, àmb el pacte PP-CiU). Nefast, especialment a les grans ciutats catalanes. A Mataró ho vam patir (i no ho vam denunciar amb veu alta fins després del desplegament, per pura responsabilitat) i ara, abans que els Mossos actuïn plenament a Barcelona. També avui escriu Pep Montes a El Punt, amb reserves cap a una Ordenança de Civisme que reguli i sancioni aquesta mena de fets que el Codi Penal no cobreix. Són reserves lògiques, però caldria que fossin superades. A Mataró, pel poc temps que la portem aprovada, l'Ordenança s'aplica més del que pensàvem (i potser voldríem), i ho fem també vencent reserves sobre la seva eficàcia o la seva necessitat. En primer lloc, d'alguns dels propis sancionats (bo i que pràcticament no presenten al·legacions). Però també les que va expressar el seu dia el PP de Mataró, que s'abstingué d'aporvar l'Ordenança (malgrat que vam acceptar-los força esmenes) més o menys pels motius que diu Montes i també per una mena de liberalisme (mal entès, penso jo), com si no sabéssim hores d'ara que són els límits i no la seva absència que ens permeten de gaudir de la llibertat. la llibertat de poder passejar sense que es pixin i se't pixin, amb garanties pel que és insultat o vexat, etcètera.
:
Poemes d'agost - XXVII
:
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,
ton pensament, mai no feixuc, s'envola,
i s'esgarria, lluny, el meu desig:
..........desemparada, resta al mig
..........una abraçada, tota sola.
Josep Carner, "Desempar" de "Llunyania" (1952), a Poesia, Ed. 62 / Orbis, Barcelona, 1985. p. 51.

dilluns, d’agost 29, 2005

El silenci del món

Primer dia
:
Primer dia de feina ple de cosetes un pèl endarrerides, planficacions dels propers mesos (uf), bones intencions, cares morenes, somriures de retrobada, temes que retornen perquè el temps no resol (sol), agenda a cor obert, haver de recordar obvietats, les primeres reunions, els primers informes...
:
I els morts parlen. Un article de Llorenç Gomis recordant Roger Shutz, mort fa uns dies d'una ganivetada. Ahir, el diari parlava de la mort d'un socialista nord-irlandès, Gerry Fitt, que deia, el 1974, "a Irlanda del Nord és molt difícil ser un socialista sense que et posin l'etiqueta de socialista unionista o socialista aniindependentista, però jo sóc socialista". Quina mania, arreu del món (nacionalista), amb les dues ànimes del socialisme. I quina claredat amb què parlen els morts.
:
Poemes d'agost - XXVI
:
De nou la casa,
i en la vetlla concorde
dels cors, el nucli
dolç i pur i el silenci
del món on fórem nàufrags.
Carles Riba, "Tannkas del retorn (1943-1946), LIV", a Del joc i del foc, Ed. Empúries, Barcelona, 1984, p. 84.
Foto: Vincent Van Gogh, La casa blanca a la nit, 1890, Formerly collection Otto Krebs, Holzdorf

diumenge, d’agost 28, 2005

Posar fites?

Ja hi som
:
Ahir, una volta per la festa de Cirera (retrobament amb els companys, amb altres regidors, amb veïns del barri), una mica passada per aigua. Aquest vespre, sopar del PSC a Pineda de Mar, en plena Festa Major. M'he deixat barba per les vacances, cosa que no havia fet mai, i aquest matí me l'he tret (amb detractores d'una i altra opció). Avui, sant Agustí: "Déu, que ens despulles del que no és i ens vesteixes del que és" (Sol·liloquis, I, 3). En fi, que ja hi som.
:
De la premsa d'avui, de nou a voltes amb el tema de l'Estatut, és especialment recomanable l'article del president Maragall a El País (en el que identifica el nacionalisme -espanyol i català- amb un pessimisme de "qui dia passa any empeny") i una també molt interessant entrevista del conseller Nadal a l'Avui. Salvador Giner escriu a El Periódico sobre el sospitós revival d'allò revolucionari ("això sí, són incapaços de tocar ni un pèl de l'ordre establert") on recomana que "seria d'agrair que aquests que trenquen, esquincen, transgredeixen i es rebel·len ens plantegessin la viabilitat de les seves propostes abans de devastar-nos el món i enfonsar-nos en la misèria". Per últim, no us perdeu el retrat que Manuel Vicent (recordeu que és escriptor i galerista d'art) fa de Miquel Barceló al El País, en el que diu que el pintor mallorquí pren del neo-expressionisme alemany "la expresividad de la materia, pero en lugar de crear ruinas y despojos usó la misma técnica para pintar paellas con arroz bomba, llenas de gambas".
:
Poemes d'agost: XXV
:
No és avui que m'amoïna.
Ben segur, deu ser demà:
per això lluco el diari.
Si fos savi, aquest gust foll,
ja fa temps que no l'hauria.
però sembla que, aquest feix,
el duré fins que no em pari.
Glopejar i envestir el trot
és ben clar que m'extravia.
Posar fites? Però com?
Si per molt que les enfonso,
es calciguen just el temps
que disposo per clavar-les!
Si amb ardor, a cremadent,
no pensant ni si fa fosca,
em disparo a repartir-les,
l'errament es fa més gran
i l'esglai perd la mesura.
Miquel Bauçà, poema de "Les Mirsines (colònia de vacances)", a Obra Poètica (1959.1983) , Barcelona, 1987, p. 210.
Foto: Ron Mueck, Nen (1999), Anthony d'Offay Gallery, Londres.

dissabte, d’agost 27, 2005

Fins a l'ennuec

Cinto i altres viatgers
:
Ahir, al setmanari mataroní Capgròs publicaven una nova entrega de weblogs, en aquest cas dedicat al meu admirat Cinto Amat (com que sempre li faig la pilota, m'ho torna, però de lectura obligatòria són tots els seus posts, en sèrio). També ho han publicat a l'edició digital, junt amb altres bloggers locals (ja sabeu que Mataró té un bon planter, a veure si en poden treure més), en una secció que vaig tenir l'honor d'iniciar (és el que té ser tan xerrameca). Diu coses que estan molt bé, a l'entrevista (bé, al blog també, ara per exemple ha enllestit una minisèrie del tema dels drets històrics que riu-te'n dels experts). Diu coses com: "Envejo els blogs que són capaços de suggerir molt amb breus llambregades". Osti, jo també. No sé quan n'aprendré... O "és sorprenent com s’estableixen relacions personals que d’altra manera no s’haurien produït". Em fa pensar quels que no som usuaris del Messenger o dels xats estem descobrint tot un món, tota una manera de relacionar-se. Sospito que caldrà també pensar en una mena de normes socials per compensar una certa desinhibició... També diu que va "començar a fer-lo, modestament però pensant que era una bona manera de treure coses que penses i que quasi sempre queden al calaix, mental o psíquic". I m'hi sento novament identificat. Ara, com he dit altres vegades, aquest senyor és un descobriment, una constatació que la gent que té coses interessants a dir sovint és la que calla més. I els blogs, per sort, poden "arrencar paraules al silenci".
:
Al mateix número hi ha un breu reportatge de l'anada d'un amic i company meu, en Pedro Martínez, Pedrito pels col·legues, al Camí de Santiago, en una secció de viatges. Més o menys com va fer la Mª Carme Maltas. Parlant de viatges, segueixo alguns posts que són més o menys la revitalització d'un gènere. En Joan Safont, que ha anat a Cambodja i Vietnam, en Joan Salicrú, que va anar a Cuba amb en Sergio Ruiz (collonut, això d'anar amb fotògraf...) en Miguel Guillén, amb la seva Odissea particular, la Judith i en Jesús amb un intensíssim periple pel Japó, en Manel Mas a la seva eterna i estimada Itàlia (que l'ha convertit de l'estoïcisme a l'epicureisme) o un blogger de l'Eixample, l'Albert de la Hoz, que hem coincidit en alguns comments, que ha anat a l'Amazones. I molts més que em deixo. La blogosfera n'és plena i hi ha cròniques (o fotos) força interessants.
:
Per cert, avui comença la Festa del barri de Cirera (aquest matí, com cada any, he coincid¡dit amb la caravana de cotxes) i capgros.com ha tingut l'encert d'encarregar les cròniques a Miguel Gillén, un altre descobriment de la blogosfera... (A la foto, el passatge del Torrent d la Pólvora, un dels llocs curiosos del barri, foto grafiat fa uns dies)
:
Dilluns torno a la feina i no us vull avorrir amb els tòpics respecte a les sensacions que tinc, m'imagino que més o menys com tothom. Cap dels objectius pràctics que m'havia proposat ha estat complert del tot. Però n'estic prou satisfet.
:
Poemes d'agost - XXIV
:
Al principi.
Tot va ser diàfan, com l'esclat
d'un somriure de nadó.
Encara somrius d'allò més blancament.
:
Al principi. T'amoixava
els cabells, però tu no em veies. perquè
m'amagava el plugim de l'estiu.
T'acaronava de puntetes perquè no em sentissis.
T'enyoro les dents.
;
No vaig saber què era un nas fins que no
en vaig fer caure. del caire mateix.
Davallada.
I vas riure. Vaig ser pessigonya
per uns isntants. Al principi.
:
Encoixinada la caiguda, creus que ets jaç per sempre.
:
Al principi. Vaig beure't
la sentor.
A glopades.
:
Fins a l'ennuec.
Yannick Garcia i Porres, "Fa baixada"a De dalt i de baix, Edicions 62, Barcelona, 2003. p. 19.
Foto: Mark Rothko, White, pink and mustard (1954), Museum Folkwang, Essen.

divendres, d’agost 26, 2005

Nit enganyadora

Rellegint coses de fa 11 anys...
:
Endreçant una mica (una mica, eh?) m'he trobat amb uns quants exemplars de la Revista de Mataró, un projecte de l'any 1994 que, com ha passat en moltíssimes publicacions mataronines, va estar-se uns quants números i prou. Hi havia coses que aleshores eren certament rara avis, com una secció de contactes que, a més, incloïa ofertes gais i lèsbiques (com ha passat el temps...). També era maco el plantejament obert respecte els barris i altres coses. M'ha sobtat (no ho recordava, la memòria és selectiva) la virulència contra el Govern municipal, en alguns casos, i, a més -ara amb el temps i un rere l'altre ho veig més clar- una poc dissimulada aposta per CiU. En fi, tothom té dret a fer les apostes que vulgui. I el moment anímic i electoral del PSC, aleshores, no era massa galdós. També és destacable una certa fixació amb la Policia Local, després de ja uns quants anys lluny d'un afer que implicà el seu anterior cap. No guardo tots els números, però en tots els que guardo, uns sis o set, se'n parla amb un to molt crític.
:
En aquest marc, llegeixo una entrevista a l'aleshores crac polític -com era presentat- que, malgrat tot, no amagava diferències al sí de la coalició. Parlo de Jordi Surinyach, conegut advocat, en aquell moment portaveu de CiU, antic militant del PSUC que al mandat següent abandonà el grup per formar-ne el Mixt. I després, cap de llista d'ERC que no va aconseguir encara la representació de la que avui sí gaudeix al consistori mataroní. És un apassionat de la política i el podeu seguir en un debat-tertúlia mensual que celebra Televisió de Mataró els darrers dimecres de mes.
:
En Jordi em llegeix (m'ho va dir fa poc tot fullejant novetats en una coneguda llibreria local), o sigui que ja veieu quin honor!
:
Bé, tot això ve al cas perquè en un moment donat li pregunten justament a ell (era maig de 1994, un any exacte abans dels comicis) que quina cartera li agradaria portar. Ell respon, després de riure, que "M'agradaria ser 'ministre' de l'Interior. M'agradaria portar ls regnes, portar les regnes de veritat, de la policia municipal i tot el tema d'Interior". Bé, com que jo he estat regidor tant dels temes d'"Interior" (a Mataró, això és més o menys hisenda, personal...) com ara sóc de Seguretat i Prevenció (i per tant, de la Policia Local), no deixa de fer-me una mica de gràcia, com si aquests dos temes estiguessin un pèl mitificats, com si representéssin ("peles" i "tropa") la mateixa essència del poder ("les regnes de veritat", diu). Perquè, certament, la gestió dels recurosos i de la seguretat són dos temes importants, no seré jo qui ho negui. Però molt més ho és el treball en equip i la solvència. Sense aquestes dues coses (que inclouen lideratge i objectius clars) les regnes i la veritat es queden molt curtes.
:
A vegades també passa el contrari, però. Es consideren llocs amb risc i una mica massa discrets, donada la fama que tenim els polítics per sortir a les fotos, s'entén. Jo potser sóc una mica inconscient o beneit, però us he de dir que m'ho passo força bé i que trobo una de les dedicacions més útils i humils que un pot fer a l'administració pública quan li toca representar-hi els ciutadans. Útils perquè el que fas (o no fas) té repercussió immediata en el teu entorn i a fe que són temes sensibles. I humils perquè a) cagar-la és senzill; b) és imprescindible el coneixement i el treball dels professionals i c) perquè és on més fa falta escoltar la gent, els ciutadans un a un.
:
Poemes d'agost - XXIII
:
.............Ara, la nit s'acosta
.............tant, al fons del meu cor,
que el seu somriure sembla una resposta
-una resposta que digués: Estem d'acord-.
:
.............Però la ment ignora
.............a què em respon així...
-Oh, calla, dolça nit enganyadora;
no és cert que ara de tot em diries que sí?-
Màrius Torres, "Nit d'agost" al llibre Poesia de B. Rosselló-Pòrcel-M. Torres, Ed. 62/Orbis, Barcelona, 1985, p. 96.
Foto: Monument a Màrius Torres, Lleida.

dijous, d’agost 25, 2005

On habiti l'oblit

Dels blocs i altres endreces
:
Saül Gordillo comentava ahir a la nit un interessant article que vaig llegir ahir a El País, de l'escriptor Jordi Soler, i que també em va agradar. Comentava la influència creixent dels blogs en la informació que, junt amb les tecnologies actuals (mòbils amb càmera, etc.) permeten que els lectors siguin, de fet, els productors de la informació. O de la desinformació, és clar. En Saül pensa que el periodisme justament haurà de trobar el seu lloc en ser filtre de tota aquesta informació. de fet, ja fa temps que passa, això, i en tots els àmbits. La malaltia de la sobre-informació (massa referències a les que acudir, poques garanties de versemblança, ruptura de l'àmbit íntim, massa mails per llegir i atendre diàriament...) és una de les coses que hem de sortejar cada vegada més, en la societat tecnològica de la informació. Arreu s'imposa (també en el periodisme) la figura del conductor, del(s) filtre(s) de confiança, d'aquelles persones o intermediaris que, amb sentit comú i criteri, amb coneixement qualitatiu del client, aportin just el que cal saber. També té efectes positius que un pugui acudir directament a les fonts: i és que el periodista ha de ser també més rigorós.
:
En Francesc Amat també el comenta al seu darrer post, en el que recorda que ja fa un any que s'ha estrenat a la blogosfera. Felicitats!! Hi fa algunes aportacions interessants, amb aquesta excusa, que recomano als interessats en aquest fenomen.
:
També arriba l'esperada crítica de Judith Vives a la pel·li que us comentava ahir i en destaca, entre d'altres coses, la paròdia que Johnny Deep fa de Michael Jackson i els esbojarrats números musicals del film.
:
El web del PSC de Mataró també publicava ahir una entrevista al regidor socialista Ivan Pera, responsable dels àmbits de Joventut i Esports. En vaig parlar a l'inici d'aquest blog i crec que està complint amb ls expectatives i amb la feina que se li ha encomanat.
:
On anem si resulta que s'ha de deixar la moral en mans d'especialistes i anar pel món mirant que ningú et posi la mà a la bragueta? A vegades, ficar-se com un llec al món de la moral, o que et toquin la bragueta (amb experiència o sense), pot ser enormement satisfactori...
:
Poemes d'agost - XXII
:

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.
Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.
En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.
Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen
suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.
Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.
Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.
Luis Cernuda, "Donde habite el olvido - I" a La Realidad y el Deseo (1924-1962), Alianza Editorial, Madrid, 1991, pp. 95-96.
Foto: Sense títol, de Sandra Cinto (1995), FAAP - Museo d'Arte Brasileira. Sao Paulo.

dimecres, d’agost 24, 2005

Neixen somnis humits

La infància recuperada
:
Diumenge a la tarda vaig anar a veure Charlie y la fábrica de chocolate, una pel·li de Tim Burton (un remake, de fet) basada en un llibre homònim de Roald Dahl. Només he de dir-vos que em, vaig divertir força, que era ben bé un conte complert, i que té la gràcia de tenir diverses lectures. En parlava l'atre dia el blog de Burdon i avui, el suplement "Culturas" de La Vanguardia, hi dedica una anàlisi d'una pàgina del crític Àngel Quintana. Com en el títol del famós llibre de Savater, l'autor creu que Dahl situa el paradís a la infància recuperada, i els seus contes en són una recerca. En aquest cas, diu, dibuixa uns protitipus d'infants que representen cadascun els pecats capitals de la infantesa.
:
Curiosament, un parell de planes més enllà, hi ha un reportatge molt interessant de David Barba sobre les similituds, o les inspiracions, de les sèries de dibuixos animats infantils de la nostra infantesa amb els mites clàssics. Heidi sera Persèfone, Marco representaria Èdip, L'Abella Maia reencarnaria Hermafrodit, Mazinger Z podria ser Hèrcules a la recerca d'Afrodita (A, la dels pits)... També es fa referència a les sèries com Vacaciones en el Mar com l'actualització de l'Odissea, Orzowei seria Hermes i Curro Jiménez, Perseu. Bé, fa una mica de riure, però a mi m'ha fet gràcia per allò que dic sempre sobre la pervivència dels mites.
(versión en castellano del artículo: clica aquí)
:
Poemes d'agost - XXI
:

La terra jau, devastada
per la llum del sol de plom.
Cremen als forns de la tarda,
immòbils, els pensaments.

La ciutat, ardent, deserta,
reblaneix els seus asfalts.
Ni un alè d’aire transita
Pel desolat laberint.

Als cims de l’alta muntanya,
Però, s’hi agrupen castells
de núvols de borra grisos
que congrien tempestats.

Retrunyen les valls perdudes.
Al cel serpegen llampecs.
Als alvèols secs de l’ànima
hi neixen somnis humits.

Narcís Comadira, "Agost", a L'art de la fuga, Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2002, p. 30.
Foto: Vista de Cardona.

dimarts, d’agost 23, 2005

Triar el camí menys fressat

Més Estatut i més Papa
:
M'agradaria pensar que les declaracions d'avui del conseller primer, Josep Bargalló (d'ERC), potser per ser el primer dia de reunió del Consell Executiu, són un pas important per tornar les coses al seu lloc. Amb els seus elogis a Duran en contraposició a la línia dura de Convergència (recordem que Duran proposava prescindir de la famosa reivindicació dels "drets històrics" per una sèrie de competències) podria obrir ua escletxa d'acord. També descarta un "pla B", creu de totes totes que ara l que cal prioritzar és l'aprovació de l'Estatut. En això, es distancia dels que, des de les files del seu partit, han apostat pel "tot o res"?. (Foto: J. Bargalló, de La Vanguardia).
:
Com a continuació, brillant continuació, al que he escrit ràpidament aquests darrers dies sobre el Papa Benet XVI, a rel del seu revelador viatge a Colònia, hauria de ser quasi d'obligada lectura l'article que avui li dedica Hermann Tertsch a El País, diari que també hi dedica un elogiós editorial (habitualment crític amb la institució vaticana), com ahir feia La Vanguardia o un articulista de l'Avui i, fa uns dies, a El Punt. Reprodueixo alguns fragments de l'article de Tertsch:

"En una Alemania angustiada y necesitada de referencias (...), paradójicamente, parecen ser los adolescentes cristianos los únicos no sumidos en la cuasi proverbial crisis existencial de la nación. (...) El Foro Mundial de la Juventud ha dado rienda suelta al entusiasmo de unas multitudes jóvenes sin complejos y en búsqueda no de verdades ni dogmas religiosos, políticos o sociales, sino de autenticidad.

Quienes mucho se rieron de Wojtyla y los polacos "meapilas" harán otro tanto con el "inquisidor" Ratzinger y las "masas cantoras" de Colonia. Pero si no quieren volver a tragarse sus chistes fáciles, como antaño, quizás debieran tomarse un poco más en serio lo sucedido estos días en Alemania y, desde luego, no tomarnos el pelo con un revival de las cualidades redentoras de las doctrinas del pensador moroso.

El papado de Karol Wojtyla fue lo peor que les pudo pasar a quienes apostaban por el cinismo y la resignación para perpetuar la dictadura comunista y defender los dogmas chatos del determinismo histórico. (...) El nuevo Papa, mucho más intelectual que su antecesor, ha realizado la primera visita a su país natal y levantado una inaudita oleada de entusiasmo con su llamada a la activación de la valentía y la fuerza del individuo. Si el primero llamó a la insumisión contra la opresión, éste llama a la activación del sentido trascendente del individuo -también del no religioso- en la libertad y la confianza frente a la docilidad que impone el reduccionismo no laico, sino antirreligioso. (...)

Desarticulada la sociedad y desprestigiados los conceptos de autoridad, valores y referencias éticas después de la gran pesadilla nazi y la implicación de todas sus elites con aquel movimiento criminal, en ningún país europeo [com a Alemanya] ha estado la Iglesia católica tan tentada de ganarse aceptación por la renuncia a sus principios y códigos. (...)

El respeto mundial demostrado a Juan Pablo II y la recepción a Ratzinger en Alemania sugieren que los tiempos peores para la Iglesia católica pueden haber pasado, y que su claridad y firmeza la agradecen también muchos ajenos a la misma e, incluso, no creyentes."

Foto: Arturo Marí (EFE)
:
Poemes d'agost - XX
:

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference
.

("Dos camins divergien al bosc groc / i, sentint no poder fer-los tots dos / i ésser un sol viatger, vaig aturar-me / a contemplar-ne un fins on se'l veia / despararèixer rere el sotabosc. // Però vaig triar l'altre, igual de bell, / i fins potser amb motius més convincents, / cobert com era d'herba no petjada; / malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre / havien estat fressats quasi igualment. // Aquell matí se'ls veia ben semblants / amb fulles no ennegrides per cap pas. / Ah, vaig guardar el primer per u altre dia! / Però sé prou que un camí mena a un altre / i vaig dubtar si mai hi tornaria. // D'aquí a molts i molts anys contaré / qui sap on, amb un sospor, el fet: / dos camins divergien dins d'un bosc, / jo vaig triar el menys fressat de tots dos, / això ha fet que tot fos diferent", traducció de Josep Maria Jaumà).

Robert Frost, "The road not taken" ("El camí no escollit"), a Gebre i sol, Ed. Quaderns Crema, Barcelon, 2003, pp.44-45.
Foto: Joan Miró, Blau III (1961); Musée National d'Art Moderne - Centre Georges Pompidou, París.

dilluns, d’agost 22, 2005

Llavi captiu

Reflexions estatutàries i altres recomanacions
::
:
La reflexió sobre el moment actual de la redacció del nou Estatut, especialment després de la iniciativa a darrera hora de CiU i d'ERC que l'amenaça directament, provoca interessants aportacions. La del conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, d'ICV-EA, que reconeix en una entrevista a La Vanguardia d'avui que les intencions d'ERC foren amagades. També mostra un tarannà optimista (que ja m'agradaria compartir) donat que afirma que el 90% de l'articulat té l'acord del màxim nombre de grups. La consellera d'Interior, Montserrat Tura, escriu avui a El Periódico sobre l'oportunitat que, si CiU i ERC perseveren, som a punt de perdre: la de demostrar que és possible una Espanya federal als que només l'entenen unitària (serà aquest el cas d'ERC i CiU?). Altres entrevistes d'interès, publicades ahir, són les protagonitzades pel President Pasqual Maragall a Diari de Girona, pel conseller Joaquim Nadal a El Periódico, o pel diputat Miquel Iceta a La Razón. Crec que no poden dir dels socialistes que no ens expliquem prou bé, en aquest delicat cas. I que no es tracta d'una tempesta d'estiu, tampoc.
:
Parlant de l'Estatut, també crec que val la pena anar visitant el blog d'en Cinto Amat, un advocat mataroní que ha iniciat un cicle d'una reflexió a trossos, ponderada com totes les que fa, i més documentada que cap altra, sobre el tema que ens ocupa dels drets històrics. Ja ha fet el primer post i esperem amb ànsia el segon (i els altres, si n'hi ha).
:
Altres suggeriments d'avui serien, per exemple, que llegíssiu l'entrevista que el web del PSC fa al meu company Francesc Melero, regidor de Serveis Municipals i Manteniment de Mataró. No té res a veure amb l'Estatut, us ho prometo. Però us asseguro que dels seus temes és del que més em parla la gent que se m'adreça com a responsable polític. En Quico, com li diem els amics, ha estat ja responsable municipal d'Esports i de Participació Ciutadana.
:
I també que poséssiu als vostres favorits el periodista Saül Gordillo, que ha tingut l'amabilitat de citar aquest blog (glups! quan he sabut que em citava em pensava que m'anava a fer un d'aquells comentaris crítics). No sempre estic d'acord amb ell, però el que diu aconsegueix fer-me pensar. I és un honor que et citin (i una pedanteria dir-ho, ja ho sé...). El cert és que cita altres polítics de la comarca amb blog. El darrer a incorporar-s'hi, el de l'Alcalde d'Argentona, Antoni Soy (d'ERC). Això sí, torna a parlar del famós Estatut... Roda el món (blogger) i torna al Born.
:
Poemes d'agost - XIX
:
M’han fet llegir realitat descrita
amb únic far, on por, consum, ciència,
són l’ample dot de tant fracàs, l’herència
que ens vol un tremp d’ermot, runa o ermita.
:
Encalço el verb i apunto lluny la fita.
Dret, a cavall del temps i la memòria,
canvio llei per l’art de la cabòria
-bastida en vers per l’enderroc del mite.
:
Amb un cabàs d’intents –lloses, calostres-
sota el tendal, cremant d’uns ulls que lluen,
m’acull, dempeus, l’Amic de tots els rostres.
:
Si el vent s’hi plau i uns llavis insinuen
mots que he estimat, els meus besaran l’aire,
llavi captiu d’amic llavi captaire.
Carles Torner, "Io dec cantar" d'Als Límits de la Sal, Ed. Proa, Barcelona, 1985, p. 51.
Foto: Edward Hopper, Light at Two Lights (1927). Col·lecció de Blount, Inc., Montgomery, Alabama (EUA).

diumenge, d’agost 21, 2005

En els teus braços

Rosenberg
:
Trencant tòpics, avui, se'ns presenta l'economista dels EUA Nathan Rosenberg en una entrevista a La Vanguardia on, a més, fa una lectura optimista dels temps que vivim (baixa mortalitat, desenvolupament a la Xina i a la Índia, creixement en dos sentits quan hi ha obertura de mercats, etc...). Trenca tòpics quan diu que el tràfic és un indicador de progrés de les ciutats. O que el desenvolupament de l'Àfrica passa essencialment per permetre'ls entrar a la lliure competència. O que la "liberal" administració nord-americana empobreix a propis i estranys amb la política proteccionista en l'acer o l'agricultura. Fa uns mesos alertava Espanya sobre la necessitat d'incrementar en innovació, recerca i educació.
:
Religió de consum
:
Cada dia m'agrada més, aquest nou Papa. Crec que encerta en la diagnosi, ja veurem si també ho fa en els remeis. A mi em sembla que, per ser alternatius a la religió consumista, podem fer com diuen que s'usa la força en les arts marcials orientals: aprofitar la del contarri per vèncer-lo. Però, en fi, doctores tiene la Iglesia.
:
L'assassinat del germà Roger, prior i fundador de la comunitat de Taizé, ha posat de nou de rellevància tant la figura d'aquest curiós calvinista transformat en monjo com d'aquest experiment ecumènic que ha interessat a un munt de joves des de fa uns anys. També crec que el fenomen Taizé (vegeu article recent de Narvarro Arisa a l'Avui) s'ha nodrit de dos elements (els ha positivat, potser). D'una banda, la recerca del sentit més enllà de les institucions (l'Església) i prop de la senzillesa. I d'una altra, els instruments actuals de la seducció publicitària: la simplicitat lingüística, la música quasi new age, la globalització, l'exaltació de la joventut, el compromís simple, els sentiments a flor de pell.
:
Foto: Roger Shutz dirigint la pregària a la darrera Trobada Mundial de Joves (Taizé) a Lisboa.
:
Poemes d'agost - XVIII
:
Que la vida no vaya más allá de tus brazos.
Que yo pueda caber con mi verso en tus brazos,
que tus brazos me ciñan entera y temblorosa
sin que afuera se queden ni mi sol ni mi sombra...
:
Que me sean tus brazos horizonte y camino,
camino breve y único horizonte de carne:
que la vida no vaya más allá... ¡Que la muerte
se parezca a esta muerte caliente de tus brazos!...
Dulce María Loynaz, "Deseo", a Poemas escogidos, Ed. FCE/Universidad de Alcalá de Henares, Madrid, 1993, p. 35
Foto: Abraçada número 48 (1979), d'Eiko Hossoe (IVAM, València)

dissabte, d’agost 20, 2005

Dels rostolls de la vida

Marilyn Manson i Benet XVI
:
Llegit ahir al diari (els links són meus):

PECULIAR DEFENSA EN CROACIA

Un sacerdote apoya el concierto de Marilyn Manson
EL PAÍS - 18-08-2005
Foto: Marilyn Manson.
ampliar

Insólito, pero real. Un sacerdote ha salido a la defensa de la presentación del concierto del controvertido Marilyn Manson en Croacia. Grupos religiosos del país balcánico se oponen al espectáculo del artista de rock, que está previsto se celebre el próximo 22 de agosto en la ciudad de Pula, al norte del mar Adriático, lugar donde Anton Bobas, religioso católico que apoya al controvertido roquero, ha emprendido una acción contra grupos cristianos de la península de Istrian. Bobas, que dirige una banda de rock heavy llamada Glasnici Nade (Mensajeros de la Fe), se muestra partidario de la libre expresión. En defensa de Manson, argumenta que dos horas de un espectáculo no son suficientes para dar un mal ejemplo a la juventud. El sacerdote ha manifestado que el mejor concierto al que ha asistido en su vida fue uno de Manson en Hamburgo (Alemania). No obstante, definió al intérprete como un cantante oscuro, añadiendo que no recomendaría a los jóvenes a asistir a sus conciertos. La organización protestante Oaza quiere cancelar el concierto con el argumento de que las letras de las canciones y la imagen de la banda promueven el satanismo, el uso de las drogas y la violencia. De lograr su propósito, ya siete sacerdotes católicos ofrecieron pagar los perjuicios a los organizadores de la función. BC.

Trobo que, com que sempre ens referim a la intervenció de l'Església catòlica a la vida pública amb crítiques pel seu encastament i per actituds refractàries a la llibertat personal i a la cultura contemporània, aquí hi ha un bon exemple de tot el contrari. També em sembla, en aquest sentit, d'un gran encert la visita del Papa Benet XVI a Alemanya amb motiu de la XX Jornada Mundial de la Joventut que, enlloc del tema dels preservatius i coses així, posa èmfasi el el diàleg interreligiós i al seu rebuig al nazisme i l'antisemitisme. Insòlit, però real.
:
Poemes d'agost - XVII
Llegenda tràgica: els perduts,
els llençats a un somni de cova,
gesticuladors, plec de roba
feta un fardell de manyocs muts.
:
Tota tu només te m’acuts
despullada de la caoba
del teu cos de lloba que roba
al fons dels ulls llampecs aguts.
:
Tota tu, tot jo, la rapinya
de la barata de la vinya
d’amor de cep eixarreït:
:
fem foc dels rostolls de la vida,
però, com la guatlla ferida,
tenim la mort encesa al pit.
:
Pere Gimferrer, "Amants" a La Llum, Ed. Penísula/Ed. 62, Barcelona, 1991, p. 77.
:
Foto: Christian Schad, Autoretrat amb model (1927), propietat privada.

divendres, d’agost 19, 2005

Escriure amb goma d'esborrar

De l'Estatut i Gaza als ego-blogs d'amor
:
He estat fora uns dies, el que m'ha provocat algun desgavell en l'edició dels posts i algunes respostes, ja que no era senzill l'accés a la xarxa. Turisme familiar barrejat amb visites molt recomanables a poblacions del Bages i el Solsonès. Fidel a les meves manies, em plau de recomanar l'article que avui publica La Vanguardia del conseller Joaquim Nadal, expressament pels que enncara pensem que això de l'Estatut val la pena i que, just per això, ens sembla molt greu aquesta mena de coalició dels que volen que fracassi. Parlant de l'Estatut, després que alguns m'ho recomanessin, vaig llegir un clarificador article de l'Imparable López Bofill a l'Avui i que també destaca en Francesc Amat molt encertadament. És a dir, a veure si el que volen els nacionalistes és obrir una escletxa real a la que ells tenen al cap en la societat catalana?
:
També recomano l'article de Felipe Gonzàlez avui a El País on l'expresident espanyol alerta de la necessitat d'avançar encara més en el procés de pau israelo-palestí, especialment centrat en el delicadíssim tema del retorn de la franja de Gaza a l'autoritat palestina que, d'altra banda, alguns veiem amb força esperances.
:
I ja per més consum intern dels bloggers, del mateix diari però fa un parell de dies, vegeu la columna estiuenca de Juan Cueto sobre els blogs íntims (pels que no en sigueu lectors, fa referències a alguns dels columnistes del suplement estiuenc). Això m'inspira el poema de continuació.
:
Poemes d'agost - XVI
:
....Passats els anys escriu amb goma d'esborrar
sobre els records més íntims, els troba tan vulgars.
Se'n van les nits d'amor i les estrelles balbes,
l'ensopiment dels tons i els riures perfumats
i l'ànima barata que eternament bramava
amb un parell de gots de sentiment de més.
....S'escriu, esborra, amb tanta ànsia de foc i de neteja,
derrota el vergonyós de tot el temps viscut.
....Tard, massa tard, entén que es perd entre la borra,
que els fulls, sota la goma, es van quedant en blanc.
:
Jaume Subirana, "Misèria", a Final de festa, Ed. Proa, Barcelona, 1989, p. 37.

dijous, d’agost 18, 2005

L'eco dels dies

Poemes d'agost -XV
:
Porque son ya seis años desde entonces,
porque no hay en la tierra, todavía,
nada que sea tan dulce como una habitación
para dos, si es tuya y mía;
porque hasta el tiempo, ese pariente pobre
que conoció mejores días,
parece hoy partidario de la felicidad,
cantemos, alegría!
:
Y luego levantémonos más tarde,
como domingo. Que la mañana plena
se nos vaya en hacer otra vez el amor,
pero mejor: de otra manera
que la noche no puede imaginarse,
mientras el cuarto se nos puebla
de sol y vecindad tranquila, igual que el tiempo,
y de historia serena.
:
El eco de los días de placer,
el deseo, la música acordada
dentro en el corazón, y que yo he puesto apenas
en mis poemas, por romántica;
todo el perfume, todo el pasado infiel,
lo que fue dulce y da nostalgia,
¿no ves cómo se sume en la realidad que entonces
soñabas y soñaba?
:
La realidad —no demasiado hermosa—
con sus inconvenientes de ser dos,
sus vergonzosas noches de amor sin deseo
y de deseo sin amor,
que ni en seis siglos de dormir a solas
las pagaríamos. Y con
sus transiciones vagas, de la traición al tedio,
del tedio a la traición.
:
La vida no es un sueño, tú ya sabes
que tenemos tendencia a olvidarlo.
Pero un poco de sueño, no más, un si es no es
por esta vez, callándonos
el resto de la historia, y un instante
—mientras que tú y yo nos deseamos
feliz y larga vida en común—, estoy seguro
que no puede hacer daño
.
:
Jaime Gil de Biedma, "Canción de aniversario", del llibre Moralidades (1966), dins Antología poética, Madrid, 1986 (2), pp. 75-76
Foto: Moisés Mahiques, dibuix de la sèrie Paripoplejía.

dimecres, d’agost 17, 2005

Fins que em siguis tornada

Perecoll
:
Foto: Guerres d'Iraq (2003), de Perecoll. Texto del artículo en castellano: clicar aquí.
:
En Perecoll em va dir que, al desembre, farà de nou una exposició a l'Ateneu de Caixa Laietana, a Mataró. També ha dit en algun lloc (sóc ara incapaç de dir on) que abandona la seva fase de pintura negra, a la que m'he referit altres vegades. I que encara no sap ben bé com orientar la seva nova fase creativa. Espero amb ànsia que trobi aviat nous camins d'experimentació, orfebre com és tant en el sentit estricte del mot com en la determinació de colors, de formes i de textures que mai no ens deixen indiferents. Fa molts anys, moltíssims, jo devia ser un adolescent, que vaig llegir una entrevista al setmanari El Maresme (vegeu aquesta altra publicada al butlletí del TecnoCampus). En ella, l'artista mataroní deia una cosa que des d'aleshores m'ha quedat com clavada. Més o menys venia a dir que, de fet, l'escultura no és l'espai ocupat sinó el que es deixa d'ocupar. El buit que l'envolta, o el travessa, o l'acarona, o el colpeja, o el respira. Aquest buit que ocupo jo cada vegada que m'hi enfronto. O el buit que omplen tantes dones boniques al voltant de les seves joies daurades, que són un pretext per admirar les persones que estimes. O que encara no estimes però pugen deu punts. Trobo que, a les seves pintures negres, una mena d'escultures verticals i planes, de fet, fetes de traços de gruix divers, com els pintors xinesos, els buits, crec, petitíssims i lleus, permeten l'eclosió de la llum que, de fet, és el protagonista de cada narració. La llum sobre l'espai és sempre una narració, un esdeveniment in progress. En fi, espero la cita amb ànsia. I la seva nova etapa, plena de creativitat, com qui es deleix del saber d'un veritable mestre.
:
Poemes d'agost - XIV
:
Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat haguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.
:
Gabriel Ferrater, "Tro vos mi siatz renduda" del llibre Menja't una cama (1962), Ed. 62/ Empúries. Barcelona, 1997, p. 33. (versión en castellano)
:
Eric Fischl, Krefeld Project, Living Room, Scene 1 (2002)

dimarts, d’agost 16, 2005

Les hores estretes i gosses

Més habitatge protegit
:
A vegades, a força de donar-ho per sabut, a Mataró s'obvia quin és l'objectiu de la política urbanística. I aleshores semba que l'objectiu sigui ella mateixa. Per aixòp val la pena que de tant en tant recordem de què es tracta, encara que sigui estiu. Es tracta que, sense moure ni un dit els límits de Mataró, s'incrementi el verd, els equipaments i la capacitat d'habitatge protegit (prop de 1500 unitats). Com? reordenant els volums i rebaixant l'impacte industrial. fet, aquest, que permet la instal·lació d'empreses més competitives ja que ara no cal que sigin tan intensives en sòl i, si, a més, tenen una ubicació estratègica i un entorn d'innovació tecnològica (TecnoCampus), realment seran competitives. O sigui que més habitatges protegits i més llocs de treball. Més escoles i més parcs. Tot això ho explica al web del PSC de Mataró el senyor que té els bigotis més peculiars de la ciutat. És una entrevista al regidor Arcadi Vilert (foto, de Ramon Manent).
:
Poemes d'agost - XIII
:
Per deixar fer que guanyo temps al vespre,
faig la raó a qui la demana
i no tinc la consciència per deixar-la tranquil·la.
:
Com són les hores d'estretes i de gosses.
Tanta runa expressa per tu,

tanta pedra sola,
tant de tu sense tu.
Ets l'etèria cara de l'insomni,
la pressió perpètua dels cossos.
:
Vespres pesats ens fan l'aire fred un dia i un altre.
Pusil·lànimes,
abatuts o dispersos,
tindrem les eines i no els usos.
:
M'aclapara el cos que fa el zel entre finestres brutes.
M'orienta el miol.
:
La sisena vida del gat m'ha aconsellat malament
.
:
Núria Martínez i Vernis, "Quantes mentides fan una sola veritat" al llibre que porta el mateix títol. Ed. Proa, Barcelona, 2004, p. 36.
:
Foto: Giovanni Paolo Panini. La piscina probàtica. c. 1724. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid.

dilluns, d’agost 15, 2005

L'esperança que balla

Pregària
:

Quadre: Reminiscència arqueològica de l'Àngelus de Millet, de Salvador Dalí (1933-35)
Yannis Behrakis / Reuters (La Vanguardia d'avui).



Oint Ohio Foto: Inauguració del nou temple de l'Església Baptista de Salem a Chicago, el mes passat.
:
El suplement 'Revista', de La Vanguardia, parlava diumenge en un reportatge de l'eclosió d'una mena de centres comercials a Ohio (EUA) tipus Mataró Parc, perquè ens entenguem, però on l'element atractiu és un temple, normalment dirigit per un pastor en la millor tradició dels tele-predicadors. L'autor, Andy Robinson, explicava que l'objectiu real d'aquests centres és el de dotar el discurs dretà d'una mena de substrat religiós. D'aquesta manera, prevalen tant unes versions molt sui generis de la Bíblia, com una mena de calvinisme postmodern, com l'assimilació de pràctiques de consum de masses sense gaires problemes (riu-te'n dels mercaders del Temple). Així, la participació dels EUA a la Guerra d'Iraq o el desmantellament de les polítiques de protecció social són dos dels elements que obtenen més coartades i, de passada, passen a engruixir la xifra de possibles votants del Partit Republicà. Enquestes recents mostren que la identitat religiosa dels votants pesa més que d'altres (com la racial) que fins ara eren determinants, als Estatut Units, a l'hora d'exercir el sufragi universal.
:
No cal dir que té un relatiu èxit. S'omplen de gent, aquests nous mega-temples. La majoria d'ells són els que anomenen 'reburns' o 'renascuts', un eufemisme per determinar aquells que, com el propi President Bush jr., han abraçat la fe religiosa després d'un temps en què n'estaven allunyats. Aquest allunyament, en alguns casos, coincidia amb una vida més o menys desastrosa (alcoholisme, drogues, banyes, fracassos en molts àmbits, promiscuïtat sexual...) i la nova etapa ha dotat de sentit una vida que segurament veien buida espiritualment (no sé si tan buida de butxaques...).
:
Des d'aquí, no cal dir-ho, això ens sembla a molts una patranya de molt de cuidado. Especialment si un té més aviat poques simpaties per la dreta americana i per una mena de mercantilització de la fe. I hom també esperaria (malgrat que aquests predicadors no són catòlics) que els zeladors de la fe cristiana, tant durs perquè la Teologia de l'Alliberament unia el marxisme amb el cristianisme, sortissin ara a denunciar aquesta burda justificació del capitalisme a través de l'Evangeli. Fins ara, doncs, m'imagino que molts hi estarem d'acord, siguem o no cristians.
:
Però (sempre hi ha un però), proposo que en prenguem nota. No fos cas que les manies ens fessin quedar-nos mirant-ho des de la distància sense besllumar què hi ha al fons, és a dir, quina mena de senyals positius també hi ha en aquest fet. O allò que hauríem d'aprendre els cristians que no som d'aquesta mena (ja no dic progressistes) i que potser l'excés de racionalisme no esn deixa veure les 'raons del cor' que les ràpides de reflexes 'raons del cap' de l'extrema dreta americana (com els anomena Eugenio Trías) ha entès de seguida.
:
N'apunto algunes amb el risc de deixar-me'n i, especialment, amb el risc que la brevetat (bé, no tant...) no permeti de copsar el que vull dir realment.
:
1. El sentit. Òbviament, hi ha una gran demanda de sentit a la nostra societat, que la cultura no acaba de resoldre del tot, més aviat incrementa la distància entre el buit existencial i la plenitud anhelada. O, com diria un budista, entre el món tan ple de coses i el buit de tu mateix. Els viaranys, seriosos o no, hi són. Ja n'hem parlat alguna vegada. Des de les línies del tarot fins el partit del diumenge. Però volem percebre el més enllà, volem endinsar-nos en l'invisible. Un impuls tan antic com la civilització, encara que sigui per acabar reconeixent que el més enllà comença aquí i que l'invisible és dins el visible (o que "la Paraula es fa carn", en la versió greco-cristiana). La crisi dels meta-relats i la crisi de les institucions habitualment prestadores (llegeix's Església) en fa incrementar la varietat d'experiències. Però també els riscos. I, d'altra banda, la pròpia crisi, a parer meu, té molt a veure amb l'absència pudorosa d'elements de sentit en l'aparició de l'Església a la socetat actual.
:
2. La senzillesa lingüística. "Lo demás se lo dejo a los Teólogos" diu León Felipe al poema de més avall. Xerrem massa. Per parlar sobre el que sigui, matisem molt, volem explicar tots els detalls i processos que ens han dut a la reflexió o idea central. Tant, que sovint no sabem quina és aquesta idea central. I utilitzem referències que no sempre són compartides, malgrat que la base sigui un substrat cultural difícilment esborrable. El món de la publicitat, especialment lligat a l'extensió de la televisió i de la cultura d ela imatge, ho té molt més clar. Ho ha de dir tot, sho juga tot, en pocs segons. Aquests predicadors americans també n'han pres nota. "Més val un bon silenci que una allau de paraules" deia Miquel Martí i Pol. L'ús del silenci i de la instrospecció, aquest buit que ens permeti resporar entre tants estímuls, junt amb les cançons o el joc d'imatges i llums. Pura escenografia. Taizé passat pel McDonald's. La conquesta del cor. També crec que els elements de senzillesa lingüística i d'atractiu ambiental, entre el minimalisme i el Barroc, seguint el símil de buit i ple, és un joc que els xerrameques hauríem d'anar a buscar.
:
3. La cultura de masses.
Aquesta experiència d'Ohio pren, a banda del llenguatge, com dea al punt anterior, altres elements típics de l'actual cultura de masses. L'adopció de models de comportament de consum (grans centres, publicitat, etc.) o de comunicació televisiva i interactiva (missatges a mòbils, temples com platós...), en el fons, pretén adaptar-se als usos habituals i assimilats del món actual. No perd temps en buscar-ne de nous. És com si el Sermó de la Muntanya fos ara el Sermó de l'Alcampo (només que, si de cas hi ha d'haver un miracle, potser serà de Dixan i salsitxes enlloc de pans i peixos). Així com al segle XVIII hi havia alguns temples cristians que reproduïen la plaça pública a dins (amb balcons, portes que feien de capelletes, etc...) ara es fan temples com centres comercials i sermons com anuncis. Ja sé que fa riure i que queda poc autèntic. Però, d'autèntic, ho té més que el replegament i el recolliment. Aquest diàleg amentre la fe i la cultura de masses (que Joan Pau II tenia tan ben resolt) també crec que fa una mica de por de posar-s'hi.
:
4. Parlar de la teva vida.
Curiosament, tota aquesta gent no es dedica a parlar del sexe dels àngels o de si hi ha ànima o de qualsevol cosa d'aquestes. No, no. Apliquen aquesta curiosa versió de l'Evangeli a la seva vida, als seus negocis, a la feina, a les seves relacions. No estic gens d'acord amb les conclusions a les quals arriben, òbviament, però demostren una cosa que també s'oblida sovint a les portes d'una església: que allà s'hi va amb la pròpia vida a les espatlles, que res del que passa allà dins és aliè a la teva vida personal.
:
5. La pobresa i la riquesa.
Dins d'aquesta reflexió té un paper importantíssim la relació entre riquesa i pobresa. Ja he dit que la majoria d'aquests pastors pretenen culpar els pobres i posar els rics com a exemple. I, de fet, preteenn disminuir encara més la protecció social de l'Estat. A mi només em semblen encertades dues coses: Una, la idea que el fet de la pobresa és essencial en la reflexió i la pràctica cristiana. I dues, que en primer lloc el que cal és l'apel·lació a la responsabilitat. és clar que jo introduïria en aquesta apel·lació els deures públics de contribuir a establir una xarxa de protecció. Però els dos punts de partida tampoc em semblen malament.
:
6. La dimensió política.
És a dir, l'home té una dimensió espiritual o religiosa, econòmica, de relacions socials, sexual... I també política. L'objectiu d'aquests senyors en tots aquests àmbits són radicalment diferents als meus. Però em sembla bé que no s'obviï que les persones tenim dimensió política i que, per tant, hem de decidir sobre el nostre entorn. Ara hi ha molta gent que li fa fàstic la política com als puritans del segle XIX els feia fàstic el sexe. Pels mateixos motius: barreja d'intencions, impulsos posats en evidència, apel·lació a la puresa. I paradoxalment ha de ser la dreta religiosa, els nous puristes, els que ens posin a l'agenda la política. Només que ells en fan una pura manipulació que és just el que caldria denunciar.
:
7. La conversió.
(M'està quedant un post molt llarg...). El penúltim tema que volia fer notar és el paper que donen a la conversió, a la redempció, a la capacitat de fer un canvi a la vida de les persones. A mi, això, així en genaral, em sembla poc de dretes. Crec que tothom té una altra oportunitat, i que no s'ha d'avergonyir de la vida que ha dut, si no li és satisfactòria. Justament per això, però, seria molt millor que respectessin els processos personals, enlloc d'advertir comminatòriament. Però també en l'Església actual (amb poques comunions i confirmacions) hi ha poques oportunitats d'expressr la voluntat de canvi, de ritualitzar els passos a la vida adulta i responsable.
:
8. El poder.
Entre l'obsesió d'aquesta gent (i dels grups conservadors catòlics espanyols, per exemple) per influir poderosament i l'absolut desinterès dels cristians no conservadors per influir en res crec que caldria trobar un terme mig. Primer, per assimilar que el poder existeix, ens agradi o no. I que si existeix alguna estratègia hi has de tenir. Segon, perquè hi ha moltes maneres d'exercir el poder, i no sempre han de ser barroeres. Tercer, perquè, com hem vist en l'elecció del nou Papa, els més organitzats sempre guanyen. Ja sé que jugar a això amaga molts riscos, que el poder corromp i tal i qual. Però és que em sembla una bajanada que els que no tenen escrúpols sempre manin.
:
Feliç Dia de la Mare de Déu d'Agost!!
:
Poemes d'agost -XII
:
- ¿La carne se hizo luz?
¿O la luz se hizo carne?
- Qué más da, es igual.
- No es igual, dice el teólogo Don Baltazar.
- ¡Hay que decidir!
- ¡¡La carne se hizo luz!!
- ¡Herejía!
- No. El Cristo está ahí...
y a mi no me importa
si vino una estrella
o salió de una carpintería de Nazaret.
Él es el único rayo de luz
que hasta ahora ha podidi atravesar
ese muro terrible del Misterio.
Él abrió un boquete,
ha señalado un camino...
Y la esperanza desde que él vino
está ahí bailando alegremente
en las tinieblas cerradas del mundo...
Lo demás se lo dejo a los Teólogos.
:

León Felipe, a "La carne se hizo luz", llibre IV del recull "Oh, ese viejo y roto violín" (1965) publicat a El poeta canta en el viento (Antlogía poética 1920-1966), Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998, p. 253.
Foto: Fragment de l'absis de Sant Climent de Taüll, 1123. (Museu Nacional d'Art de Catalunya)