dijous, de novembre 23, 2006

Contra la violència a les dones

:
Una de les coses que faig cada matí és mirar-me el comunicat de novetats conjunt dels Mossos i la Policia Local de Mataró. Des del primer dia que ho faig al·lucino amb la quantitat de violència domèstica que tenim. Des d'agressions a trencament d'ordre d'allunyament, des de violència contra les dones fins a agressions als fills (o als pares). Mataró va ser dels primers llocs on aquest fenomen es tracta de forma integral, fent que els protocols d'atenció recullin d'entrada el conjunt d'aspectes a considerar. La Llei aprovada fa més d'un any també ajuda a restituir, ni que sigui una mica, la dignitat de les víctimes. Però ens ho mirem com ens ho mirem, fins i tot en aquelles societats més desenvolupades i més solidàries amb les víctimes de violència a la llar, el llast roman imperturbable.
:
Ara, potser algun picaplets demanarà que (encara) actuem més. Que fàcil. Sospito que, malgrat la intervenció dels poders públics, els orígens de la violència contra les dones i els infants a l'àmbit de la llar són molt més profunds, més enquistats, i que necesitarem d'una implicació ciutadana més àmplia. La idea de commemorar-ne el Dia ve a ser això: que no podem restar impassibles quan al costat de casa hi ha qui es creu en el dret d'humiliar i agredir la seva parella (o qui creu que encara és seva), que les portes de casa no són excusa per la nostra denúncia, que la responsabilitat que demanem a la societat comença per un mateix. Per denunciar-ho, sí, és clar. Encara hi ha moltíssima gent que pensa que el que passa a la veïna no és de la seva incumbència, per desgràcia. O que això és cosa de feministes.
:
Però el que crec que valdria també la pena és el de reclamar el dret a ser feliç. Sol o acompanyat. però també acompanyat. Dir al món que és possible viure amb una parella i fer un projecte comú, que val la pena respectar-la malgrat tot el que ens faci emprenyar, i estimar-la, i confiar-hi. Que hem de denunciar, sí, però que també hem de demostrar que és possible ser feliç, o tan sols una mica, però el suficient per pensar que aquesta vida val la pena de ser viscuda amb algú al costat. Blasmar i estimar, criticar però proposar, posar el dit a la llaga de la ferida del món i, després, ser capaços d'acariciar-la amb el mateix dit. Només en tenim un, de món, de vida. Fem que sigui millor, superant tot allò que el fa detestable. No conec cap altra manera de viure.
:

2 comentaris:

Tercera Edad ha dit...

Hola RAMON eso es verdad que cada DIA hay mas malos tratos en la sociedad por mas cosas que se hagan ,para radicarlas ,yo creo que la familia están muy desencantadas ya sea por los problemas Ho por las enfermedades, habría que empezar otra ves ha organizar las familias para que hubiera mas unión, y que los problemas no nos afectaran tanto y compartiéramos mas lo bueno y lo malo que nos pasa es mi opinión, un saludo ENCARNA

Ramon Bassas ha dit...

Encarna
Como siempre, muy atinada.