diumenge, de setembre 30, 2007

Bonald i la veritat | Blocs cristians | Bon web d'Església

Caballero Bonald i la veritat
:
En una recomanable entrevista a José Manuel Caballero Bonald, ahir a El País, elegeix un dels seus versos, al final. I ho fa així: 'Sólo es verdad lo que aún no conozco'.
:
Trobada de blocs cristians
:
Dijous passat vaig participar a la I Trobada de Blocs Cristians, dels que parlen Manel Filella i Maria Escalas. Vaig preparar una intervenció sobre el fenomen de la irrupció i èxit dels blocs a partir d'idees meves o d'altres que ja em deveu haver llegit (o passat per alt) altres vegades. Una breu presentació del tema, els canvis tecnològics que el fan possible, les tres 'crisis' (d'identitat, de mediació, de la intimitat) que ajuden al seu èxit i una breu reflexió sobre el cas català (eclesial inclòs). Jordi Llisterri va comentar la Blocsfera que han obert a Foc Nou i l'Eloi Aran va pautar un debat interessantíssim que abastava força aspectes. L'hem de repetir l'any que ve. No només hi vaig trobar bons blocaires, si no que, també, em sembla, bones persones.
:
Bon web d'Església
:
L'exemple d'un web ideal d'Església és el que ens ofereix aquesta parròquia de Blanes, la de Santa Maria, que enllaça amb els altres centres de culte de la localitat selvatana, la Parròquia Santa Teresa, la Parròquia Sagrada Familia i el Santuari de la Mare de Deu del Vilar. Hi ha informacions pràctiques, notícies, reflexions, eines per a la reflexió o la pregària cristiana (i o sempre directament confessionals), és dinàmica, ben fet, caram. Proposo que es prengui d'exemple, és un gran salt qualtatiu, no tan sols dels ciclostilats fulls parroquials, sinó de la capacitat d'obertura franca, oberta i solvent al món que ens oferiex la pantalleta on ara m'esteu llegint. Només falta enllaçar els blocs dels feligresos. I si no n'hi ha, que els creïn, no els costarà gens, pel que es veu.
:

dissabte, de setembre 29, 2007

Per a mi no res

Sant Miquel
:
:
Ara que la tardor ja ha obert la seva porta
i als passeigs de l'estiu hi groguegen les fulles,
enmig d'un núvol d'àsters, arriba sant Miquel.
La saba ha començat a endormiscar-se
i baixa lentament cap a la terra
per recobrar les forces.
A les fornals del sol hi crema llenya molla
i a les venes la sang s'empereseix cansada.
:
Tornarà per al món una altra primavera,
el sol crepitarà arnb nova flamarada,
la saba pujarà, ardent i decidida,
fins als pètals carnals dels lliris i les roses.
Pro per a mi no res.
Un caminal desert on creixeran les ombres,
espectres del passat i dels records malmesos.
Llargues hores de fred i descontentament.
:
Atès que ja no crema dins meu cap confiança
de bon temps esclatant ni renovats impulsos,
atès que ja des d'ara tot anirà apagant-se,
m'aferro a l'alegria d'aquestes flors blavisses
que ens du cada setembre sant Miquel pel seu dia.
Dolç formigueig lumínic
que del coixí dels àsters s'alça amb delicadesa.
Felicitat senzilla d'aquestes flors senzilles.

Tu, sant Miquel, que un dia -arcàngel silenciós,
turiferari insigne- vas vèncer el drac superb,
als que hem estat pujats en la fidelitat,
recorda'ns el teu nom.
I quan la tardor fosca s'aboqui a l'hivern frígid,
encén en la nostra ànima encongida
el guspireig humil dels teus àsters feliços.
Blau esblaimat i ulls d'or per al darrer viatge

:
Narcís Comadira, "Meditació i súplica per al dia de Sant Miquel", a Llast, Ed. 62, 2007, pp. 62-63.
Il·lustració: Anònim. Sant Miquel Arcàngel venç el dimoni. Segle XVII. Oli sobre tela. Museu Diocesà de Tarragona.

divendres, de setembre 28, 2007

Addicció | Arquitectura i caganers

Ets addicte?
:
54%How Addicted to Blogging Are You? :
Jo tinc un 54% d'addicció. Comprova-ho tu aquí.
:
Arquitectura i caganers
:
Al Quadern d'El País d'ahir (edició catalana) hi havia un article que, a rel de la proposta del nou estadi del Camp del FC Barcelona formulada per l'equip de Norman Foster, i comparant-la amb la Torre Agbar de Jean Nouvel, diu de passada algunes coses que em semlen molt rellevants. És del professor Xavier Monteys i diu coses com aquestes:
:

S’ha dit aquests dies que l’ampliació del Camp Nou s’inspira en l’arquitectura de Gaudí, i que la seva “pell” és una evocació del trencadís. Hem sentit que portarà els colors del Barça i els de Catalunya, i que l’estadi és com una cassola. I algú més ha afegit que serà com una olla a pressió... del disseny. Amb tots els respectes, si continuem deixant-nos dir aquestes coses un dia acabarem fent a Barcelona un edifici que s’inspirarà en el caganer.
:
La degradació cultural d’una ciutat comença per coses així. (...) Per cada objecte inútil que és una rèplica del drac del Parc Güell, la cultura d’aquesta ciutat es degrada una mica més (...).
:
He après amb el temps que quan un edifici sembla una cassola, o una olla o un altre acudit qualsevol, no és arquitectura. L’actual estadi del FC Barcelona és arquitectura perquè, entre altres coses, sembla arquitectura. Està format per elements que tenen noms que pertanyen al vocabulari arquitectònic: pilars, jàsseres, rampes, escales… Aquest fet tan simple té un avantatge que no ens pot passar per alt: fa que el puguem descriure i referir com un estadi, i no cal recórrer a la iconografia popular dient que és una olla a pressió.

:

dijous, de setembre 27, 2007

Sense complexos | Berlín | Els 'blocs de guerra'

Catalunya sense complexos
:
El President Montilla va anunciar importants avenços en matèria fiscal (pràctica supressió de l'impst de successions per patrimonis mitjos i baixos), de foment de l'ocupació, de l'allargament de l'horari del metro, etc. Ho va fer a l'inici del Debat de Política General que viu aquests dies el Parlament de Catalunya. Però, per demunt de tot, va exhibir l'orgull d'un país que, per aspirar a la normalitat (o, millor, a l'excel·lència), ha de començar a funcionar normalment i excel·lent. I que defuig de la imatge barroera dels que cremen retrats, dels que exclouen parts del país, dels que empetiteixen Catalunya fent el freak amb programes anticatalanistes a Antena 3, etc. I que confien molt en el país que som. Vegeu el seu discurs íntegre del President, la incisiva resposta a Mas d'avui (qui deia que Montilla era soso?) i la intervenció del Portaveu socialista, resumida en aquesta notícia i en aquest vídeo (contra l'"èxtasi del melic" i a favor de la "generació de confiança" i la "il·lusió col·lectiva" en la millor tradició del catalanisme). Foto: Isabel Marquès / ACN.
:
Berlín
:
Vaig ser a Berlín el cap de setmana passat. Jo, que no surto gaire (ara), m'ho vaig passat força bé. Aquí en teniu algunes fotos.
:
Els blocs de guerra
:
Llegeixo a El País un interessant reportatge de Beatriz Portinari sobre la manera de treballar dels corresponsals de guerra, centrats en l'aparició de blocs que els substitueixen i comparant-lo amb el temps de Hemingway, a partir d ela pregunta de si l'escriptor nord-aericà avui escriuria en un bloc. N'extrec uns paràgrafs relativamet crítics que em semblen interessants de cara el debat sobre la blocsfera, que recullen l'opinió de tres corresponsals (i que podrien estendre's a altres àrees d'interès d'aquest mitjà):
:
"A mí los blogs me parecen pintorescos. ¿Qué tipo de información se puede dar en una ciudad donde salir a la calle significa que te peguen un tiro? No sabemos nada de lo que pasa realmente en Irak, sólo el número de muertos y un poco de color del mercado. Los bloggers sólo serán útiles cuando pasen meses en un país y se puedan mover para hacer contactos", opina Ángel Santa Cruz, de EL PAÍS, veterano corresponsal que en las décadas de los ochenta y los noventa ha cubierto la primera línea de los principales conflictos.
:
Frank Gardner fue reportero de la BBC para Oriente Próximo durante años, hasta que en 2004 sufrió un tiroteo en Riad que le dejó en silla de ruedas, experiencia que narra en su último libro,
Sangre y arena (Kailas). Para él, la expansión de los blogs conlleva riesgos para el público. "La llegada del periodismo ciudadano y de los blogs implica que las noticias escritas o emitidas por periodistas profesionales puedan ser sustituidas por el relato de testigos oculares de la gente de la calle. Esto podría conllevar un riesgo de manipulación. Así que si los lectores y espectadores toman la información de una fuente sin contrastar, deberían preguntarse quién está escribiendo y por qué", advierte, en una conversación telefónica.
:
El reportero y fotógrafo Gervasio Sánchez, con 25 años de experiencia en Oriente Próximo, África o los Balcanes, se apuntó a las nuevas tecnologías durante la última guerra de Irak, con la actualización online de noticias a lo largo del día para El Heraldo de Aragón. "Los
blogs deberían ser escritos por gente especializada, que entienda lo que sucede a su alrededor. Además, Bagdad no es más peligroso que Sarajevo, y no hay excusa para no cubrirlo o hacerlo sólo por agencias. Si los medios no mandan a corresponsales es porque han renunciado a hacer buen periodismo", afirma.
:

dimecres, de setembre 26, 2007

L'interior | Mojedano i Rajoy

L'interior dels artistes
:



:
Un nou tast del que serà el proper número de la revista Valors ja ens el brinda aquest nou vídeo. En aquest cas, l'artista mataroní Perecoll reflexiona sobre la solitud, el tema del qual tracta el monogràfic de la publicació, el proper mes d'octubre. N'extrec dos missatges. Un, el caràcter clau de la solitud en el procés creatiu de Perecoll, que contrasta amb la necessitat d'exteriorització que té tota obra acabada per ser realment una obra. Dos, el procés invers que també veu Perecoll entre la seva manera de pintar, de dins a fora, amb la manera de pintar de la generació actual, amb una sobredosi d'informació, d'estímuls i d'impactes que, probablement, acusa l'interior. Només passa als artistes?
:
Mojedano no veu Rajoy guanyador
:
Ho ha dit clarament en unes paraules radiades a l'informatiu de Mataró Ràdio. El cap del grup del PP de Mataró, Paulí Mojedano, ha dit obertament que Rajoy ho té molt difícil per guanyar les properes eleccions municipals, davant un Zapatero que ha primat les mesures socials en aquesta legislatura. Ho podeu veure reflectit al post que Joan Salicrú, el cap d'informatius de l'emissora, ha penjat al bloc La Riera 48. Foto: Mojedano (a la dreta de Sirera), de R. Gallofré.
:
Però el líder conservador ha dit alguna cosa més, en una línia que ve essent habitual. Diu que aquestes polítiques socials pràcticament no han beneficiat ningú. M'imagino que la Llei de Dependència (votada pel PP també, per cert), que ajuda els milers de famílies que tenen persones dependents sota la seva custòdia, deu afectar ben pocs coneguts seus. O que no coneix cap parella gai que ara ja es pot casar. O que ignora que hi ha gent que cobra una pensió mínima, que ha pujat a un gran ritme en aquest mandat (en un increment global de pensions que, en quatre anys, superarà els vuit del PP). O no deu conèixer ningú que hagi pogut obtenir feina després de les mesures d'incentiu cap a l'ocupació. I així podríem seguir. Però recordo molt bé que Mojedano ha defensat (en un debat on jo hi era, a Televisió de Mataró) tant l'eliminació de subvencions com el conjunt de "polítiques socials". Deu fer punts en la incessant dretanització del partit de Rajoy. El que segons Mojedano no guanyarà.
:

dimarts, de setembre 25, 2007

Enyorem Santi Ortego *

Fa pocs anys em va agradar molt una idea de Francesc Torralba sobre l'actitud davant la mort. Ens hi posem, deia, com ho fem davant la vida, de fet: amb por, amb humilitat, amb desesperació, amb esperança, amb buidor, amb estrés, amb calma, ajornant les coses, enfrontant-nos-hi... I recomanava viure com si fos avui el darrer dia de la nostra vida. Pensava això quan em van comunicar, dissabte, que s'havia mort en Santi Ortego. La consciència de la mort, del Límit (final, finalitat, frontera, espai, temps...), i no pas la seva absència, l'havia convertit en un veritable exemple de com hauríem de viure, crec. Fa anys que sabia les altíssimes possibilitats de no superar la seva malaltia, ho sabia i ho deia sense embuts. I es disposava a viure com si fos el darrer dia de la seva vida. Cada dia.

Ho feia en el terreny de la docència, a l'alberg del projecte que havia bastit amb altres bons professionals, l'Escola Universitària Politècnica de Mataró. A la família, a la seva magnífica família. A les responsabilitats que havia anat adquirint en les seves hores lliures, bé opinant en una tertúlia mensual a la televisió local, bé participant activament en el disseny dels serveis educatius municipals, on representava el PSC als òrgans on es decideix això.

Capgròs em demana que faci una breu avaluació des del punt de vista del seu vessant polític, que és el que conec més. I us puc dir, sincerament, que es tracta d'una aportació valuosíssima. No tan sols pel que defensava amb encert a l'Institut Municipal d'Educació, sinó, especialment, perquè en Santi ens ha ajudat a definir i concretar millor les ambicions de canvi que un partit com el nostre té com a prioritats. Col·laborant activament en el Programa Electoral, part del qual té la seva autoria almenys en les dues darreres conteses. Coordinant el grup dins el PSC de Mataró que tracta les polítiques educatives. I assessorant-nos, als responsables polítics i institucionals, sobre una multitud d'aspectes, no tan sols educatius o tecnològics. Molts des encerts que hem tingut, segur, són gràcies a una idea o proposta seva. I alguns desencerts els hem d'atribuir a les que no hem tingut en compte, segur. Era un savi. No apareixerà en massa fotos (la política no són les fotos, desenganyeu-vos), però és l'autor de molts avenços que s'han fet i alguns que són per venir.

Els projectes col·lectius, i el dels socialistes n'és un, són això: el que pensem, el que creiem, només és possible si ens ajuntem i si ho convertim en un procés. I especialment si som capaços de saber cap on va el món, quins problemes estan apareixent però, sobretot, quines oportunitats s'hi amaguen. En Santi feia exactament això, trobar-les: Al costat de cada aspecte que no li agradava, o alguna inquietud que li comentaves, et venia amb una proposta, sempre raonablíssima i d'una lògica tremenda (també sabia que es camina passet a passet). La proposta l'havia comptat i recomptat, contrastat, analitzat, estudiat... i te la regalava amb un somriure.

Aquest és el record que ens deixa, i la buidor que ens resta. Omplir-la fent exactament el que ell feia és el repte dels qui quedem, dels qui voldríem ser com ell davant les adversitats, dels qui ens disposem a viure avui com si fos el darrer dia de la nostra vida.

* escrit a petició de Capgròs.

En parlen Manuel Mas i Joan A. Baron.

diumenge, de setembre 23, 2007

Déu en el cinema

Barcelona acollirà un interessant Congrés internacional sobre Déu i el cinema. No, no parlo de Billy Wilder sinó de l'altre. Organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya el programa inclou xerrades i projeccions interessants per reflexionar sobre la idea de Déu representada al cinema contemporani, d'autors creients o no creients. S'hi han acostat des de diverses perspectives i diria que el Congrés en veu unes quantes. Comptarà amb la participació d'experts, professors, crítics i cineastes, directors com Ermanno Olmi o Luigi Faccini i actors com John Hurt. Serà del 15 al 17 de novembre i ja és oberta la inscripció.
:

dissabte, de setembre 22, 2007

Raimon Ribera i el símbol



:
Els blocs i el Youtube són fantàstics. Amb aquests dos instruments i un tros de la conferència de Raimon Ribera a Solsona, en Josep-Àngel Colomés ens brindava l'altre dia al seu bloc una magnífica explicació obre què és el símbol i per què serveix. Li copio tot, inclòs el títol. Us recomano la seva visió.

Dues consideracions prèvies. Primera: L'explicació pot referir-se al símbol religiós o transcendent o a qualsevol altre mitjà simbòlic que refereixia una realitat que pretén descriure (entesa realitat d'una manera molt àmplia). Segona: Sospito que ens entestem massa en parlar de símbols (en un món poc avesat al llenguatge simbòic, per cert) i poc del que assenyalen, bé o malament i que (això crec que és important) pot ser assenyalat a través d'altres mecanismes simbòlics. No sé si m'he explicat, però ho entendreu de seguida apretant el play el vídeo del damunt.


Més posts de referència

:

divendres, de setembre 21, 2007

Què és tabú: el sexe o el dolor?




:


Martin Kippenberger, Sense títol, 1981, Gagosian Gallery, Nova York. Al costat, un quadre de Jenny Saville.
:
El mes de març passat, vaig escriure un post que acabava així:

El que realment és tabú, avui, és el dolor. Em sembla que ja he explicat alguna vegada en aquest bloc com vaig notar la reacció del públic un dia en una exposició a Venècia en la qual hi havia un quadre dels anys 60, no recordo de qui, que simulava una parella masturbant-se, davant la qual la gent passava com si res, i més endavant un altre de Jenny Saville on apareixia una noia intubada, i davant la qual la gent mostrava el seu rebuig. Efectivament, la iconografia religiosa ens mostra moltes coses, no tan sols l'erotisme. També expressa el dolor, just el que exhibiran les processons de Setmana Santa d'aquí a uns dies. En una societat anestèsica com la nostra, el dolor fa nosa, el sexe no tant (a la publicitat és el principal reclam). Diria que provocarà més l'artista que aconsegueixi transmetre la ferida íntima i trencadora del dolor, de tota l'agoixa que supuri com el pus i cerqui desconsoladament, com en el sexe, l'abraçada salvadora de la fraternitat humana o com en vulgueu dir.

:
Bé, doncs he trobat el quadre del qual no recordava la referència i us el poso al costat de l'altre. Als assistents a la retrospectiva de la Bienal de Venècia que us citava, almenys el que jo vaig observar, els causava més molèstia, més mal de ventre, més tabú, el de Saville (més jove), malgrat que el de Kippenberger pretenia, quan va ser pintat, provocar el mateix. Però m'atreviria a dir que en el seu cas, a més, exclou allò orgànic d'ellò anímic. En el cas de la jove anglesa, malgrat la sordidesa del plantejament, és ben barrejat, és més humà. Feu-ne la prova.
:

dijous, de setembre 20, 2007

Nou Parc de Bombers


Foto: ElTotMataro.cat
:
Ahir al matí vaig tenir una d'aquestes satisfaccions que de tant en tant produeix la lenta tasca d'alguns processos polítics, i no tan polítics, plens d'esperes, de reunions, d'imaginació, d'esforç pressupostari, de negociacions, d'unir diversos interessos, de confiança... En refereixo a la inauguració del nou Parc de Bombers de Mataró, emmarcat amb una ambiciosa política de suport als equips d'extinció d'incendis (ahir s'obrien 2 parcs més) iniciada per la Generalitat progressista, i en els actes commemoratius del 150 aniversari dels primers bombers a Mataró.
:
Recordo que em vaig passar força temps del passat mandat, amb l'Alcalde, darrere aquest tema, amb l'ajut dels bombers de la ciutat (que ahir ens saludàvem amb camaraderia i satisfacció), després de molts anys de desídia i promeses vanes per part dels governs de CiU. A ells en primer lloc s'ha d'agrair l'esforç. Després, al meu antecessor en l'àrea d'Urbanisme, Arcadi Vilert, que va enllestir amb rapidesa els tràmits necessaris per a la nova ubicació (que resol un emplaçament molest per a ciutat i més ineficient); a la diputada Consol Prados teixint acords; a la consellera Montserrat Tura i el conseller Joan Saura, decidits entusiastes del Parc; als seus directors generals i els alts càrrecs dels Bombers; als tècnics de totes les administracions i arquitectes... a tanta gent! La política sovint es menysprea, i potser hi ha raons poderoses perquè sigui així. Però també hi ha mostres, moltes més del que sembla (i més quotidianes), que apunten just al contrari.
:

dimecres, de setembre 19, 2007

La solitud narcisista

Per anar fent boca, Valors ja penja el vídeo del psicòleg Marcelo Edwards que avança el tema del proper número de la revista: la solitud. I enmig de la moda single, o dels clàssics més val estar sol que mal acompanyat o si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit, ens adverteix que, probablement, en la seva versió individualista, és també part de la deriva narcisita omnipresent a la nostra ment, a la nostra cultura, als nostres valors...
:

dimarts, de setembre 18, 2007

Bon acord | Convergència i desunió

Foto: Efe
Bon acord
:
Ahir, el Conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, i el Ministre d'Economia, Pedro Solbes, van enllestir l'acord que permet incrementar la inversió de l'Estat en infrastructures a Catalunya amb un total que supera els quatre mil milions d'euros, xifra que possibilita avançar força en el rescabalament de la inversió que Catalunya va perdre amb el PP i que l'Estatut preveu en una de les disposicions finals. La xifra, assumida pel Govern de la Generalitat, se situa per damunt dels 3.700 milions que reclamava CiU i s'acosta a la xifra que aquest mateix partit va defensar en una moció a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, com recordava avui Miquel Iceta. CiU sembla haver perdut el nord, i haver deixat de banda la seva actitud negociadora (és clar... ho negociava Duran). Poso aquesta foto, apareguda a El País fa just una setmana, per deixar constància d'això i del paper jugat pel nostre exalcalde i diputat, Manuel Mas, en les negociacions pressupostàries amb l'oposició a les Corts, en la seva qualitat de portaveu socialista a la Comissió de Pressupostos. Bravo, Manel!
:
Convergència i desunió
:
Val la pena analitzar una mica què està passant al principal grup de l'oposició, a Catalunya (més atent als seus problemes que en els del país... esperem que no ens hi arrosseguin), i en aquest bloc, segurament, necessitaríem un espai i temps que ara no tinc. Resumeixo el que penso. Opino que hi ha factors molt diversos, relacions personals massa gastades incloses, que per mi conflueixen en la crisi del model pujolista i la seva incapacitat per ser superat per un nou paradigma. La crisi, que pren els primers símptomes a les eleccions autonòmiques de 1995, quan CiU perd la majoria i l'oposició d'aleshores s'uneix per fer Reventós President del Parlament, escenificant la diversitat del país i un cert cansament de la fórmula fins aleshores imbatible (caldria analitzar a banda sobre les causes d'aquest cansament). La seva necessitat de política d'aliances, amb l'acord del Majestic l'any següent repetit el 2000 amb un Aznar sense necessitat de pactes, fan la resta.
:
La irrupció de Maragall (és a dir, un PSC fort i a per totes), la substitució de Pujol per Artur Mas a la direcció de CiU, la pèrdua del Govern de la Generalitat (i la seva posició d'interlocutor privilegiat del Govern de l'Estat), els fets de Montilla i un mapa polític català més complex, deixen la coalició amb tres punts crítics:
  • el lideratge: malgrat el que diguin, ara veiem clarament que és un punt crític

  • el projecte: exactament quina ideologia té CiU?

  • i l'estratègia: sense aliats, sense full de ruta, basat excessivament en el tacticisme

D'aquí vénen els diversos fronts oberts d'avui, oberts i ben oberts als ulls de tothom:

  • el qüestionament de Mas que hi ha darrere els moviments de Duran (o viceversa)

  • la dificultat d'oferir un perfil ideològic clar en algun dels segments polítics de Catalunya: entre el sobiranisme d'uns pocs (això sí, amb molts manifestos) o el catalanisme de la majoria, entre el centre-dreta de Duran i el poti-poti dels altres...

  • i, finalment, el fracàs d'entrada de la proposta de la casa comuna, a la que no s'apunta ni el soci.
Que consti que no ho dic per criticar el principal adversari parlamentari del PSC, crec que és bo per al país que els partits mantinguin perfil, lideratge i estratègia: ajuda els ciutadans a situar-se i, de fet, a establir conjuntament mecanismes bé de desencontre o bé d'encontre, de causa comuna més que de casa, que deia Obiols.
:
La desorientació i el malestar de la militància de CDC és arreu. A Mataró, que vam viure una crisi entre els dos socis abans de les Municipals que també contenia part important d'aquest debat, potser un pèl silenciada (tacticisme: són conegudes les simpaties independentistes del candidat Mora... que no li impedeixen preferir el PP), ara en veiem un parell de mostres a la blocsfera. El militant David Morgades aposta per separar-se d'UDC (que veu com un matrimoni que no funciona... "la guerra de los Rose" diria Zaragoza), acusa Duran de voler ser ministre i li diu que 'bon vent'. El regidor Quim Fernàndez, que criticava obertament Duran fa uns mesos, aviva el foc reproduint un dur comunicat de CDC a la vista dels moviments del líder d'Unió.
:

dilluns, de setembre 17, 2007

La música | La memòria

La música de Trías

: Foto: Bernardo Pérez
:
Eugenio Trías té a punt a el seu darrer llibre, escrit després d'una colla de successos greus a nivell personal, que porta per títol El canto de las sirenas (Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores), i serveix a Juan Cruz per reproduir a El País part de les seves reflexions sobre la música, la gran protagonista de l'obra citada, fetes amb motiu de la seva presentació. (vegeu també un antic article seu a El Mundo). En destaco aquesta:
:
"Quería demostrar la capacidad que la música tiene de agitar todas las actitudes. La música es una forma de conocer nuestra relación con el mundo; nos acompaña desde el origen, en el primer testimonio del Homo simbolicus ya está la música. Y mi intención ha sido ponerla en el centro, porque a veces la relegamos, como si fuera hilo musical. La música es como un hilo de Ariadna que nos guía. Este libro es una especie de historia de la cultura en clave musical"
:
La memòria es perd a la matinada
:
Sembla mentida, però és així (para muestra un botón). El de Cabrera pregunta al Ple i un respon bonament com pot i sap, explicant exactament el què es pregunta i concretant dates i accions. Exactament. Vegeu:
:

Voldríem recordar en primer lloc que la reducció de l’accidentalitat és una de les prioritats d’aquest govern municipal, i també ho ha estat en mandats anteriors. Així, la darrera Memòria de l’Àrea de Via Pública d'aquest Ajuntament ens mostra una disminució dels accidents de trànsit a Mataró d’un 24,8% durant el període 2003-2006. Pel que fa a l’any 2007, les dades del període gener-agost ens indiquen que a Mataró hi ha hagut una reducció del 20% en el nombre d’accidents amb víctimes, comparat amb l’any 2006. Per seguir treballant en la reducció dels accidents, aquest govern aplica totes les mesures que té al seu abast (controls de trànsit, controls d’alcoholèmia, controls de velocitat, instal·lació de bandes reductores, instal·lació de pilones per a la protecció dels vianants, senyalització, etc.).

En relació a l’existència d’estudis i de dades estadístiques, l’Àrea de Via Pública disposa d’un sistema de seguiment de l’accidentalitat a la zona urbana, independentment de que la via sigui o no de titularitat municipal (com per exemple la carretera de Mata, la N-II o la Via Sèrgia). Fora de la zona urbana, les dades sobre accidentalitat estan en mans de les administracions competents. A través dels mecanismes de cooperació que existeixen (com ara el conveni i protocols d’actuació entre Mossos d’Esquadra i Policia Local) es comparteix la informació rellevant en matèria de seguretat viària, i s’adopten les mesures adients. També s’ha d’esmentar l’actitud proactiva de l’Ajuntament de Mataró en aquest àmbit, amb el trasllat de propostes de millora tant a l’administració autonòmica com a l’administració de l’Estat.

En aquest sentit, recordem:

  1. El problema dels casos de circulació en sentit contrari a la C-32 (autopista de Barcelona) des de la Porta Laietana es va resoldre per part del Ministeri de Foment mitjançant senyals de direcció prohibida més aclaridors, amb punts de llum, i amb una millor distribució de la senyalització informativa que feien incórrer a error.

  2. L'any 2005 es va realitzar una avaluació dels accidents a la Porta Laietana, i es varen reforçar amb elements de balisament (fites de plàstic de color verd) les zones de major risc.

  3. L'any 2005 es va traspassar una demanda ciutadana de necessitat de millorar el pas de vianants de la Carretera de Mata (BV-5031) a l'alçada de Can Quirze, a la Diputació de Barcelona, i va ser millorada tant la barrera de protecció (bionda) , com la pintura del pas de vianants. Per part de l'Ajuntament, es varen instal·lar amb autorització de la Diputació unes bandes òptic-sonores.

  4. El novembre de 2006 l’Alcalde de Mataró va adreçar una carta al Secretari per a la Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, en la qual es feia ressò de l’informe demanat als Mossos d'Esquadra sobre el punt negre de la C-60, i demanava l’adopció de mesures per evitar nous accidents.

  5. A l’agost de 2007 l’alcalde ha tornat a adreçar un escrit sol·licitant millores en aquesta via. A més, a rel de les trobades de l’alcalde amb el Secretari per a la Mobilitat i el Director General de Carreteres, la Generalitat s’ha compromès a realitzar en breu termini obres de millora a la C-60 (perllongació de la bionda de separació de carrils prop de l’enllaç amb la C-32). Hem rebut resposta que anuncia la imminent contrucció d'una mitjana en aquest tram.

  6. Al febrer de 2007 es va traslladar a la Direcció General de Carreteres una petició de reductors de velocitat a la Via Sèrgia (tram entre Rotonda del Rengle i c. de Josep Calvet), tot i que la valoració municipal era que havia d'haver un altre tipus de regulació, i es va recomanar a aquesta Direcció la necessitat de repintar les marques viàries.

  7. Als mesos de juny i juliol de 2007 s'ha col·laborat amb els tècnics del Ministeri de Foment en les incidències que s'han produït en la nova regulació viària a la N-II, per cercar una solució als problemes de mobilitat tot garantint la seguretat viària.

En conclusió, l’Ajuntament de Mataró vetlla per la seguretat viària independentment de quina sigui l’administració titular de les vies d’accés o que travessen la ciutat, establint amb aquestes administracions la coordinació necessària als efectes.

:
I en un bloc escriu "És evident que la resposta és si o no i si és afirmativa, fent-nos-la arribar per escrit, el tema matat en un parell de minuts. Resultat: el Sr. Bassas s’hi esplaia en coses que no li ha preguntat ningú. S’escolta i s’escolta ... és feliç!". Llegiu la pregunta, que enlloc deia res de respondre que si sí o si no, i molt menys que hagués de fer-ho per escrit. Potser no està acostumat a treballar tantes hores... Però vaja, reconec que sóc moderadament feliç, ho sento: en això encerta, espero que no sigui l'enveja la causa de tanta desmemòria i manipulació... De veres li interessava el tema?
Foto: R. Gallofré
:

diumenge, de setembre 16, 2007

Festa de la Rosa | 'Top' blocaires | E-mails | Cervell, dretes i esquerres

Festa de la Rosa 2007
:
Vinc de la celebració anual dels socialistes a la Pineda de Gavà, amb més de tres-centes persones del Maresme, que hem compartit amb milers de companys i companyes un assolellat diumenge. Un Zapatero obert a resoldre els problemes que hi ha, que ha reconegut, i combatiu amb la dreta crispadora. L'acompanyava l'Alcakde de Barcelona, Jordi Hereu, la Ministra d'Habitatge, Carme Chacón, i un President de la Generalitat amb el turbo dels canvis (llegiu el text del seu discurs). Foto: Zapatero amb Carme Chacón, de l'agència Efe.
:
Aristocràcia blocaire
:
Així es titula el reportatge de suplement dominical d'El País dedicat a revisar el moment actual dels blocs, més madurs, segons opina Sebastián Muriel, director general de l'organisme públic Red.es, en un marc on la religió d'avui és la tecnologia, segons Javier Sádaba. 120 mil blocs nous cada dia en un mar de 73 milions de gotes finançades amb publicitat. Ho fa acostant-se als top que triomfen als Estats Units.
:
Com escriure un e-mail?
:
La Vanguardia es fa ressò avui de l'èxit editorial d'un llibre que explica com hauríem d'escriure un correu electrònic donat que, en ser una eina molt nova, les pautes sobre el bon ús tot just en són incipients. Ara és en anglès, escrit per un periodista i un editor, i sembla que la primavera que ve es podria editar en castellà. El paper tan central que té avui per avui l'ús dels correus electrònics crec que fa urgent manuals com aquest. Hi ha correus realment mal fets, hi ha moles malentesos, hi a apel·lacions al to, hi ha massa coses que no sabem desxifrar... Jo mateix n'escric algun que rellegint-lo veig el seu indesitjat defecte. I és tan ràpid... (vegeu el meu post Cara a cara vs. e-mail). Destaco els cinc pecats capitals que cita el diari:
:
  1. El e-mail demasiado vago:"Recuerda que tienes que hacer esto".
  2. El e-mail que puede llevarle a uno de la cárcel:"Por favor, dígales que le pedí que vendiese eso cuando alcanzase los 70 dólares".
  3. El e-mail inadecuado:"¿Quieres venir a la habitación del hotel a hablar de esto?".
  4. El e-mail cobarde: "Ahí va: estás despedido".
  5. El e-mail insultante:"¡¡¡Cómo es posible que no hayas hecho esto!!!".
:
Cervell de dretes o d'esquerres?
:
També dels Estats Units, i del mateix diari, ens ve la curiosa notícia de la publicació d'un estudi científic que manté la teoria segons la qual és el cervell qui predisposa a actutuds més obertes o d'esquerres i d'altres més tancades o de dretes (l'eix nacionalista no l'han trobat, al cervell...). L'autor de la ínvestigació, David Amodio, davant la pregunta sobre si podréim determinar l'evolució electoral a partir d'estudiar els cervells dels nadons, diu sensatament:
"Si nuestra orientación política depende de nuestra actividad neuronal, uno puede pensar que este experimento podría detectar qué votarán en un futuro los niños de hoy en día: "Podría indicar una tendencia de lo que hará cada uno de ellos, pero no se obtendría una respuesta definitiva. Tu voto en unas elecciones no está determinado sólo por tu actividad neuronal. Hay otros factores que influyen: educacionales, culturales y ambientales".
:
I tant.
:

dissabte, de setembre 15, 2007

Nous traspassos

:
Mentre l'esport nacional (català... però en això no som originals) de la lamentació i la rebequeria arriba a rècords insospitats, com fa notar la diputada Lídia Santos, i mentre hi ha qui basa tota la seva estratègia de legitimació remirant tres-cents anys enrera a veure de qui són les àmfores, hi ha qui treballa de valent en el desenvolupament del nou Estatut que ens vam dotar. Més fets i menys xerrameca.
:
Així, dijous passat, el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya van aprovar 5 traspassos i van impulsar la negociació d'altres 4 més, en la reunió de la Comissió Mixta de Transferències Administració de l'Estat-Generalitat de Catalunya, presidida per la ministra d'Administracions Públiques, Elena Salgado.

Els cinc traspassos aprovats suposen un cost efectiu de més de 75,3 milions d'euros, que s'integraran en el finançament de Catalunya. Són l'Hospital Clínic, l'ordenació i gestió del Litoral, la declaració d'utilitat pública, l'assignació de l'ISBN i l'ISSN, i les ajudes comunitàries a organitzacions de pagesos.

Tant el conseller Saura com la ministra Salgado van afegir que el traspàs es completa amb un acord complementari pel qual l'Administració de l'Estat, en concepte d'entrega per una sola vegada, aportarà en cinc anualitats un total de 110 milions d'euros per al sanejament financer i inversions compromeses a l'Hospital Clínic.

Quant a l'acord d'ordenació i gestió del Litoral, suposa el traspàs de determinades funcions que desenvolupa l'Administració de l'Estat en relació amb la gestió i autorització d'instal·lacions de temporada a les platges i al mar territorial, i aquest anirà seguit de l'aprovació aquest any del traspàs de la resta de funcions que, en matèria de gestió del domini públic marítim-terrestre, es preveuen en l'Estatut d'Autonomia.

Respecte a la declaració d'utilitat pública, suposa que la Generalitat assumeix, a partir de l'1 de novembre del 2007, la gestió de la declaració d'utilitat pública de les associacions, federacions i confederacions que desenvolupin majoritàriament les seves funcions a Catalunya, estiguin inscrites en un registre de la seva titularitat i tinguin seu al territori de Catalunya. A més gestionarà la seva revocació i la verificació i sanció de la rendició de comptes de les entitats declarades d'utilitat pública.

D'una altra banda, a partir del pròxim 1 de gener, la Generalitat de Catalunya exercirà funcions en matèria d'assignació, catalogació i informació relacionades amb l'atorgament dels codis internacionals d'identificació de llibres (ISBN) i de publicacions periòdiques (ISSN), d'acord amb les normes de l'Administració de l'Estat en la seva relació amb l'Agència Internacional de l'ISBN i amb el Centre Internacional de l'ISSN. Per dur a terme les esmentades funcions es transfereix a la Generalitat de Catalunya un cost efectiu d'una mica més de 214.000 euros.

Finalment, la Generalitat de Catalunya assumirà determinades funcions que, en matèria de gestió control i pagament de l'ajuda comunitària a les organitzacions de productors d'àmbit superior a Catalunya, desenvolupant l'Administració de l'Estat, amb un cost efectiu de 61.000 euros.

La ministra també va assenyalar que els treballs per al traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies de Barcelona ja s'han iniciat en la Ponència celebrada el dia 10 amb la finalitat de complir amb el calendari avançat pel president del Govern en el Debat sobre l'Estat de la Nació.

Així mateix, ha assenyalat que durant la segona quinzena de setembre es reuniran les ponències que iniciaran la negociació dels traspassos del Museu Arqueològic de Tarragona, l'expedició i homologació de títols i estudis estrangers en ensenyament no universitari i Inspecció de Treball.

També en aquesta segona quinzena del mes, se celebraran noves reunions les ponències i grups de treball encarregats de la negociació dels traspassos en matèria de comunicacions electròniques, immigració, i la resta de funcions relatives a l'ordenació i gestió del litoral.

Un altre dels temes, als quals s'ha donat "un fort impuls" segons Salgado és el de la seguretat privada, sobre la qual s'ha arribat a un acord de col·laboració que se signarà en les pròximes setmanes entre el Ministeri de l'Interior i el Departament d'Interior.
:
Font: Generalitat de Catalunya (nota). Foto: Ministeri d'Administracions Públiques (MAP).

:

divendres, de setembre 14, 2007

Mataró no és un parc temàtic

Vaig haver d'alertar, al Ple d'ahir (foto: capgros.com), de les greus conseqüencies econòmiques i patrimonials a famílies sovint amb un sol membre i molts d'ells d'edavt avançada i de pocs recursos si s'aprovava la proposta que CiU havia presentat. Defensada pels regidors Francesc Masriera i Joan Mora, aquest darrer cap del grup de CiU, pretenia la protecció global de les cases del centre històric, independentment del seu valor arquitectònic. Jo crec que aquesta proposta entra en contradicció en el model d'un centre històric viu, fet de vàries etapes arquitectòniques i en constant evolució, amb persones que el fan anar cada dia i que el converteixen en un barri atractiu i competitiu.
:
Per més inri, la resolció només comptava amb l'adhesió de la CUP, que justament reivindicava el caràcter anti-competitiu de la proposta(no és l'única ocasió en què CiU sembla fer seguidisme d'aquest grup radical). Finalment, va acabar sent retirada per part del cap del grup municipal de CiU.
:
(esquema de la meva intervenció al Ple)
:
1. Mataró té definida la seva política i garantida la seva protecció del Patrimoni Arquitectònic, també la del Centre Històric, a través del Catàleg i del Pla General (PGOU) - 241 de les 455 peces del catàleg ho són del Centre Històric.

· Que ja preveu determinades zones d’especial protecció (carrers, etc...)
· Que consta de tots els elements catalogats, amb diferents graus.
· Que, respecte al PGOU de 1977, que va donar a l’Eixample unes edificabilitats molt altes i va produir un increment de la substitució de les cases antigues, el PGOU del 1996 les redueix una mica. Però precisament aquests desajustos d’edificabilitat es produeixen molt a l’Eixample i no tant al Centre Històric, on les cases ja tenen unes alçades considerables en relació a l’amplada dels carrers, i més coincidents amb les del PGOU

2. A més, l’Ajuntament és proactiu en la revitalització del nostre conjunt partimonial d’interès arquitectònic
· En rehabilitacions ambicioses (prospeccions arqueològiques, Can Cruzate, Muralla, Can Xammar, Can Sisternes, La Confianza...)
· En una política d’ajuts als privats
· En una política de reforma urbana que vetlla per la qualitat específica dels elements com paviments (de pedra), la qualitat de fanals i mobiliari...
· Amb participació ciutadana sobre el model definit a través del Pla Integral del Centre/Eixample/L'Havana...

3. L’aprovació d’aquesta proposta tindria greus conseqüències, a més del seu impacte sobre el pressupost municipal
· Sobre les rendes de les famílies que són propietàries de béns que d’un dia a l’altre perdrien valor patrimonial, després d’una reforma del PGOU sense la qual tampoc seria efectiva aquesta resolució. Ressalto que al Centre històric hi ha la major concentració de famílies d’un sol membre i gran, sospito que amb rendes no massa elevades.
· Sobre la pròpia activitat cívica i econòmica del Centre, rebaixant la seva massa crítica i la seva capacitat de tenir vida quotidiana (la vida real) més enllà de l’aparença de monumentalitat. Aparença, dic. Les peces realment destacades són al catàleg.

4. La proposta no millora, sinó que empitjoraria la qualitat urbana del nostre Centre Històric
· Respon més a un paradigma de parc temàtic, amb tots els respectes, que no pas de l’opció perquè la ciutat bimilenària convisqui amb la seva contínua transformació que la fa vital i valuosa. (Vegeu declaracions d'Oriol Bohigas sobre la confusió entre el "vell" i l'"antic").
· Així ha estat feta també la ciutat de Mataró, en capes superposades (M. de Torres*) de diverses èpoques: La Roma Barroca es va construir sobre la Roma Clàssica i de vegades amb les seves mateixes pedres... i així contínuament.
· La major part de les cases del centre històric estan construïdes amb parets de tàpia. Aquest sistema constructiu té una vida útil limitada que ens molts casos ja està sobrepassat i que fa inevitable (a nivell estructural) la seva substitució.
· El Mataró històric no és tan sols la ciutat romana, o la barroca, o la del segle XIX. Però és també totes aquestes ciutats... i la del futur, que hem de fer tot el possible perquè convisqui en usos i qualitat arquitectònica amb un conjunt cada vegada de més qualitat.

* (fragment llegit extret del llibre de Manuel de Torres i Capell Mataró, ciutat diversa. Idees i projectes de renovació d'un centre urbà, Ed. Ajuntament de Mataró, 2006, pàgs. 5-6)
:
"La ciutat és com un palimpsest [pergamins que s'aprofitaven a base d'escriptures diferents que s'hi superposaven]. És una metafora explicativa de la realitat urbana pero no sempre s'utilitza amb precisió. A vegades s' ha emprat, concebent les diferents capes del pergamí de la ciutat com si es tractés de capes components d'un projecte unitari. (...). O, altrament, capes explicatives de les característiques d'un teixit urba o un projecte homogeni (...).
:
Des d'aquest punt de vista, cada capa conceptual, cada escriptura, cada temàtica de reconeixement existeix per sobre la realitat objectiva. I encara més, entre elles no hi ha un procés d'adaptació sinó I'impacte i la tensió creativa.
:
(...) Són les capes del per gent diferent, escrites en llenguatges diferents o tematiques disciles unes de les altres. Entre elles no hi ha processos d'adaptació, que nte,rrelac:iorls inexistents, sinó superposicions, tensions, acumulació, violencia o contradiccions.
:
Precisament, el projecte pot ser creatiu en obrir-se a la consideració de tematiques diferents, que depenen d'una llei de formació única(...).
:
[En aquest llibre] No hi ha un projecte global de renovació del nucli, sinó una sèrie de projectes intermedis que agrupen petites unitats d'intervenció (...).
:
Són decisions que potser costen d'entendre a qui esta acostumat a una sèrie de certeses tradicionals de la urbanística, pero s'ajusten molt bé a les exigencies actuals i a les qualitats de centre sobre el qual s'intervé.
:

Més posts relacionats

dijous, de setembre 13, 2007

Sublim = fràgil *

N. de Staël. Els terrats, 1952. Museu Nacional d'Art Modern, París.
:
No sabem què hauria passat si Nicolas de Staël (Sant Petersburg, 1914 - Antibes, 1955) hagués viscut més anys. De la seva curta estada en aquest món en surt una abundant producció pictòrica i una incessant recerca de l'expressió artística, superant els corrents de l'art de l'època en la seva manera d'alliberar-se de tot allò que li bullia a dins, deia ell, i que potser, diria jo, la pintura encara en va ser insuficient. Una interessant exposició antològica a La Pedrera ens permet de veure'n uns bons exemples, incloses peces de col·leccions particulars que ens costarà de veure reunides juntes mai més.

L'obra de Staël, des pictòricament, interessa des de molts punts de vista. Vegem-ne un parell. En primer lloc, el que crida més l'atenció és l'ús del color. Després d'unes primeres passes de terrosos i grisos, dóna pas a una etapa de colors vivíssims. El joc de la llum, ja ho sabem des de Caravaggio i els naturalistes (i, després, amb el cinema i la fotografia), és la millor manera de tornar expressiu l'objecte aparentment inane. I la llum del segle XX, amb el corrent iniciat per l'impressionisme, és la seva fragmentació en colors. Prova d'això són Els xiprers (1952) prsentats quasi com una paleta de colors. En d'altres, com El pont sobre Sant Michel a la nit (1954) o Racó de taller amb fons blau (1955), fets abans d'acabar amb la seva vida, una mena de llum diàfana aborda el llenç. En d'altres és foscor. El seu joc amb les textures (empastament d'una banda, gairebé aqüositat de l'altra) acaba de reblar el clau.

Stäel deia que tot allò sublim, com l'amor, és fràgil. L'altra manera de veure la seva obra és així, doncs. Com allò sublim, el tot, l'ú, no pot dir-se de cap altra manera en el món modern de les incerteses i la sospita si no és fragmentàriament. La tensió entre el tot i el fragment (resolta sovint en inquietants franges d'enganxament), entre la nitidesa i la figura borrosa, entre la impossible exactitud de l'abstracció i la insuficient presència de les coses... entre la vida que voldríem i la que tenim, potser, presideix el tractament pictòric de les seves obres. És curiós, així, la mena d'ordre que imposa als seus paisatges Mar i núvols (1952) i Nantes (1952), on tot sembla al seu lloc, al que mai no hauria d'haver-se sortit la realitat... però pintada d'una altra manera. O en les pomes pintades també el 1952, que em recorden les natures mortes de Zurbarán: les peces elevades a la màxima categoria, isolades, "personalitzades", presidides per un entorn hostil però que les fa úniques justament per això.

* Comentari a la revista Valors (setembre 2007)
L'exposició Nicolas de Stael es podrà veure fins el 24 de setembre de 2007 a la Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.
Vegeu article de Toni Sala a El Punt.
Vegeu article de Roberta Bosco a El País
Vegeu article de Mª Dolores Jiménez-Blanco a
La Vanguardia (només subscriptors).
Vegeu recurs pedagògic al web del Centre Pompidou, París.
Vegeu article de Josep Casamartina a El País (Quadern) (només subscriptors)
:

dimecres, de setembre 12, 2007

La iaia 'blogger' | L'Alcalde en xarxa

La iaia blogger
:


:
Una gallega de 95 anys, María Amelia López, explicava a El País d'ahir la seva experiència recent al món dels blocs i d'internet en general. El seu bloc, amb nombroses visites, i la seva experiència han estat motiu d'atenció de diversos mitjans de comunicació (de l'estanger i tot), com aquesta entrevista en un programa de tarda de TVE 1. És curiosa l'epectació creada per aquesta senyora, però curiós seria identificar els blocs tan sols amb la cultura juvenil i tecnològica, bo i que en són un referent. Sospto que amb una mica d'esforç i acompanyament, dóna molt de si el món de la gent gran, que té moltes coses més interessants a dir, segur.
:
Baron, en xarxa *

Joan Antoni Baron, l'Alcalde de la ciutat de la innovació i del TecnoCampus, va ser dels primers en obrir la seva pàgina web personal a Internet (bloc) en la que repassa la seva activitat diària, penja algunes de les seves intervencions i comenta amb tots aquells qui vulguin escriure'l tot allò que li escriuen. S'hi pot accedir anant a http://joanantonibaron.blogspot.com/ i ben aviat des del domini http://www.baron.cat/ , que ha estat els darrers mesos on s'ha allotjat la seva pàgina de candidat a l'Alcaldia. Des del gener del 2006, aquest web ha tingut unes 45.000 visites i Baron respon personalment a tothom qui hi escriu. Des de la seva pàgina, també hi trobareu altres regidors i regidores socialistes que han pres aquest canal de comunicació com una plataforma més per recollir les opinions dels ciutadans i dialogar-hi, entre d'altres coses. Des del Grup Socialista, us podem atendre al correu electrònic psc@ajmataro.cat i al web http://mataro.socialistes.cat/, la plana política de Mataró amb més visites i subscriptors.

Des de la seva elecció, l'Alcalde Baron ha tingut força interès en escoltar els ciutadans i en dialogar-hi, en rendir comptes una un, si cal, procurar de posar-se a la pell dels altres per poder trobar la solució, si existeix, més adequada. Diria que la política local és on més relació es pot extreure entre els administradors i els administrats: vivim en els mateixos carrers, patim probablement els mateixos problemes i segur que tenim il·lusions semblants. Així, també a Internet, l'Alcalde ha volgut potenciar la relació amb els ciutadans responent des de l'adreça electrònica alcalde@ajmataro.cat i oferint el màxim de serveis i tràmits al web http://www.mataro.cat/. Tot això complementa els serveis d'atenció ciutadana de l'Ajuntament, que comprèn, a més de la telemàtica, l'atenció presencial als centres cívics i a la planta baixa de l'Ajuntament així com la telefònica de 24 hores: el 010 per atenció en general (l'únic de pagament), el 092 per urències policials o, més recentment, el telèfon del civisme al 900 859 009.

Una ciutat, doncs, on tots som més responsables dle nostre entorn, precisa també d'uns serveis pròxims i eficients. I d'uns responsables polítics propers a la gent, capaços d'escoltar i respondre. En això estem.
:

* article com a portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró al butlletí municipal MesMataró (juny 2007).

:.:

dimarts, de setembre 11, 2007

Catalanisme vs. 'amish' del Majestic

Foto: Efe/Jordi Bedmar
:
Avui, Diada Nacional de Catalunya, val la pena fer algunes recomanacions. La primera, mot sincerament, és la del discurs institucional del President de la Generalitat, que podeu trobar íntegre aquí i que en Saül Gordillo qualifica de "potent, equilibrat i engrescador". Montilla, que reconeix amb tota sinceritat els problemes que preocupen el país, i dels quals no oblida quin origen tenen (aquells polvos del Majestic van portar estos lodos...), llança dos missatges de la mena de patriotisme que a mi, almenys, m'agrada. Un, que Catalunya és un país de destí, d'opció, dels que hi tenen generacions al darrere i dels que hi van haver de venir, i que aquesta és la veritable construcció nacional: les ganes de fer tots junts el millor país possible. Dos, que el pitor enemic del projecte nacional esmentat és el del pessimisme, l'exclusió, el del 'no pot ser' continu, el que nega les possibilitats d'entesa (per la via de la univocitat d'Espanya o per la via de la separació d'Espanya, per exemple).
:
Em permeto alguna recomanació més. Per exemple, la contundent rèplica d'en Ramon Reixach a la recent conferència de l'historiador Josep Fontana a Mataró, l'altre dia. Bo i que no el comparteixo del tot (em sembla que veu massa fantasmes i l'aportació del professor Fontana va tenir parts memorables), m'afegeixo, això sí, a la crítica de la visió estrictament nacionalista, o dual en qualsevol cas, del conflicte de 1714 que una mena de pensament acrític i neo-romàntic està donant per definitiva i inapel·lable, contra el risc de traïció. Buscava (i no he trobat a la xarxa) un article d'Ernest Lluch a La Vanguardia que es deia "12 de septiembre de 1714". Era demolidor contra aquesta visió. El catalanisme que mira al segle XVIII com a paradigma no sé si fa massa favor al projecte nacional que comentava abans. És un catalanisme amish.

És un aire que pren aquests dies el principal partit de l'oposició. Una CiU amb salsa sobiranista que tapi la insípida amanida del seu projecte, projecte més que compatible amb el PP, com hem vist tantes i tantes vegades, pretén ser una sortida endavant als problemes que avui ataquen la coalició. Una CDC i UDC amb projectes radicament diferents sobre l'horitzó nacional, sobre l'estratègia, potser sobre el lideratge... Una pretensió absurda de representar ella soleta tot el catalanisme. Un electorat perplex pel camí de radicalitat (pija, eh? no ens esverem...) que pren un partit que havia fet de la moderació la seva marca d'èxit. I unes ganes boges de recuperar el poder el més aviat possible que veuen en mans dels que vénen del pueblo.

Va, que m'havia proposat no criticar ningú i ja he cedit a la primera de canvi. La darrera recomanació d'avui és que llegiu el post d'en Jaume Subirana dedicat a l'infumable manifest signat per il·lustradíssimes personalitats i la decepció profunda que provoca una manera d'entendre el catalanisme que s'assembla tant i tant a allò que hem combatut sempre de l'altre cantó.

.

dilluns, de setembre 10, 2007

Valors lents

En Joan Salicrú (que amb Maria Coll dirigeixen la revista Valors) parlava ahir del número amb què aquesta revista arrenca el curs aquest setembre, la lentitud. Ho fa analitzant el moviment slow impulsat pel llibre de Carl Honoré, Elogio de la Lentitud (RBA), del que us vaig parlar fa dos estius. Aleshores deia...

Honoré diu que "vivimos en un estado constante de hiperestimulación e hiperactividad que nos resta capacidad de gozo, de disfrutar de la vida, de acceder al placer que uno puede hallar en su trabajo, en las relaciones humanas o en la comida" i que "en vez de pensar en profundidad, ahora gravitamos de manera instintiva hacia el sonido más cercano". Té raó. I segurament es deu tractar de l'enlluernament de la necessitat per culminar el desig que no ens deixa lloc per al goig de treballar-lo i gaudir-ne. Parla, entre d'altres exemples de la seva proposta, del tantra sexual (que diuen que està tan de moda); curiosament, l'últim que me'n va parlar, elogiosament per cert, va ser un capellà. Ep. Va dir que parlava d'oïdes.
:
De tota manera, com sempre que em parlen de mètodes per a les sensacions, em queda el regust de pensar que, malgrat tot, no deixen de ser mètodes. Que hi falta substància. Com si les relacions humanes s'avalúessin exclusivament des de les sensacions, o des de les condicions. Per posar un exemple: el dia que em torturin, preferiria que no fossin lents.
:
El número conté l'anàlisi d'aquest moviment i les seves propostes en diversos plans de la vida, tant la personal (menjar, fer l'amor, viatjar...) com en les col·lectives (educar, treballar, viure la salut, transitar, etc...); inclou un article del propi Honoré i un altre, boníssim, del monjo i eminent antropòleg Lluís Duch sobre com tractem el fenomen del temps en la modernitat. Hi ha més articles, la majoria dels quals es poden trobar penjats ja al web.
Valors fa una crida a, si voleu, poder rebre a casa un avanç les novetats del número del mes. Ja ho podeu demanar.
:

diumenge, de setembre 09, 2007

Passaport

:
Aquest quadre que veieu copiat aquí és un dels més coneguts d'Eduard Alcoy (1930-1987), malgrat que pertany a una col·lecció privada. Serví de portada al magnífic llibre/catàleg editat amb motiu de la seva exposició retrospectiva el 1999 a Mataró, a càrrec de la seva filla Rosa, una prestigiosa professora, i ha estat un any exposat al primer pis de la Casa Arenas, també a la ciutat, en el marc d'una mostra que avui es cloïa. Conxita Oliver li fa el comentari al llibre citat (Eduard Alcoy, Art artifici i realitat, 1945-1987; ed. Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 1999, p. 204) i Àlex Mitrani una breu ressenya al catàleg de l'exposició esmentada (Senyors i senyores, mirades contra el temps; ed. Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2007, p. 81). A ells dos cal remetre-us si voleu començar a investigar en les claus d'aquesta magnífica peça. Es diu Passaport i és de 1974, en una etapa molt creativa en referència al retrat que, alhora, és un dels gèneres més treballats per aquest magnífic pintor.
:
Alcoy, que és un nom de primer ordre en el ressorgiment i modernització de l'art català després del silenci de la postguerra, evidentment no prou reconegut, és un artista molt interessant, amb un llenguatge construït després de força proves i ruptures. La seva inspiració per a la seva particular poètica beu però del Reneixement i el Barroc, del Bosco, del Surrealisme, de Chagall, de Picasso o Klee. Val la pena aturar-s'hi en cada quadre. Per l'alt simbolisme de les seves peces, per la disposició interna de l'espai, per l'ús del color en un clarobscur que amb els anys aniria obrint, pel tractament polièdric de les figures, per l'encavalcament orgànic o mecànic entre elles, en un ordre com parat, en el doble sentit de la paraula: aturat i exposat. Per la seva transmissió, bevent dels mestres i fent de mestre. Pel tractament de la modernitat: la influència del disseny, el pes de la història contemporània... En fi, val la pena.
:
Aquest quadre, no sé si el millor d'Alcoy però sí un dels més interessants, m'ha tingut força estona contemplant-lo. No hi pots passar de llarg. En podria escriure pàgines i pàgines del que em suggereix, encara que convida al silenci de l'expectació, com expectants són aquestes mirades desdoblades. Només en vull dir alguna coseta.
:
Aquí, la foscor de fons és contundent, gairebé res no ens pot distreure de la figura central. Només unes esferes disposades en la línia vertical del rostre central ens remeten a l'ordre còsmic, aquell que situa l'Home al mig, almenys des del Reneixement. Dic l'Home, no pas el jo o l'altre, que seria tota una altra discussió. El primer dubte d'aquest retrat, composat en forma de maniquí, és si aquest Home centre del món pot ser subjecte del seu destí, com la llum que emana la figura, o tan sols objecte del que l'ordre ha determinat, com la foscor al·ludida. Tenim o no tenim (tens mà per aquest tema?, em dónes una mà?, ens posem mans a l'obra?, dóna'm la mà... o ves a fer la mà!).
:
De fet, habitualment el retrat consisteix en convertir un subjecte en objecte. El joc d'Alcoy ens fa pensar en una mena d'intercanvi de papers, talment com veiem els autòmates o els robots, o potser nosaltres mateixos tantes vegades.
:
Hi ha encara algunes idees més que em suggereix aquest retrat. La qüestió de la identitat, l'aflorament del Límit i, per últim, la irrupció del fragment. Les tres idees em semblen radicalment modernes, és a dir, expliquen per sí soles quines són les aportacions que pot fer l'art al món d'avui, alhora que expressen també la seva dificultat per "explicar-ho tot", per a la narrativitat, que és una de les característiques de la cultura actual.
:
La identitat és la funció dels retrats. Investigar qui és, qui som, proclamar la individualitat del retratat, extreure'n també la intimitat que aflora a través dels rostres. Aquí pren un especial sentit gràcies al títol, expressat simbòlicament amb un passaport obert en el que veiem el desdoblament del rostre. I també el timbre. Aquesta identitat, però, està de viatge, és a dir, va per tot arreu però també es modifica en funció del nostre trajecte vital: escampa i recull, s'afirma i es posa en dubte. Parlant de dubte: és obert o és tancat aquest passaport del nostre destí?
:
El retrat també ens informa habitualment d'una altra cosa: que morirem, que aquell rostre serà engolit pels anys i per la terra, que el trajecte té final i més val que ens fixem en quins "segells" timbrem a les nostres planes. El coneixement del Límit, també en el doble sentit de destí final i de limitació (moral, física, cívica, intel·lectual...), el contorn de la foscor, és fonamental per il·luminar una mica la nostra vida, sembla dir.
:
I, finalment, Alcoy opta (com fa en algun quadre més, especialment per aquells anys) per lúnica manera com podem retratar tot un personatge, fragmentant-lo. Picasso, resolent un dels atreviments d'algun dels seus predecessors figuratius, també fragmenta el rostre i ens el presenta sencer. L'ull que no veuríem si féssim un perfil, les orelles que només s'insinuarien en cas que fos frontal, el cap vist per dalt o per darrere... posats a fer, les idees que bullen dins, el desig que és a flor de pell. Alcoy, però, fa com aquelles sessions d'identificacions policials i ens fotografia el rostre per diversos angles, o diverses possibilitats d'identificació. Som (o serem, o hem estat) això, i això, i això altre... i la suma de tots els fragments tampoc fa ben bé el que som. Aquesta és la grandesa i la frustració d'aquest retrat.
: