dimecres, de gener 30, 2008

La passió moderna

:
Una obra relativament menor, de Charles Le Brun (1619-1690), Les reines de Pèrsia als peus d'Alexandre (1663), és una magnífica excusa per un assaig absolutament recomanable que signa Félix de Azúa sota el títol La pasión domesticada (Abada ed.; Barcelona, 2007).
:
A través d'un exacte estudi sobre les condicions en què fou pintada, de la seva composició i tractament figuratiu, de les opcions estètiques i polítiques que l'envolten, de la pròpia trajectòria de Le Brun (a la foto) i la seva relació amb el cartesianisme (prohibit però seguit fil per randa) de l'absolutisme francès, de les comparacions amb altres obres que comparteixen el tema, etcètera, Azúa descobreix els trets essencials del que suposa la irrupció de la pintura moderna. Costa de trobar, aquesta pintura. És al Palau de Versalles, a París, però fàcilment obviada en qualsevol visita. A la xarxa m'ha costat trobar-la i us en poso una imatge dolenta. Al costat, he trobat una versió en gravat que us podria servir de guia si l'amplieu.
:
Azúa destaca, especialment, el canvi de paradigma del mite al pensament científic. No és pas la narració a la que està subjecta l'home, sinó a l'inrevés. Un home (o dona) que té vida pròpia, la del seu cos i les lleis físiques i la de la seva elecció i les seves passions. I que passa de la religió de Déu a la religió de l'Estat, que proveeix la cultura des de les sevs acadèmies i que situa el Rei al mig de tot. Una fase prèvia a la secularització revolucionària (ss. XVIII - XIX) i al mercat (s. XX). "A partir del siglo XVII el alma humana y el espíritu, viejos nombres d elos tiempos mágicos, se van convirtiendo en objetos, se ontologizan, y se abren camino para ascender a mercancías", diu (p. 52).
:
La visió i l'efecte diferenciat de l'objecte sobre cadascú (excepte d'Alexandre -sinònim de Lluís XIV- que ho totalitza o, millor dit, ho controla), efecte convertit en passió, és la clau de la modernitat de l'obra. "El aislamiento de cada una de esas potencialidades o pasiones y su desarrollo individualizado una por una (...) [(]La novela de terror, la de la admiración, la del pasmo...[)] Es lo que solemos llamar 'El Romanticismo'", conclou (pp. 74-45).
:
Finalment, fa una dura crítica de l'herència de Le Brun, especialment del vídeoartista Bill Viola (a qui jo he elogiat alguna vegada), de qui diu que fa una repetitiva còpia, amb absència de narració i, per tant, d'una buidor "abrumadora". I acaba així:
:
"El regreso de las pasiones, en su forma postmoderna, nos permite valorar mejor la representación de las pasiones cuando tenían un sentido. mejor dicho, cuando eran el sentido" (p. 94)
:
Foto: Imatge del vídeo "Emergence" de Bill Viola (2002)
:
Publica un comentari a l'entrada