dilluns, de juny 29, 2009

Venècia sense Brunetti

Cada cop més, se'ns anima a trobar el nostre sentit de comunitat en algun xat d'Internet, a passar-nos hores i hores parlant amb persones que no veurem ni tocarem mai. Venècia, en petits aspectes, ni que siguin casuals i potser a vegades en contra de la nostra voluntat, ens manté al marge d'aquest absurd.
:
Donna Leon, Sense Brunetti, Ed. 62, Barcelona 2006, p. 9.
:
Venècia, filla de Neptú, dóna peu a aquesta ciutat a la que, per més vegades que hi vagis, més vegades voldràs tornar. Hi he estat uns dies (vegeu fotos) amb un programa trepidant que ens permetés de veure la Biennal, una colla d'esglésies renaixentistes (amb alguna de barroca) començant per la bellíssima Santa Maria dei Miracoli (que em va fer notar Manuel Mas fa uns anys quan jo preparava una anterior sortida), gràcies al Chorus pass (nou euros per una vintena), visitar quasi tots els racons en el laberint de canals, descobrint nous llocs per sopar, nous artistes, noves perspectives, recuperar imatges, gustos, contrastar la ciutat amb els passos de Brunetti, etcètera.
:
Mentre hi era hi va haver eleccions parcials, em sembla (crec que també algun referèndum), que a Venècia, la venècia de centre-esquerra del filòsof Cacciari, va guanyar la dreta (la candidata, una noia Berlusconi, sembla).
:
A banda de la Biennal (que ja comentaré més endavant), m'emporto alguna descoberta més, a nivell artístic. Al costat dels Tiziano, Veronese i Tintoretto (ja veieu que això va del Cinquecento), m'he fixat vivament amb les obres d'Antonio Vivarini i de Palma El Jove, especialment a la basílica de I Frari. No els tenia prou presents i m'han semblat interessantíssims. En fi, us ho recomano.
: