dijous, de setembre 30, 2010

Les identitats fecundes

L'antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch , l'intel·lectual més savi de Catalunya en paraules d'Antoni Puigverd,  i  el professor Albert Chillón -foto- (que estan fent coses molt interessants conjuntament, aviat un llibre on el segon entrevista el primer) escriuen aquesta setmana un magnífic article a La Vanguardia sobre l'afer de la identitat [reproduït aquí al bloc de Daniel Fernàndez] en el que defensen que la tensió col·laborativa entre el centre i la perifèria pot esdevenir quelcom de més fecund. I és quelcom que e spot aplicar en molts més casos que en el que habitualment ens ocupa, el fet nacional. Diuen


La apoteosis del identitarismo es uno de los más acuciantes síntomas de la crisis general que vivimos, cuyo alcance rebasa con creces la esfera económica y empapa todos los ámbitos del Occidente posmoderno, globalizado a matacaballo. El declinante ascendiente normativo de cierto cristianismo dogmático, unido al ocaso de las grandes ideologías modernas – con el redentorismo marxista al frente-,ha propiciado un escenario social paradójico e incierto, aquejado por muy distintas y aun contrarias derivas. El espíritu de nuestro tiempo ha sido descrito como desacralizador e irónico, desencantado y desmitificador, relativista y secularizado. Y sin embargo, al mismo tiempo, se perciben en él inercias de signo opuesto (...).

Es menester agregar, por otra parte, dos precisiones relevantes. La primera es que esas identidades presuntamente homogéneas ocultan la pluralidad social que de facto existe, justo en una época señalada por la creciente mezcolanza cultural, étnica, cultual e idiomática que en todos los órdenes se observa. Y la segunda, que cada ciudadano es en sí mismo plural, ya que tiende a identificarse con muy  distintos imaginarios – religiosos, deportivos, tribales, sexuales, nacionales-ya acuñados, y no con uno en exclusiva. (...)

Los seres humanos somos inveteradamente relacionales, como lo son nuestras obras y frutos. Obligados a buscar siempre inestables equilibrios entre cada centro y sus respectivas periferias, corremos el riesgo de arrostrar conflictos sin cuento si articulamos deficientemente nuestros vínculos. Esta premisa resulta crucial para entender, más allá de la palabrería al uso, la actual crisis de relaciones España-Catalunya: a partir de una comprensión esencialista y ahistórica de las llamadas raíces,desde el centro se pretende que todo sea centro, y desde la periferia, que todo sea periferia asimismo. Durante los últimos siglos, el centro ha intentado invadir la periferia, y la respuesta de esta ha consistido en reconvertir metafísicamente la propia historia. De ahí las trabas que impiden una relativa armonía entre ambos polos, los cuales deberían asumir no sólo como inevitable, sino como potencialmente provechosa, la existencia – y la convivencia-de sensibilidades e identificaciones distintas.

dimecres, de setembre 29, 2010

Barcelona, capital religiosa #santegidio2010

Fins ara veig que ha passat força desaparcebut que Barcelona acollirà, del 3 al 5 d'octubre, la Trobada Internacional per la Pau que organitza la Comunutat de Sant Egidi, en què diversos aspectes transcendentals del moment que vivim són tractats des del diàleg interreligiós i també amb el món cultural, social i polítics, creient o no. "Conviure en temps de crisi; família del poble, família de Déu", diu el lema. Vegeu aquí el programa.I aquí el que ha dit El Punt i aquí CatalunyaReligió.cat.

El programa de participants us he de dir que fa molta patxoca. Com en altres ocasions (recordo que Sant Egidi n'organitzà una altra a la ciutat el 2001), Barcelona esdevé la seu de la reflexió sobre els aspectes més candents, alhora que ho fa des de la perspectiva del pluralisme religiós. Que se celebri un mes abans de la visita del Papa a la ciutat, encara fa més atractiu l'esdeveniment, que converteix Barcelona en un punt de mira de la possible aportació religiosa, en positiu, al món d'avui. Val la pena celebrar-ho i, si podeu, participar en alguna de les taules rodones que s'hi organitzen.

Per internet (notícia de CatalunyaReligio.cat)

L'organització de Sant Egidi retransmetrà en directe la trobada Internacional d’Oració per la Pau que se celebra aquest any a Barcelona. A través d’aquesta pàgina web es podran seguir per internet els diferents actes previstos per la trobada


La trobada començarà diumenge 3 d’octubre amb la assemblea d’obertura, on hi participaran personalitats com l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach; el president de la Generalitat, José Montilla; l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; i la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega.

L’acte de colenda consistirà en una pregària per la pau, diverses processons que arribaran a la plaça de la catedral de Barcelona i finalment una cerimònia que tancarà la trobada i on es llegiran diversos testimonis i la proclamació de la pau.

D’altra banda, CatalunyaReligio ha obert un canal a Twitter per seguir la trobada de Sant Egidi. D’aquesta manera facilitem a tots els assistents a la trobada que participin via twitter en el nostre portal i així informar a la resta de lectors de CatalunyaReligió.cat de tot allò que els hi sembli interessant.

El hashtag és #santegidio2010. Tothom que hi vulgui participar és lliure de fer-ho en qualsevol idioma. Els continguts que es poden difondre són diversos: missatges, fotografies, links, etc. Tot i que encara falten uns dies per la trobada de Sant Egidi a Barcelona, el hashtag ja està en funcionament i tothom qui ho vulgui pot començar a participar amb els seus comentaris.

En aquest hashtag CatalunyaReligió bolcarà continguts diversos i notícies sobre la trobada.

L'organització de Sant Egidi ha dissenyat un seguit de bànners per difondre la trobada.

dimarts, de setembre 28, 2010

Maragall avui

Dijous passat, el diari El País, el suplement en català amb motiu de la Festa de la Mercè es dedicava quasi monogràficament a la figura del poeta Joan Maragall, en el 150 aniversari del seu neixement (i l'any que ve, el centenari de la seva mort). Hi ha una presentació excel·lent de Jordi Llovet, un escrit sobre els seus assajos i una sèrie de poemes comentats, que reivindiquen un Maragall canònic perquè encara té coses a dir-nos, avui, com diu Lluís Quintana. Aquell que tenia un peu a la poesia i l'altre al carrer, com conclou Llovet. Us deixo els enllaços i us recomano que us deixeu anar.

[Abans, però, us vull assabentar que l'editorial Fragmenta és a punt d'editar un llibre d'Ignasi Moreta, editor de la firma i expert en el poeta i assagista, sobre el fet religiós en Joan Maragall, més informació aquí

Joan Maragall, poeta i ciutadà
JORDI LLOVET

Només va dir "Adéu, Espanya"?
LLUÍS QUINTANA TRIAS

L'home font
TONI SALA

El suport
AGATA ROCA

Plantar cara
PATRICIA GABANCHO

El gran mite
ENRIC CASASSES

La rumba olímpica
XAVIER THEROS

dilluns, de setembre 27, 2010

Arguments

Diuen les enquestes que el PSC haurà de treballar molt, encara, si vol guanyar les properes eleccions al Parlament. També diuen que la pretensió no és descabellada si aconseguim, entre tots, incrementar la participació prevista, donat que bona part dels possibles votants del PSC no es veuen empesos encara a votar.

El PSC vol guanyar les eleccions. I ho vol fer com s'ha de fer plantejant els arguments damunt la taula, exposant l'aval de la feina feta i dels avenços notables en polítiques socials dels que -ai las- ningú no parla, imaginant els nous reptes que, de veres, ens esperen, oferint la seriositat del nostre projecte i del nostre candidat.

Per això cal saludar l'aparició del web ArgumentsPSC, on es mostri amb claredat què proposem, què hem fet i com volem prosseguir el canvi real que li cal a Catalunya, enlloc de tornar enrere, amb peces de re-canvi ja usades amb l'èxit que tots coneixem.

diumenge, de setembre 26, 2010

L'àrea tècnica del Port



Amb motiu de la recent aprovació de l’Estudi de detall d’ordenació volumètrica (figura urbanística que precisen alguns elements singulars) de la futura àrea tècnica del Port de Mataró que féu Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Mataró dilluns passat, s'han donat a conèixer els detalls de la que serà, sens dubte, la primer actuació del Pla Estatègic d'aquesta infrastructura bàsica del nostre front mar´´itim; Pla que podrà donar una gran embranzida a la infrastructura i convertir-la en un dels motors econòmics de la ciutat.

El document, que hem treballat al Consorci del Port de Mataró tant l'Ajuntament com la Generalitat, concreta com seran les alçades, ocupació i alineacions del nou edifici d’oficines i taller-drassanes que es construirà a la zona de ponent de les instal·lacions. La seva posada en marxa permetrà ampliar significativament l’espai dedicat a la reparació i manteniment d’embarcacions. Es tracta d'una àrea que quedarà ubicada a l'actual platja de Pequín, una zona on el bany no està permès. La superfície de l’àmbit de l’estudi és de més de 12.000 m², tres quartes parts de la qual correspon al moll de l’entorn.

S’hi preveu, així, una zona de reparació i manteniment d’embarcacions consistent en el perllongament de l’espigó de ponent per formar un nou contradic, la creació d’una nova dàrsena a l’oest de la dàrsena pesquera, la formació d’un moll i esplanada de treball, i un edifici que contindrà nau de pintura, tallers, comerç nàutic i oficines. L’edifici estarà format per dos volums en forma d’L, un d’una planta pel taller i l’altre de dues plantes per a oficines, amb un sostre màxim de 1.900 m² edificats, que no exhaureix encara les possibilitats edificatòries. També hi haurà una peita zona d'aparcament.

L'actuació ja és clau per a la reactivació econòmica i la creació de noves activitats. Una característica important de la futura àrea tècnica és la capacitat per acollir embarcacions de gran eslora que ara no poden accedir al port actual. Això farà possible el creixement del sector de repair & refit (manteniment i rehabilitació de grans iots), que és una de les indústries emergents del sector de la nàutica internacional, i que pot dinamitzar sectors auxiliars (mecànica i motors, pintura, polímers, electrònica, ràdiocomunicacions, metal·lúrgia, fusteria, interiorisme, tèxtil llar, ebenisteria, veleria, acastillatge, software, informàtica, etc.).

dissabte, de setembre 25, 2010

Click



Aquesta peça es diu "Com construir una relació amb capes de significats" i el seu autor és Yijun Liao. Forma part d'una sèrie sobre les relacions personals [aquí] i té un parell d'anys. M'agrada força per  narrar, si es pot, aquesta estranya sensació de solitud absoluta que expressen els seus personatges, de relacions bé mecàniques o bé connectades qui sap on, si al corrent o en una altra realitat més interessants. Tot és provisional, no tan sols els tres matalassos arreplegats o el racó triat... sinó especialment l'encontre, tediós, mecànic, poc fecund, impersonal. Només romput per una llum quasi encegadora que s'albira en aquesta finestra, on també deu passar l'aire que ens fa respirar. No sé si aaquest és avui el paradigma de les relacions personals, especialment en l'edat 'de provar'. Potser també després. Si som capaços d'obrir-nos del tot (potser tammbé espera això, laoia que subjecta el cable, una 'enrampada'), i passar de la pell al cor, el veritable streptease que ningú vol fer, per vergonya, perquè no ens facin mal, pel que sigui.

divendres, de setembre 24, 2010

Sant Cugat vist per Jordi Arenas

Jordi Arenas (1920 - 1998) rebé l'abril de 1944 l'encàrrec de refer un dels llenços que havia quedat malmès al presbiteri de la Basílica de Santa Maria, a Mataró, que havia pintat Joan Giralt, gendre de Pere Pau Montanya, autor dels de la resta. La guerra i l'acarnissament contra la imatgeria religiosa n'havia estat la responsable. No havia de restaurar-lo, es tractava d'una obra nova que havia de representar el Martiri de Sant Cugat, deixebles del qual eren les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, segons la tradició. L'enllestí a finals d'aquell any o el 1945, i encara hi és. Enmig, el jove artista havia perdut la seva mare, fet que el marcà de manera molt important*.  

Fins aquest diumenge es pot veure a Ca l'Arenas, a Mataró, una mostra dels esbossos que l'artista va elaborar per atendre aquesta magna obra, que precediria altres encàrrecs similars. Us demano que hi passeu una estona, abans que no tornin a l'arxiu. Podem veure-hi -a mostra d'exemple- els estudis preparatoris, especialment els anatòmics, en tractar-se d'un quadre amb força figures, i també els compositius.

A mi em va cridar l'atenció la manera de tractar sant Cugat. Si bé en principi, l'autor imaginava una lectura més o menys convencional, sense parar massa esment en el gest o en les capacitats expressives d'una escena de martiri, el treball que portà a la realització final del llenç sembla justament abordar-les a fons. El cas de sant Cugat és paradigmàtic. La mort imminent, com es reflecteix en un cos, en un rostre, en una escena? No em feu dir si passà pel cap la seva experiència personal, davant la mort de la mare mentre treballava en l'obra, segurament fou així. Segurament, també la brutal experiència de la guerra i la postguerra en fessin la resta. Sant Cugat apareix, central, en una actitud de pregària intensa: els ulls closos, el cos relaxat, els llavis plens de confiança, el cap rapat (com els eremites de Marc Prat). Un desafiament radical a la mort i a la violència a partir de l'actitud personal, que mostra l'ànima serena i alhora la voluntat de ser testimoni, de dir-nos coses a nosaltres també.

* Vegeu Masriera i Ballescà, Francesc: Jordi Arenas, la sublimació de l'art, PMC i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006, pp. 73, 76-77 i 79.

dijous, de setembre 23, 2010

Amb Miquel Biada i Nacho Vidal


Demà divendres s'inaugura a Mataró l'exposició muntada pel jove mataroní Raül Roncero [vegeu web i flickr], guanyador de la 9ª edició de la Mostra d'Art Jove de la nostra ciutat. Serà a l' espai f (C. Nou 11) i, er desgràcia, no podrà comptar amb l'estrella inspiradora de la seva revolucionària obra, és a dir, jo. Tinc un altre compromís.

Coneixo més aviat poc l'obra de Roncero, he seguit alguna cosa de les que ha fet i m'agraden molt les seves fotos. Ignoro del tot de què va la mostra i em sembla que el títol, per mi molt suggerent (crec que un dels problemes de la cultura moderna és justament la eva desvinulació amb el llenguatge simbòlic), no tindrà massa a veure amb el contingut. Encara més si, com podreu observar, surt una imatge d'un paio que s'assembla sospitosament a mi (a l'esquerra), en mig d'una colla de referenys més o menys suats de la ciutat i altres personatges que semblen formar part  d'alguna història amb l'autor que ignoro. Res a dir, només faltaria. Ja m'he resignat a ser home-objecte i només he de confessar que m'avergonyeix una mica tot plegat. Potser per això un post dedicat a treure's la vergonya.

Jo, que no sóc ningú (i d'aquí la gràcia, suposo) ja he estat objecte d'alguna altra expressions artístiques de la ciutat, cosa que m'ha servit per distanciar-me irònicament del personatge que interpreto (gràcies). I de manera molt semblant (icones locals segons l'artista, etc...). En refereixo al muntatge que fa un parell d'anys féu Martí Anson i del que vaig referir-me aquí, on també comparteixo cartell amb Miquel Biada o Nacho Vidal, gran honor; al final ens farem amics.  Però cap d'ells dos és original. En una revista fanzine de l'any 1991 (In contione, es deia?), la ploma del polifacètic Sàgar Malé ja em feia sortir envoltat de símbols tant tòpics com particularíssims i freaks dins els personatges il·lustres de la ciutat, que va servir per donar-me un bany gratuït i immens d'humilitat davant la tonteria de 'ser algú' (vegeu què deia fa poc Gregorio Luri). La conya no és original, doncs. I disculpeu l'autoreferència.

dimecres, de setembre 22, 2010

Creure és ser seduït. Tres històries

1.
Casualment, en una festa d'aniversari, coincidim com a convidats amb en Xavier Morlans, amb qui fa més de vint anys que ens coneixem. Després de posar-nos al dia em diu que ara, entre d'altres coses, dedica la seva tasca pastoral a acompanyar persones que, ja adultes, després d'uns anys amb altres prioritats, després d'un procés d'abandonament més o menys conscient de la fe, se senten amb ganes de tornar a creure. N'ha parlat en un llibre recent [aquí]. M'explica una de les claus: no començar pas per la part argumentativa, catequètica com si diguéssim, sinó per la part del trobament persnal, de l'enamorament amb Jesucrist, que és el bàsic. Després, ja vondrà l'argumentació. Com l'amor, dic jo. Primer ens sedueix l'altre, després ja ens hi endinsarem.

2.
El recital té dues parts. Primer, lectura de poemes. Després, cançons del grup local Delírics [vegeu MySpace]. Com que amenaça pluja, el cantant sospita que com que no es porta bé "amb el d'aquí dalt", segur que el castigarà. Les cançons al·ludeixen al camí de la vida, als sentiments transcendents, als valors. La cançó més melangiosa (però amb ritme de rumba), potser la més trista, potser la que ens acosta més a aquest atzucac amb Déu, dóna la clau:  "No puc creure en religions. No puc creure però voldria...". Els mites i el llenguatge hretat no ens val, però teim la mateixa ànsia, doblada pel fet de no poder anomenar el Desig de veres. Un Déu en que no crec m'ha fet massa mal, sembla dir, i no sé com dir al Déu en qui crec, ara que hem perdut gairebé la nostra capacitat simbòlica. Només en veig l'ombra, d'aquest Déu, i ja em sedueix ("però voldria...").

3.
Preparem un dinar: entremès amb embotits i botifarra amb patates. Una part dels comensals són musulmans i els preparem un menú alternatiu. Algú m'adverteix que hem de sumar encara una noia que, bo i d'aquí de tota la vida, s'ha convertit a l'Islam. I això?, pregunto; és que va suspendre la catequesi?, dic maliciosament. No, em responen, ha fet la comunió i a casa seva són cristians... però té força amics musulmans, al seu barri, i li ha seduït la manera de viure la fe i la dimensió espiritual de les seves pràctiques culturals o religioses... La meva argumentació és una mica pobra: bé, però almenys la cristiana és la d'aquí, compartim els seus signes culturals, etc. I em diuen que no n'hi ha prou, és clar. I miro pertot imaginant, urgint, els espais de seducció de la meva religió argumentativa i culturalment compartida. Embotida. I posant en valor el seu testimoni, que hi és, entre nois que rebin l'admiració dels altres en els nostres barris, als nostres instituts, a les nostres vides.

dimarts, de setembre 21, 2010

Recuperant antigues fàbriques | Balanç en 3 minuts

Al programa Extraradi, de Com Ràdio, vaig paticipar breument en un petit reportatge sobre el procés de recuperació de l'antic patrimoni industrial mataroní en nous usos, que el facin reviure i útil, la millor manera de conservar-lo i de llegar la memòria als nostres descendents. Ho vaig fer al costat de l'arquitecta Mariona Gallifa, la responsable municipal de vetllar pel patrimoni arquitectrònic, que surt en aquesta foto -amb mi- davant la Nau Gaudí. Ho podeu sentir clicant aquí.

Balanç de Govern en 3 minuts

Us deixo un vídeo que fa balanç de l'actuació del Govern Montilla. Val la pena. Només són fets. Vosaltres jutjareu.

dilluns, de setembre 20, 2010

El Rengle creix | Inici de vol


Avui s'ha conegut que l'Edifici de Negocis d'El Rengle, que promou l'empresa municipal Promocions Urbanístiques de Mataró SA (PUMSA), ha superat ja el 50% d'ocupació. D'aquesta manera, una de les apostes estratègiques de la ciutat va acomplint-se, malgrat la crisi econòmica. Davant del front marítim i al costat del TecnoCampus Mataró i el Maresme, el gran complex universitari/empresarial que acabem d'estrenar, amb 800 places d¡'aparcament en tot el sector i comunicada amb les principals vies del país, la situació privilegiada i l'alta qualitat de les oficines que s'hi ubiquen aporten el dinamisme que la ciutat necesita per afrontar el seu futur econòmic. per això serveix PUMSA (i les seves finances, dit de pas): per crear oportunitats de'empresa i de feina d'alt valor per a la ciutat [vegeu post].

L’edifici, una construcció singular que fa patxoca tot just entrar a la ciutat, compta amb una superfície total de 30.000 m2 que es distribueixen en quatre plantes sobre rasant i dues més en soterrani. Acull empreses de sectors tan diversos com el de noves tecnologies, assessories, gestories, construcció, immobiliària i altres sectors de serveis, a més del grup empresarial Sans Branded Apparel, dedicat a la confecció de moda interior de les marques Abanderado, Unno, Ocean i Princesa, després d'una reestructuració que va permetre a la companyia ubicar a la ciutat part important dels seus serveis de més valor. Fer apostes així retenen talent. N'atrauen de nou. I en generen.

[Vegeu també els posts A punt per fer empresa,  2010, l'any del TecnoCampus i Fer empresa al Rengle.]

Fotos: Ajuntament de Mataró

Demà, inici de vol

Demà dimarts a les 6 de la tarda, el TecnoCampus Mataró (TCM) inaugurarà l'escultura "Inici de vol", de l'artista mataroní Perecoll, un encàrrec que li féu PUMSA (encarregada de la construcció dels edificis del TCM). Inici de vol és la reproducció a gran escala de l'escultura que l'artista va realitzar per al desè aniversari de l'Escola Universitària del Maresme,  i que el centre ha utilitzat durant aquest temps com a present per a les empreses i entitats amb les quals ha col·laborat, i també com a imatge corporativa. És un símbol, doncs, de la unitat entre els dos centres universitaris que conformen el projecte del TCM. I també del futur, del vol que comença, i que esperem ben llarg i alt. Hi sou tots convidats.

Foto: Perecoll

diumenge, de setembre 19, 2010

Perduts entre la vida i la mort


El darrer article en què vull parar esment del darrer número de la revista FRC correspon a una anàlisi quasi metafística de la sèrie televisiva Lost (Perdidos),, que il·lustrava la darrera temporada amb aquesta escena que sembla un Sant Sopar. El títol de l'article és el d'aquest post i l'autor és el periodista Pep Prieto [facebook] (llegiu-lo sencer aquí). "Tots els episodis de la sèrie", diu "s’han basat en la juxtaposició d’una experiència present que té correspondència amb una de passada, però resulta que el que estàvem veient era un contrast entre els pecats comesos en vida i la necessitat d’una redempció davant l’evidència de la mort". Per l'autor, la sèrie no defig sinó que integra els relats religiosos per intensificar el seu significat. "No és gens casual que el pare de Christian Shephard, quan revela la veritat al seu fill, estigui davant d’un vitrall on s’hi veuen dibuixades les iconografies de les principals religions del planeta. I no és, qualsevol religió, un instrument generador de preguntes sense resposta? No és qualsevol credo una prova de Fe per a qualsevol home emmirallat a les seves contradiccions?", es pregunta.

També analitza el paper depersonatge principal. "Al llarg de les sis temporades, aquesta funció del doctor Shephard se’ns recorda constantment. Jack és el guia, el sanador, el líder, el primer a endinsar-se a l’illa i el que torna a la vida els supervivents de la catàstrofe aèria. Jack és un messies a contracor, la viva imatge de la contradicció entre Fe i Ciència, un símbol de les profundes contradiccions de tots els homes. Com ells, busca obsessivament la figura del pare (el Creador) i la seva existència es basa en la dualitat, en la disjuntiva. És capaç del millor i el pitjor, és la llum i la foscor, com la mateixa illa", diu. vaja, la reconstrucció d'un relat conegut.

Mireu què més diu: "Jack, aquell que obre l’ull al principi de la sèrie, és qui aconsegueix mantenir la llum, l’equilibri, s’erigeix en màrtir de la causa que permet que el mal no s’estengui pel món i quedi custodiat en un tros de terra al mig del mar on les ànimes van a lluitar per la seva redempció. Jack, el que l’obre l’ull i determina la mirada sobre tots els conflictes oberts, és qui el tanca a la memorable imatge final de la sèrie. Aquest ull tancat representa el llibre enllestit, el metratge que cueja a la última bobina. Hem vist una història a través dels seus ulls i, com ell, els tanquem carregats de preguntes, amb el desassossec d’haver assolit una certa redempció". I així acaba: "Fatalisme contra redempció. La fe contra la realitat. Perdidos acaba amb una extraordinària lectura metalingüística: els finals, feliços o no, depenen en gran mesura de nosaltres mateixos".

dissabte, de setembre 18, 2010

Jospin: "Realisme, és a dir, audàcia"

Un dels articles que recomanava en un anterior post, del darrer número de FRC, correspon a una interessantísima entrevista a l'ex-primer ministre francès Lionel Jospin (sencera aquí). En ella, el vereà socialista apunta quins són -a parer seu- els riscos i les oportunitats en el canvi global que estem vivint per a les idees de l'esquerra. També parla de lapolítica francesa. us en deixo tres fragments:

Sobre el PS francès

Els socialistes i l’esquerra tenen possibilitats de guanyar i cal que es treguin les lliçons del que ha permès la victòria a les regionals: un líder, un programa i una estratègia clara. Cal tenir un líder clarament identificat, i si aquest no sorgeix naturalment de la voluntat dels militants, de la gent d’esquerra, i s’ha de recórrer a un sistema de primàries, aquest sistema s’ha de controlar al màxim, perquè després no hi hagi cracks. Pel que fa al programa, aparentment els socialistes francesos hi estan treballant; i, per últim, una estratègia clara d’aliances per guanyar. Si s’aconsegueix reunir aquests tres elements i, partint del fet que la dreta no ho farà millor del que ho estan fent ara i que comencen a manifestar-se signes de divisió i que s’està qüestionant el lideratge de Nicolas Sarkozy, les possibilitats per al 2012 realment hi són.

Sobre l'esquerra al món actual

Diguem que, en els nostres dies, em sembla que l’esquerra ha de continuar sent responsable, però al mateix temps ha de ser realista, autènticament realista, i crec que, d’alguna manera, el realisme implica avui audàcia. Perquè, si analitzem les realitats, ens adonem que un sistema on l’especulació amb la moneda representa deu vegades el PIB mundial, un sistema en què els productes derivats representen trenta vegades el PIB mundial, és un sistema totalment desequilibrat i no controlat. (...) D’altra banda, i això és a l’origen de la crisi als Estats Units, s’ha produït un repartiment dels fluxos, de les rendes entre el capital que va al capital i el que va al treball que ha esdevingut massa desigual en detriment del treball, de les rendes, del salari. I, de cop, als Estats Units ha crescut una massa de gent amb uns salaris insuficients per a adquirir els béns que apareixien com a necessaris i, per descomptat, els habitatges. (...) Aquestes qüestions constitueixen reptes per a l’esquerra, en termes de definició del seu programa, perquè la crisi econòmica no resoldrà automàticament la crisi de l’esquerra: si l’esquerra respon a aquestes qüestions pot, segons el meu parer, reconstruir-se, perquè el període li serà més favorable, però, si no hi respon, llavors la seva crisi corre el perill d’accentuar-se. Aquesta és, grosso modo, la meva incertesa, avui.

Sobre les classes populars

Quan mirem les polítiques que porten a terme els alcaldes socialistes, o els departaments o les regions d’esquerra —i són molt nombrosos—, podem veure clarament que la política s’esforça per estar a prop dels sectors populars: acció als barris, polítiques dirigides a l’escola, als serveis socials… Hi ha una autèntica preocupació. (...) A escala nacional, hi ha un doble moviment: en primer lloc, la classe obrera ha canviat molt a França —i aquest fenomen s’està produint ara a Espanya i a Catalunya— i s’ha reduït molt, no pas en xifres absolutes, però sí relatives, en relació a les altres capes assalariades que també tendeixen cap als partits progressistes. N’ha canviat fins i tot la composició; és a dir, si s’observa el proletariat obrer de fàbrica, ara està format molt més per treballadors immigrants. Així doncs, d’una banda, la classe obrera ha canviat una mica de forma i de contingut i, d’una altra, una part del proletariat tradicional percep aquest canvi en la seva composició com un problema en si mateix. A França, i també en d’altres països, hi ha un cert nombre de vots extremistes que van a parar a forces d’extrema dreta populistes a causa d’aquest problema, diguem-ne identitari, i es plantegen molt més qüestions de seguretat als barris populars que als barris burgesos. Per tant, també es dóna una evolució del proletariat, que ja no té en absolut la mateixa composició, els mateixos reflexos i, de vegades, els mateixos valors que durant el període anterior. I a l’altra banda, ens trobem amb què quan els socialistes són al poder tenen una certa dificultat per dur a terme polítiques prou positives per al món popular en una economia globalitzada, on la competència pels costos de producció i, per tant, pel factor treball, és molt forta, per la qual cosa també és molt gran la necessitat de mantenir els equilibris econòmics. Així doncs, és difícil portar a terme polítiques que siguin realistes, que serveixen l’interès general i que atorguin prou importància al món obrer i als sectors populars en general, als empleats, als petits agricultors, als petits comerciants. Per tant, un dels desafiaments per a l’esquerra en aquest període que ve és precisament mantenir aquest cabal realista integrant més aquestes preocupacions del món obrer en les polítiques salarials, les polítiques d’habitatge, les polítiques sobre l’entorn i també en les qüestions de seguretat. Existeix una tradició una mica llibertària a l’esquerra europea que, de vegades, la fa ser una mica innocent en les qüestions de seguretat, de policia, d’ordre. Sens dubte, aquestes qüestions han de ser integrades per l’esquerra perquè hi pugui aportar les seves pròpies respostes.

divendres, de setembre 17, 2010

FRC recomanable

Us recomano vivament el darrer número de la revista FRC que edita la Fundació Rafael Campalans. Segurament comentaré un parell d'articles properament. Però ara us vull presentar el número copiant el que diu a la pàgina de sumari, més avall. Destaco, d'entrada, una bona reflexió post-sentència (editorial i escrits de Montilla i Iceta), un parell de reflexions sobre la política anglosaxona (el rearmament dela dreta amb el Tea Party o el Govern anglès), un article que ja vaig comentar de Gutiérrez-Rubí, un bon repàs a les polítiques i els canvis del Govern d'esquerres, una magnífica entrevista a Lieonel Jospin i un article sobre la sèrie Lost. En aquests dos darrers m'hi detindré en propers escrits. Ara, el sumari i la presentació:

Aquest número de la revista FRC, dedica el bloc central a fer balanç de l’obra del govern d’esquerres, que ha estat al capdavant de la Generalitat de Catalunya els últims set anys, i la seva projecció de futur. L’altre tema central d’aquest número és, com no podia ser altre, la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya , que ens arribava tot just al tancament de la revista, i és analitzat pel Viceprimer sectari i portaveu del PSC, Miquel Iceta.


OPINIÓ
Declaració institucional amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut MH José Montilla
Després de la sentència, federalisme Miquel Iceta
El Tea Party a l’assalt de la política nord-americana Martí Grau

ENTREVISTA
LIONEL JOSPIN Oriol Bartomeus,Albert Aixalà

IDEES
Canvi de parella a Downing Street Toni Cruanyes
L’IVA com a excusa: la política fiscal contra la crisi, el dèficit públic i els mercats financers Montserrat Colldeforns

EL TEMA
SET ANYS DE GOVERN DE LES ESQUERRES (2003-2010)
Els governs catalanistes i d’esquerres: una experiència de govern a la recerca de sentit? Jaume Bellmunt
Polítiques socials: de la subvenció als drets Carme Figueras i Siñol
Construcció d’un model educatiu propi Francesc Colomé
Clara aposta per la convivència: més enllà de la coexistència Daniel de Torres
Les seguretats, condició de llibertat i progrés Lídia Santos

COMUNICACIÓ
El espíritu de la política Antoni Gutiérrez-Rubí
CULTURA

dijous, de setembre 16, 2010

Visita el TecnoCampus


A partir de les properes setmanes, els amos del TecnoCampus de Mataró i el Maresme, els ciutadans, podran assistir a diverses activitats que permetin conèixer-lo a fons. D'una banda, es fan visites organitzades per conèixer aquest nou centre universitari, que aplega les dues universitats preexistents, enmig d'una ingent activitat empresarial innovadora que hi haurà al seu voltant, al Rengle de Mataró. Cada dijous, des del 14 d’octubre al 16 de novembre (matí i tarda) i els dissabtes 16 i d’octubre al matí, grups diversos faran visites al conjunt de les instal·lacions. Ja us hi podeu apuntar a través d'aquest formulari d'inscripció [aquí].

També hi ha altres activitats previstes. Una Festa de Benvinguda als estudiants, el dia 30 de setembre; el lliurament dels Premis Blocs Catalunya, estrenant el magnífic auditori, el dia 1 d'octubre; un cicle de Cinema Emprenedors [vegeu article d'Alícia Romero, presidenta del TCM] i, per últim, una Jornada Economia i Valors, amb Lluís Bassat, el 21 d'octubre, organitzada amb la revista Valors i la Fundació Bufí Planas.

Hem posat la pedra del futur de la ciutat, i de la seva economia. Ara hi entra ja el talent i la iniciativa innovadora i empresarial de la ciutat. Aquests dies (i espero que sovint, en el futur) tenim l'oportunitat de fer-lo nostre, de tots els ciutadans, de l'entorn que l'acull i el fecunda.

dimecres, de setembre 15, 2010

Espanya després de la crisi

Amb aquest títol, el think thank Fride, que puiblica la revista Foreign Policy, convoca un concurs d'assaig [aquí] adreçat a persones menors de 35 anys que es dediquin a les relacions internacionals des de qualsevol punt de vista: acadèmic, diplomàtic, polític o periodístic.

"El ensayo debe aportar ideas sobre el lugar de España en el mundo que surgirá después de superar la actual crisis económica", diu la convocatòria. "Los participantes podrán tener en cuenta, entre otros aspectos, cómo afectará la crisis a la política exterior española, ¿debe España replantearse sus objetivos geoestratégicos?; ¿pueden las relaciones internacionales “proteger” al país frente a crisis futuras? y, de ser así, ¿qué tipo de relaciones?; ¿hasta qué punto la actual situación es reflejo del declive de Europa?, ¿puede España hacer algo al respecto?", cal que es pregunti l'autor del treball, que ha de tenir un màxim de 2.000 paraules i que s'ha de lliurar abans de Tots Sants. El guanyador rebrà 800 € i podrà fer pràctiques a la fundació convocant durant 6 mesos.

Ho dic perquè -sincerament- crec que és una molt bona oportunitat per a la reflexió, la imaginació i la recerca de talent. Segur que algun dels lectors d'aquest bloc s'hi pot apuntar. Que ho faci.

dimarts, de setembre 14, 2010

Baixen els avortaments

Curiosament, ha estat després de l'aprovació de la reforma de la Llei de l'Avortament, si bé les causes encara no s'hi poden atribuir, que el nombre d'interrupcions voluntàries de l'embaràs ha baixat a Espanya per primer cop en 25 anys. Una gran notícia, com assegurava la Ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez (foto) [vegeu Público], a falta encara de fer oficials aquestes dades. La Ministra atribueix la causa d'aquest decreixement a la millora de les mesures preventives, una d'elles la 'píndola del dia després'. M'agradaria pensar que hi ha causes més profundes, de més responsabilitat (prèvia) davant les relacions sexuals que inclou el respecte a l'altre i l'ús preventiu de la sexualitat. La meva opinió sobre la darrera reforma de la Llei l'he manifestat directament o indirecta en algunes ocasions (aquí, aquí, aquí amb enllaços d'interès, aquí amb nous enllaços d'interès, aquí, aquí i aquí), crítica en alguns aspectes i esperançada en -precisament- els que reforcen els mecanismes preventius i educatius.

M'agradaria de tot cor que les dades de l'any passat que es publicaran aquests dies siguin una tendència. El que limita les possibilitats de la vida humana (d'un embrió o d'una mare que es veu abocada a avortar) és el que hem de desterrar d'aquest món si volem viure'l amb plenitud. I crec que és un error la identificació de l'esquerra amb l'avortisme (error que a vegades cauen algunes persones d'esquerres): la banalització de les relacions personals o la reducció d'un embrió a un objecte de consum no és precisament propi d'ideologies d'emancipació, tot el contrari. Paradoxalment, les polítiques d'esquerres en matèria d'avortament pretenen una reducció d'aquesta pràctica a través, entre d'altres coses, d'una descriminalització de les dones que s'hi veuen abocades.

Curiosament també, cal dir que aquest decreixement s'ha fet amb un Govern socialista que, a més, és acusat de bel·ligerant en defensa de l'avortament com un dret. De nou, són majoria les que tenen govern socialista el tram de les autonomies que més s'han destacat en la millora de les dades. Ja deia fa un temps [aquí] que on el PP governava més creixia el nombre d'avortaments. Els governs conservadors -vegeu estadístiques- són el millor caldo de cultiu per l'increment de l'avortament, potser -diria- perquè incideixen en els límits de les possibilitats vitals, fomenten l'individualisme i desconfien de l'educació. Per cert, amb un Govern socialista, que ha fet més fàcil (dira que menys hipòcrita) la Llei del Divorci,  també comencen a caure el nombre de ruptures matrimonials. Diuen que és per la crisi. Esperem, també, que sigui pel mateix exercici de responsabilitat que les done si els homes d'aquest país saben i poden fer. Que no són tontos.

dilluns, de setembre 13, 2010

El silenci també comunica

Manllevo avui de Jordi López Camps del seu darrer post [aquí] la cita que treu de Gay Talese, rellevant periodista nord-americà que acaba de publicar les seves memòries a Espanya (Retratos y encuentros, Alfaguara, Madrid, 2010), alhora com la seva reflexió per a la qual també en política val la pena que els líders aprenguin a escoltar i callar més en el seu aprenentatge comunicatiu.- Diu Talese:

“Vaig aprendre a escoltar amb paciència i cura i a no interrompre mai, ni tan sols quan les persones semblaven trobar-se en grans dificultats per donar-se a entendre, ja que en aquests moments de titubejos i vaguetat (ensenyament que vaig obtenir de les habilitats per prestar oïda de la meva pacient mare) la gent sol ser molt reveladora: el que vacil·len a explicar sol dir molt. Les seves pauses, les seves evasives, els seus canvis de tema sobtats són probables indicadors del que els avergonyeix, o els molesta, o del que consideren massa íntim o imprudent com per deixar-li-ho saber a una altra persona en aquest determinat moment. No obstant això, també vaig sentir a moltes persones parlar francament amb la meva mare sobre el que abans havien evitat, reacció que al meu judici tenia menys que veure amb la naturalesa inquisitiva de la meva mare o les preguntes que els formulava amb prudència, que amb la forma gradual en què li anaven acceptant com un subjecte lleial en el qual podien confiar. Les millors clientes de la meva mare eren dones que no necessitaven tant vestits nous com satisfer la necessitat de comunicar-se”

diumenge, de setembre 12, 2010

Tura obre bloc

Avui vull donar la benvinguda al nou bloc de la consellera de Justícia, la companya Montserrat Tura [aquí], amb qui valdrà la pena compartir les seves reflexions. Amb la consellera hem tingut força tractes i molt positius per la ciutat, fins i tot abans de ser al Govern. Ha estat sempre disponible per al PSC de Mataró, amb qui hem compartit no pocs actes, i , ja de consellera, hem seguit sempre de molt a prop els temes de la seva competència: coordinació policial (amb els índexs més baixos que mai havíem conegut de delinqüència), la nova caserna dels Bombers de Mataró, el traspàs de les competències en espectacles, etc.. i ara en Justícia.

No escriu massa als mitjans, però té bon discurs en el fons i la forma. Sospito que haurà de penjar més d'un vídeo-post que permeti recollir les seves intervencions en nombrosíssims àmbits, que mai deixen indiferent. S'ha estrenat fa poques setmanes al twitter, on hi té ja més de mil seguidors, i ara al bloc. Enhorabona.


dissabte, de setembre 11, 2010

Independentisme ulcerós

Una de les característiques de la deriva independentista d'una part del catalanisme (i, crec jo, per tant, de l'intent de supressió del caràcter transversal -nacional- de la proposta catalanista) consisteix en haver fugit de les 'ideologies amables' i més complexes, allò que Obiols en deia les semi-ideologies (socialdemocràcia, democràcia cristiana...), a les més agressives i simples. D'una banda, el pol "revolucionari", absolutament minoritari però clau en la instigació i promoció de l'altre, i el pol del liberalisme salvatge, amb la contradicció que essent una mena de pseudoanarquisme postmodern, tots dos reclamen un Estat nacional, aquell invent del segle XIX que no serveix per resoldre cap dels problemes reals que tenim...

Antoni Puigverd, a propòsit de l'afer Tremosa, el descriu així a La Vanguardia de divendres: "Un liberalismo que debe más al dudoso Carl Schmitt que a Isaiah Berlin. El liberalismo humanista reconoce al otro como parte imprescindible del ágora, pero esta versión agresiva del liberalismo niega el pan y la sal al adversario, convertido en enemigo. Es un liberalismo con úlcera de estómago. La misma úlcera que traduce el rostro de Aznar reaparece en el exabrupto de Tremosa", diu, tot i reconeixent -d'entrada- les capacitats intel·lecturals de l'eurodiputat i, per tant, explicant que no hauria de ser habitual en una persona així aquesta sortida de to. Excepte per aquestes raons.

"Jordi Pujol", diu Puigverd, "alimentó, junto al viejo PSUC, el catalanismo de posguerra. Un catalanismo cuyo renacimiento podríamos situar en 1947, en Montserrat, cuando Josep Benet consiguió el primer acto de reconciliación entre los catalanes de uno y otro bando de la guerra. Una parte de la nueva generación de CDC (y de los nuevos independentismos) cree superada aquella transversalidad. Cierto: el resto de los partidos catalanistas se aliaron para expulsar a CiU de la Generalitat, pero el resentimiento histórico y este liberalismo de úlcera de estómago que expulsa del ágora catalana al adversario no sé si ayudarán a reconstruir el pal del paller que CiU necesita para regresar. Precisamente, el fracaso de la experiencia tripartita arranca de su incapacidad para integrar elementos del pujolismo vencido. Aquel defecto parece rebrotar ahora en algunas zonas de CDC. La hegemonía no se recupera humillando al rival, sino salvando una parte de su legado".

divendres, de setembre 10, 2010

Fer com si...

És tan bo, aquest article, que us recomano que el llegiu sencer aquí. L'escriu Gustavo Martín Garzo a El País d'ahir i parla sobre la necessitat de 'fer com si', és a dir, de situar-se en el pla de la ficció, o del relat, per retornar a la realitat allò que ha perdut, o allò que no ha acabat de desplegar, o la seva culminació, o la nostra felicitat. Quelcom que fa més real el real. Aquests dies que, a propòsit de Hawking, penso fins a quin punt hem abandonat la capacitat simbòlica a favor de l'argumentació científico-tècnica (i aleshores es fa menys comprensible tot plegat, de fet), trobo que ve més encertat que mai aquest article, ple de referències, com la que dóna sentit al títol: l'enamorament en directe d'Iker Casillas.

Aquí en teniu alguns trossets:

Desde un punto de vista racionalista el pueblo de los dogón es un pueblo de grandes mentirosos, ya que no tienen ningún reparo en apropiarse de las historias que les gustan haciendo como si les hubieran sucedido a ellos. Por ejemplo, alguien escucha la historia de un dios que protege a las vacas, e inmediatamente adoptan a ese dios como propio. (...)
Y para llevarla a cabo hablan con las raíces de las que obtienen el veneno, con las plantas con que fabrican sus arcos, con el fuego que debe fundir el hierro para las flechas. Y, en su término, piden perdón al león por haberle tenido que matar. Así reestablecen la armonía rota por el acto de violencia. Cada gesto, cada tarea que emprenden, está acompañada de palabras y cantos. Y hablan como si raíces, ramas, fuego y animales pudieran entenderles.

¿Somos tan diferentes a ellos? El químico habla con sus probetas y cultivos y les pide en secreto la solución a sus experimentos, el adolescente pide al genio de los botellones que lleve a sus brazos el chico o la chica que desea, al montarnos en un tren confiamos en que nos conduzca a nuestro destino. Todo el arte se basa en ese principio misterioso de "hacer como si". (...) Y vivimos como si tuviéramos un alma que guardar y a la que escuchar.

(...) También don Quijote se rige por la filosofía de los dogón. Se lanza en busca de aventuras como si realmente fuera un caballero andante. Y así, se enfrenta a las injusticias y defiende a los débiles y los oprimidos por el poder. Se pone de parte de la pastora Marcela, reivindicando el derecho a elegir de las mujeres, defiende a un pobre siervo apaleado, libera a los presos, trata a unos pobres pastores como si fueran grandes señores, lo que da lugar a su bello discurso sobre la Edad de Oro, y tratar a las criadas de la fonda como si fueran delicadas damas, y así modifica la realidad.

En política el principio del "como si" estaría en contra de cualquier forma de intolerancia, porque rechaza toda centralidad. (...) Las personas religiosas creen que hay un dios, una vida más allá de la muerte, y que los justos antes o después serán amados y tendrán su recompensa, lo que no está nada mal. Pero el problema no es vivir de una manera determinada, sino creer que es la única posible. (...)

Las madres suelen enloquecer con sus recién nacidos, pero también se los toman a broma, pues si no ¿cómo podrían ayudarles a crecer? Sin ironía seríamos devorados por la tiranía de nuestros ideales y deseos.

(...) Al comienzo del Mundial surgió un problema con Iker Casillas. Su novia, una guapa e inteligente periodista, fue nombrada corresponsal y algunos medios la criticaron por pensar que le distraía de su tarea. (...) El gol parecía cantado, pero Casillas hizo una de esas paradas que se quedan para siempre en la memoria. Y en el bar en que estábamos viendo el partido sucedió el milagro: todos se pusieron a gritar el nombre de Sara Carbonero, la guapa periodista. Solo ella podía haber inspirado en Casillas ese momento de magia suprema y permitirle parar un balón inalcanzable. Y todos nos comportábamos como si cosas así, gracias al amor, fueran posibles en el mundo.

(...) Eso queremos, vivir como si fuera posible un mundo más justo, generoso y noble, como si fuera posible la felicidad. Y lo extraño es que, al creer en ello, logramos ser misteriosamente felices alguna vez.

 

dijous, de setembre 09, 2010

La ruptura postmoderna

Una de les millors coses que he llegit a la premsa aquest agost ha estat una 'contra' (La Vanguardia, 18 d'agost 2010), -llegiu l'entrevista sencera aquí- al sociòleg francès Michel Maffesoli (foto: Dani Pozo), tant per la seva precisió com per la capacitat de sintetitzar què hi ha al fons dels valors actuals. El fenomen del reencantament (en la natura, en el fragment...), els ídols i els usos de l'home postmodern, la primacia de l'emoció sobre la raó, la religiositat difusa versus "el racionalismo agustiniano, encaminado a la unidad, lo uno, lo doctrinal, dogmático" de Ratzinguer, que "no encaja con el péndulo del momento", etc.
:
Maffesoli és a Espanya per promocionar el seu llibre Iconologías. Nuestras idolatrías postmodernas (Ed. Península). Destaco el que diu sobre el canvi de paradigma de l'home postmodern: "Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación". És a dir "¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach...o un libro de autoayuda!".
:
I posa també l'exemple de Harry Potter: "Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos: Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos... Este personaje es un icono posmoderno", ja que "el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal".
:
Recomanable.
:

dimecres, de setembre 08, 2010

Mostrar i amagar el cos

El passat 22 d'agost, La Vanguardia publicava un article del profesor Alfons Puigarnau que oferia un enfoc absolutament diferent de l'habitual a l'hora de parlar del burca. Un enfoc, diem-ne, antropològic o estètic, sobre el paper que assignem al cos a l'Orient i a l'Occident. Donant per fet que el fenomen de la secularització ha arribat al cos, de manera que dificultem el següent procés:
:
Todo cuerpo humano se identifica hacia afuera; pero fundamentalmente se experimenta hacia adentro. Posiblemente, la identidad corporal es exteriorizada como consecuencia de un sentimiento íntimo, no visible, que experimenta la persona ante sí misma y que eventualmente manifiesta. La estética corporal bascula entre un esconderse y un mostrarse. Es un resquicio abierto entre la afirmación de una intimidad pudorosa y la negación impúdica del escaparatismo.
:
Així, la dona que tapa el cos evita mostrar-lo al que el desitja sense legitimitat, alhora de evita la seva realització personal. Alhora, la qui el mostra nu, sembla mutilada de la seva intimitat: "Al explicitarlo casi todo, poco queda para una comunicación más profunda", de manera que la intimitat "queda eclipsada por la propia presencia corporal" (vegeu Monzó, també).
:
De tota manera, diu l'autor, professor d'Estètica i Teoria de les Arts a la UIC, "algo de sagrado tiene esta conexión entre mostrar i esconder", com si fos un dels jocs del Barroc, on l'art es mostra tapant (la nuesa dels blancs de Zurbarán, per exemple) o s'amaga mostrant, molts cops. De manera que "el oriental burka (que enseña lo físico y esconde lo anímico) y el occidental desnudismo (que muetsra lo físico y esconde lo íntimo) se deban a la progresiva secularización del cuerpo. Ese mismo que en oriente de desacraliza negándose y en Occidente de seculariza mostrándose", diu.
:

dimarts, de setembre 07, 2010

Que parli

Enlloc que una actitud criticada per tothom li porti a  qüestionar-se si tot el que ha fet ha estat prou correcte, el nostre paladí de l'ètica atribueix aquesta crítica a una campanya orquestrada per l'alcalde i per un servidor (vegeu aquí); en una "estratègia barroera". Vaja. Una conspiració. Ja hi som.

Segurament el preocupa més la imatge d'unitat del seu Partit (teló de fons i reacció òbvia) que el tema en sí, recordem-lo: la instal·lació d'un CRAE (un centre on s'acull menors en situació de desempar) provinent del Mas Sant Jordi (de trajectòria impecable) en uns locals de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a Mataró. Enlloc de fer pedagogia i evitar la confrontació, Mojedano va optar per donar difusió a un comunicat que posava en dubte la tasca dels seus promotors, el Centre de Formació i Prevenció, entitat social privada sense afany de lucre, de provada solvència, que compleix els requisits legals per obtenir una llicència per aquesta activitat.

Però el més rellevant ve aquí: “A mi l’alcalde Baron no em farà callar ni em guanyarà en una disputa per la transparència”, diu. Bé, justament el que l'Alcalde baron li demana és que no cali, que digui si dóna ple suport al Mas Sant Jordi, com diu a la notícia ressenyada, o el dóna al grup de persones que s'hi oposa, com recollia aquesta altra notícia el passat 2 d'agost. Que digui quines són les "raons tècniques" que addueix per demanar una altra ubicació del centre (i amb quina Llei...), així com en quin altre lloc de la ciutat no hi hauria aquestes raons. Que digui quines són les "entitats manipulades" que formen part del "pessebre socialista", com ell anomena. Totes les que no pensen com ell? I que faci que el PP, junt amb la Falange, no sigui un dels únics partits que han volgut treure profit d'aquesta situació.

dilluns, de setembre 06, 2010

Mares i filles, pares i fills


Aquest estiu passat va coincidir que vaig veure la pel·lícula Madres&hijas (Rodrigo García, EUA, 2010) i vaig llegir el darrer llibre de John Irving, L'última nit a Twisted River (Ed. 62, BCN 2010, vegeu anàlisi aquí), ambdues coses molt recomanables, per cert. Una idea comú del film i del llibre és el rol de fil, de cadena imívoca, que estableixen bé les dones, en el primer cas, o bé els homes, com una mena d'existència vertical, de columna, mentre que les seves parelles gairebé són circumstancials -importants, sí, almenys en el cas d'Irving, però no centrals), més aviat horitzontals, tranversals, com la decoració de la columna.

Sens dubte, sospito que en la cosmovisió que es forja en la societat actual, en crisi profunda dels llocs de transmissió i socialització  com a tals (família, església, classe,  sindicats, parits, etc...), sembla emergir un nou estadi de fidelitats fortes, de transmissions fins i tot més enllà del contacte (en el cas del film) atribuïts al vincle de sang que s'estableix (en plena època d'igualtat sexual) en un dels sexes, en un dels rols de procreació. Enmig una desconfiança creixent de la cultura que assegurava aquest paper de transmissió de la identitat i del coneixement, busquem refugi en la natura. O davant dels vincles febles, en reivindiquem de més forts.

Un darrer apunt, a propòsit. Els vincles forts no exclouen els sacrificis, ben al contrari. Pares i mares han d'aprendre a fer-ne, descobreixen que llur funció no és cap joc. Una d'elles, ho fa just abans de donar el seu fill en adopció, una altra  ho fa en el moment que queda embarassada i opta per no avortar, fet que és posat com a primera opció per l'asèptica ginecòloga. S'agraeix una lectura positiva de l'esforç, de la contingència desfavorable com a repte, de la descoberta de les possibilitats de la vida just abans que comenci o quan és (literalment) embrionària. En el llibre passa quelcom semblant. S'agraeix.

diumenge, de setembre 05, 2010

El 'Ministerio' papanata

Hi ha uns quants candidats a ocupar-lo. Em refereixo als que, en parlar en català de qualsevol organisme d'abast espanyol, s'hi refereixen citant-lo en castellà. "Ens hem posat en contacte amb la Federación Española de Badmington", o "he anat al web ecològic del Grupo de Ciudades por la Diversidad Agripecuaria", o "m'ha vingut a veure una senyoreta de la Liga del Alterne Español", o "estem adaptant la fàbrica als requeriments del Ministerio de la Crisis", posem per exemple.
:
Això sovinteja. Ho he vist en molts expedients, informes oficials, articles, discursos. La majoria amb la més bona de les intencions. A mi se m'acut que potser alguns consideren que així, canviant la llengua, es dóna idea de la seva estranyesa, de la seva naturalesa "estrangera", obviant que fan un ridícul espantós.
:
D'entrada, empobreixen la llengua. El català té les paraules adequades per referir-s'hi; és una llengua completa i moderna. Ho fa tant amb les institucions pròpies com amb les alienes (és a dir, si ets independentista, no cal que facis el ridícul) i no diem Ministeri de Defensa Rus en rus, ni President dels Estatut Units en anglès o Govern Belga en francès i flamenc. Les úniques excepcions són els noms singulars (Foreign Office, Lehendakari, Ombdusman, Politburó...).
:
Si us plau, senyors polítics, funcionaris i periodistes (i corifeus), no fem més el ridícul i tracteu com adulta la nostra llengua. Si no, parleu  directament en una altra llengua adulta, el castellà, al que tampoc hem de ridiculitzar.
:
Per cert. El Ministeri d'Educació ha fet un esforç per fer el seu web amb les llengües oficials d'Espanya, no tan sols el castellà. I s'autoanomena 'Ministeri' a les notes i els escrits (no al logotpip, cosa que podrien adaptar perfectament). Vegeu aquí. Això també és Espanya plural.
:
Foto: Demi Anello.
:

dissabte, de setembre 04, 2010

Amb l'Estatut i amb La Roja

El passat 21 d'agost, en una d'aquestes entrevistes sense massa transcendència de l'època, l'actor català Quim Gutiérrez (foto de Julio Lozano) responia a El País amb absoluta naturalitat el munt de tòpics que els separadors i els separatistes, cada dia més semblants, fan caure sobre els pobres catalans, quan (estic convençut), una gran majoria pensa com aquest noi. Reprodueixo aquí un fragment de l'entrevista (de Ramón Muñoz):
:
P. Participó en culebrones para la TV3. ¿No le suena un poco a culebrón todo esto del Estatut, que si España no nos quiere, que si nos vamos?
R. Para mí el culebrón es decir que España se rompe. Ni se rompe en una dirección ni en la otra.

P. ¿Y cómo se sintió un catalán de pro haciendo de héroe de la independencia española en Sangre de Mayo?

R. Garci y todo el equipo me trataron muy bien. En cuanto al personaje, no tuve ningún problema. Como no lo tuve en ir a la manifestación del Estatut y al día siguiente salir a celebrar la victoria de la Selección española de fútbol.
:

divendres, de setembre 03, 2010

L'última de Mojedano


Ho va tornar a fer. El regidor Paulí Mojedano va difondre als mitjans una nota de premsa apòcrifa als mitjans en què titllava de 'negoci' el Centre de Formació i Prevenció (CFP) i ha sembrat sospites sobre el trasllat d'un centre d'acollida de menors als locals de la parròquia de la Mare de Déu de Montserat, a Mataró. Un centre de menors fins a 14 anys que presenten quadres de desestructuració familiar per diversos motius que es desdobla del Mas Sant Jordi, un equipament gestionat pel CFP fa més de vint anys al barri de Cerdanyola de forma modèlica (en parlen Capgròs i El Punt). El CFP, una entitat nascuda al anys setanta de la mà de Caritas i un grup de professionals que han fet una tasca lloablíssima que ara vol posar-se en entredit.

Mojedano, contra l'opinió de bona part del seu partit -ens consta-, per sort ,ha estigmatitzat aquest centre. Ho ha comparat amb la instal·lació d'un prostíbul, ha demanat mesures de seguretat (quin és exactament el risc? estar desemparat?), ha demanat que l'Ajuntament forci un canvi d'ubicació a una activitat perfectament compatible i legal (i d'iniciativa social privada), ha ngeat que hi hagi possibilitat de presentar al·legacions quan ha ventat els fantasmes enlloc de fer pedagogia.

Ahir va quedar clar al Ple, amb l'Alcalde Baron (i la regidora Carme Esteban) encapçalant la fermesa que hem mostrat la resta de forces polítiques en la defensa dels valors més elementals que haurien de presidir la convivència i la democràcia. Vegeu El Tot Mataró, Capgròs, El Punt i MataróNotícies (inclou àudio, molt recomanable, de la picabaralla dialèctica Baron-Mojedano)., que també ha fet editorial (aquí) N'estic molt orgullós, d'ells dos. Assumint, si cal, que podria haver-se millorat en alguns aspectes comunicatius (bo i que el detonant de la protesta fou precisament una comunicació municipal), això no treu que hi hagi barra lliure per denostar aquesta activitat.
Ja ho vam advertir. Se li ha de parar els peus. Ho vam dir quan intentava relacionar immigració i delinqüència també estigmatitzant barris de Mataró. Ho hem dit quan ha intentat polititzar un club de futbol; quan ha tingut actituds ambigües sobre els promotors de prostíbuls (fent veure que hi està en contra i mantenint al seu equip persones vinculades a aquest món d'una manera o altra, bo i la dimissió del seu número 2 demanada pel seu partit); quan s'ha ficat amb les creences religioses de l'Alcalde, etcètera. Aquest cabdill de l'ètica ha de canviar. O que el canviïn. O deixar-lo a la mínima expressió política a les properes eleccions.

Foto: Albert Canalejo