dimecres, de febrer 23, 2011

Valors tous en temps durs

M'agradaria haver pogut assistir a la presentació i el debat de l'enquesta de valors en la societat catalana que la Fundació Carulla i Esade feien aquesta tarda, que contenia un reguitzell de reflexions que prometen. A veure si una cosa i l'altra, l'estudi i les reflexions, les podem llegir ben aviat. De moment, podem veure aquest excel·lent resum a CatalunyaReligio.cat [aquí]. El tema és absolutament rellevant, crec, per saber què s'està coent, per advertir tendències, posar-se en guàrdia dels perills i, especialment, aprofitar algunes embranzides. O, senzillament, conèixer millor on som. El llibre on s'hi recullen té un títol significatiu: valors tous en temps durs. A mode de resum, des del propi web de presentació se'ns diu el següent:

Segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors, la societat catalana del 2009 és més individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també, més lliure i més exigent, i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble. Però, per damunt de tot, és una societat d’individus que cerquen conquerir tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls, tot respectant que els altres facin el mateix de diferent manera, potser perquè intueixen que la garantia de la llibertat dels altres és la pròpia garantia de llibertat. Una societat que es reinventa individualment i col·lectivament, amb un punt de desencís en veure que en determinats àmbits les seves elevades expectatives disten força de la realitat. Una societat viva i dinàmica, que ha fet del concepte de “biografia del bricolatge" o “biografia del faci-s’ho vostè mateix" d’Ulrich Beck una praxi generalitzada. Però també és una societat no exempta de problemes, com el creixement de grups que han malentès aquest individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat.

L'independentisme creix

Curiosament, el diari Ara publica la notícia des de la perspectiva que menys ha interessat als enquestadors, però que serveix a la cantarella del nou stablishment independentista. I titula "El 45% dels catalans votaria 'sí' a la independència. Segons un estudi d'ESADE, l'opció sobiranista s'ha triplicat en l'última dècada". Sens dubte, no vull minimitzar la dada. He dit més d'una vegada, des d'aquí [amb paraules de Lluís Foix, amb altres de Josep Lligadas, o en aquest altre post, per exemple], que l'independentisme ha arribat a vampiritzar no ja l'antic discurs nacionalista sinó que amenaça en rompre el catalanisme transversal que, malgrat els planys o les presses, ha estat la clau de la unitat nacional i dels èxits del país. I crec que, per mi, l'alternativa a l'independentisme no és ni negar-lo ni l'unionisme espanyolista, com ara es diu, sinó la unitat nacional, amb independentismes o sense. Però això no és del que volia parlar avui.

L'individualisme també

A mi m'agradaria que ens centréssim en si hi ha correlació o no entre la primera afirmació segons la qual creix l'individualisme i el "curt-terminisme" versus els projectes compartits i amb perspectiva de futur (societat líquida segons Bauman) amb la segona afirmació segons la qual creix l'independentisme. Jo ho crec fermament. Apunto algunes raons que em vénen al cap, ja dic, sense haver llegit encara l'enquesta.

1. Probablement, l'individualisme i l'independentisme parteixen de la mateixa arrel: davant la ineficiència dels processos col·lectius (en els que, per obtenir més coses i que em facin més lliure hauré de cedir part de la meva llibertat), opto per la via de buscar-me la vida tot sol, de construir des del jo la meva identitat (política, cultural, religiosa).

2. La crisi dels sistemes filosòfics (els meta-relats) i dels projectes col·lectius que viu Occident (les ideologies d'emancipació o de repartiment de la riquesa, les esglésies, la pròpia democràcia, les famílies) , aparellada amb les crisis de les 'estructures d'acollida' (vegeu Duch), ve seguida de la crisi dels valors forts. Passem a viure micro-relats, les nostres històries que se succeeixen com en un  panell de twitter, i sorgeixen els valors febles, líquids.

3. Malgrat tot, l'absència de sentit, el buit del lligam entre les microhistòries, la falta de perspectiva col·lectiva, la poca solidesa dels valors, reclama com en un pèndul omplir-se de nou sentit, de noves perspectives històriques i de punts sòlids on agafar-se, o on refugiar-se. En no reinventar-se els antics relats emancipatoris, en poden aparèixer de nous.  En no ser atractius ni identificats amb els nostres referents els relats de sentit (parlo de la crisi del cristianisme, per exemple), el sentit sembla ser a tot arreu, amb la realitat reencantada. La mutació del nacionalisme (que venia acompanyat de projectes que anaven més enllà: la democràcia cristiana, l'esquerra, la lluita contra les desigualtats al món...) cap a un independentisme sense cognoms ressalta que es tracta de valors epidèrmics tan sols. Amb aparença de forts, però indubtablement buits. L'independentisme és una resposta d'aquestes característiques.

Foto: Théo Gosselin
Vegeu també aquest post d'El Pati Descobert.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

no estaries millor a ciutadans o al PP??

Despres de que el tribunal constitucional espanyol trinxes un estatut que la ciutadania va aprovar a les urnes, ja em diras el que es fa de la democracia. I no em parlis de la independencia del poder judicial perque la composició del tribunal era de jutgat de guardia.


Despres d'aquest cop de puny a la cara del nostre pais, qualsevol que negui els valors identitaris del nostre pais i el nostre dret a decidir, te de començar a pensar amb perspectiva de futur a on vol estar. Es evident que el teu partit ja ha pensat per tu.

I ja está vist, que el PSC, de perspectiva unicament te la que li dona el PSOE, ni mes ni menys. Mes enlla de les declaracions afirmant que PSC i PSOE son una confederació d'iguals, a ningú se li escapa que la relació real es la de amo i servent.

S'acosta sant martí....

Anònim ha dit...

Miro este comentario que te ha puesto el Sr. Anònim y me produce perplejidad. El PSC es un partido central y esa centralidad hace ver a cada uno lo que le interesa. Me explico: para Anònim el PSC es un grupo de traidores, más o menos. Para mí, que fui votante del PSC durante más de veinte años años, y que ahora voto a Ciutadans --en las catalanas-- y al PP --en las generales-- me parece un partido tan nacionalista que ha cometido un estatut cuya principal carga política es declarar la nacionalidad de Cataluña. Bueno, quizá sea una cuestión de tiempos, o de procedimientos. Que el Sr. Anònim y yo veamos lo contrario en una misma cosa seguirá permitiendo a los socialnacionalistas (uso este compuesto porque creo que son eso, y para nada pretende ser una especie de alusión al nacionalsocialismo; nada más lejos de mí sugerir semejante barbaridad) ser lo que son. Ahora en horas bajas, pero ya levantarán cabeza, quizá antes de lo que pensamos/deseamos. Lo único que sé es que nunca nadie ha hecho tanto como el PSC por promover el independentismo --de manera indirecta, desde luego-- y estoy convencido de que este partido será el que traerá la independencia, que me parece algo absolutamente inevitable, aunque no sé cuándo sucederá. Si Mas hubiera ganado las elecciones de 2003 estoy convencido de que no tendríamos ahora otro estatuto que el de 1978. El trinomio Maragall-Montilla-Zapatero ha adelantado la independencia una generación por lo menos. Sólo veo una diferencia --pero esencial-- entre una independencia que venga del brazo del PSC o de otros partidos: será una independencia incruenta, a diferencia de la que cabría temer de otra gente (y no pienso en ERC o en CiU, que me parecen dos formaciones absolutamente democráticas, sino más bien miro al grupo mixto). Sólo le reprocho una cosa al PSC: no decir lo que quiere y jugar siempre al quiero y no puedo. Ser independentista es algo tan respetable como lo contario. Pero engañar al personal de forma permanente no lo es tanto. Aunque mucha gente se ha hartado, creo yo, y por eso os han dado, entre otras cosas, esa monumental paliza en las catalanas, que yo celebré con champán, por cierto.

Anònim ha dit...

Estimat Anonim 2

Si el PSC va fer el que va fer de la ma dels inmadurs de ERC i els flipats de IU va ser perque no tenia opciò: Era aixó o donar-li directament la generalitat al arrogant del rei Artur y la seva camareta.

Es te de reconeixer a Montilla les tragaderes per ballar amb el paranoic programa politic marcat per ERC i IC al temps que quedaba be amb els amos a madrid, (encara m'en recordo del impresentable del Alfonso Guerra sortint de la reunió fardant de "nos hemos cepillado el estatut"), i mentres tant, el montilla, amb aquella cara del personatge de polonia, perque al final, era mes real i transmetía mes la caricatura que l'autentic. Ademes: Ah! quines tragaderas politiques que va fer el PSC en ple: Quina capacitat de menjar-se gripaus i anomenar-los llagosta, quina capacitat per abandonar els propis ideals, i tot, absolutament tot, per mantenir la poltrona i poder tenir una administració a on colocar centenars de politinquents en els carrecs de responsabilitat de ministeris, empreses publiques (i no tant publiques) i continuar xupant del bot sense importar sacrificar per el cami tot el que en un temps de juventut van creure, quan plens de ilusio i entusiasme es van fer membres de un partit politic per canviar el mon.

Al final, un te d'anyorar els temps en els que encara quedaven politics amb principis que es quedaven en peu quan entraba un energumen amp pistola cridant alló de "todo el mundo al suelo". (per, cert, ja vam veure el que va fer la majoria de la clase politica i la bancada socialista en la seva totalitat en aquell moment. Ens tenia que haver posat en guardia sobre la que ens venía a sobre i el tipus de gent que ens governaría) ja! , bo, tornant al tema.

Tinc que coincidir amb tu en que si hagés governat CIU, no habría pasat res, maxim s'haurien transferit un parell de competencies a canvi de donar soport a un presupost o qualsevol altre acord sotamá : "Alla a on hi hagi teca, que es treguin els ideals!".

Pero tens de reconeixer que si el PSC hagues governat en solitari,el estatut mai s'habria posat sobre la taula . Aleshores gracies a una oportuna filtració als mitjans hauriem sabut la veritat de "Sr. Mas, vosté te un problema que es diu 3%". Pero no va haver-hi aquesta sort i a canvi d'un suport tot es va tapar fins que els delinquents Millet i Montull van estirar mes el braç que la maniga, i tapar aixó si va ser responsabilitat del PSC.


Per tant. encara que em dolgui, tenim que donar les gracies a ERC i a IU per ser-hi i per obligar al PSC a posar sobre la taula el estatut.

Per cert, anonim, felicito la teva coherencia al escollir trinxera. Si no es vol ser català, no s'en es i punt. pero com a minim, amb la veritat per endevant.

Ara tinc la curiositat de saber qué fareu la gent com tu el dia que arrivem a la independencia: Us anireu a viure a la vostre estimada espanya o us quedareu a fer de victimes i tocar el que no sona?

A10

Anonim 1

Anònim ha dit...

Cada cop hi han més independentistes per la via reflexiva i no pas sentimental. Els separadors fan la feina.
Per cert, aquest Anònim que brinda amb "champán" ja es retrata per sí sol. Aquí es brinda amb cava, encara no t'has enterat després de (quants 30 o 40 anys aquí?)

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim 1
T'ho creguis o no, les decisions del PSC les pren el PSC. Però tenim vocació d'unir-nos amb els conjunt de socialistes d'espanya, d'Europa i del món; el nostre objectiu no té fronteres. Crec que es pot ser catalanista i, sobretot, servidor lleial al poble de Catalunya, i no ser independentista. No? Jo també celebro sant Martí. Tinc un amioc que diu que va ser el priomer sant socialsta, pq va repartir la capa per donar-ne un tros a un pobre.

- Anònim 2,
El PSC no és independentista ni molt menys. Molts dirigents de CiU sí. Per això vas brindar amb xampany? Per cert, dir que ´catalunya és una ancionalitat és justament el que es desprèn de la Constitució espanyola de 1978. la meva.

- Anònim 3
La meva Espanya 'estimada' és la que conté Catalunya, d'on no penso marxar. sense catalunya potser no seria tan estimada.... ni Espanya.

- Anònim 4
Tens raó. Els separadors fan separatistes; és el que més convé al seu esquema mental. per això no sóc ni separador ni separatista.