dilluns, de setembre 19, 2011

El deute dels fills d'Abraham


Tinc la mania que el cinema representa molt bé el llegat cultural  moral del judaisme, i potser el conjunt del semitisme, a la nostra cultura. En vaig parlar fa tres anys, també en sortir del cinema, en aquella ocasió per veure la darrera de Sidney Lumet i així m'hio ha semblat -de nou- en veure aquest remake d'un film israelià inèdit a Espanya i que ara és anomenat La deuda (John Madden, EUA, 2010). Val la pena, les interpretacions són molt bones i ho és també el ritme narratiu.

Per mi, el llegat jueu bascula aquí bàsicament sobre la idea de la veritat i la culpa, en primer lloc, valors que passen per damunt d'altres interessos, inclosa la raó d'Estat. "Quina és la terra promesa? Quin el lloc d'Israel?" semblen preguntar-se alguns dels protagonistes aturmentats: potser aquest lloc on som i les seves seguretats o potser un ferm propòsit en la recerca de la dignitat humana al lloc que sigui, la mateixa que és assassinada en massa a l'Holocaust i la mateixa que, enlloc de pagar amb la mateixa moneda -com recomanaria una mala ortodòxia levítica- confia en la justícia i en la dignitat fins i tot del monstre. Alguns teòlegs jueus sostenen que Déu no té espai, sinó que té temps. No és 'a casa', a Israel, sinó en la Diàspora potser impossible, com podem besllumar en la metàfora dels dos homes en joc al triangle amorós que subjau a la trama.

El temps, aleshores, la terra promesa que es contrueix amb les passes i amb les hores, el temps perdut, és la llosa central del film que cal redimir. Perquè els fills i els néts de la protagonista, els principals afectats per la mentida, és a dir, les generacions que segueixen l'estela dels grans de sorra proclamats per Abraham, recobrin de nou la dignitat, recomposin l'Aliança (Gn 17, 7), fa falta l'acte no sé si heroic o antiheroic que el bell personatge que interpreta la meravellosa Helen Mirren ha de fer, arriscadament, com una antiga profeta bíblica sota la presència del Gran Absent.