dilluns, d’octubre 03, 2011

L'última 'corrida' *


Si hi ha una mostra feafent de l'art com a poder simbòlic i, sobretot, de la seva possessió com a tranquil·litzador de la nostra agitada existència és el fet que el cartell dissenyat per Miquel Barceló per anunciar la darrera cursa de braus a Catalunya, celebrada el passat 25 de setembre amb els toreros Juan Mora, Serafín Marín i José Tomás, ja sigui una peça cobejadíssima. Hi juguen molts factors. N'explico alguns.
Un, que un dels millors artistes del món, vius, intervingui en el debat públic d'una manera tan contundent, tan lluny del llimb on s'hi arracona sovint els artistes. O on s'arraconen ells, com si l'art fos quelcom 'extern' al món. No, l'art és una manera d'ordenar-lo. Dos, la polèmica absurda i estúpida sobre la supressió de la festa taurina al nostre país, que s'apunta a l'asèpsia i a la buidor simbòlica que presideix el corrent de pensament correcte tant en voga. Pensament correcte lligat a l'unívoc llenguatge tecno-científic amb què ens movem. I tres, justament perquè, davant la desaparició militant de símbols (toros, creus, banderes normals, vestit, tractaments, litúrgies, etc...), la seva aparició 'artística' en dóna un respir: ni desapareix del tot, doncs, ni apel·la tan directament com diuen al desig atàvic de sang, de mort, com diuen els detractors de la festa i de tot símbol.

I hi ha encara una quarta raó. La qualitat del dibuix central és fora de tot dubte, com ens té acostumats Barceló des de la seva irrupció expressionista, allà als anys vuitanta, revisant l'art conceptual i abstracte. A més, remet a la idea, ja tractada en Barceló, de les el·lipsis que, en l'espai (com els espais oberts de places circulars, tant al cel coma la terra), al sòl (com els cràters), en els objectes (com els plats de sopa) ens transporten a altres móns ignots. Val a dir que la forma el·líptica, la que dibuixen els astres, ha estat usada des de sempre com a símbol de traspàs entre dues realitats. I la ferida al seu si, com representen alguns dibuixos medievals en representar les llagues de Crist, l'entrada de l'experiència divina en un cos. L'adopció per Barceló d'aquest símbol i la seva aplicació en formes tan senzilles atribueix el caràcter còsmic del més quotidià. Tornem al dibuix: També centra el brau com element vehicular d'aquest viatge, talment com les nostres cultures avantpassades (recordeu el Minotaure). Ens situa a nosaltres com a espectadors i convidats a lliurar la batalla. I contrasta la foscor i la claror (el "sol y sombra") que sempre, sempre en tot el que és humà, van unides. I de tot això també parlen, parlaven, les nostres ja enyorades corridas.


* article per a la revista Valors (oct. 2011)