diumenge, de gener 22, 2012

Ponentada de Comadira


«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo

Ell descriu així el seu ponent, aquesta ventada dels setanta, que tots volem lentíssim -entaulat força estona- per gaudir-ne a fons, del vent i d'en Comadira. Avui fa 70 anys i, per celebrar-ho, el món comparteix el vídeomuntatge d'aquest bell poema, "Ponentada gran", present al llibre Usdefruit, Ed. Empúries, Barcelona, 1995, i del que ara us en deixo la lletra. Per molts anys, doncs.

S'ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s'endú l'alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d'aquí d'allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M'assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T'he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.