La
nova temporada de la Nau Gaudí, excel·lent seu provisional del que ha
de ser el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró que alberga la
impressionant col·lecció de Lluís Bassat, continua acostant-nos a
figures rellevants de l’art català dels anys setanta (vegeu Valors,
juny 2011). Si a l’anterior exposició era destacable l’adopció de
llenguatges rupturistes als camins proposats per l’art emergent,
l’actual selecció recau, justament, en els que reinventen camins ja
trillats, en llenguatges ja coneguts i en influències, sobretot,
properes al pop art i al surrealisme, sempre dins d’allò que, una mica absurdament, en diem art figuratiu.
Feia
goig veure els autors, el dia de la inauguració, fotografiant-se la
costat de l’autor de la col·lecció, que havia estat copropietari de la
Galeria Adrià, a Barcelona, gènesi del seu tresor artístic. Perquè un
dels efectes més evidents del projecte que lidera el conegut publicista
és el de treure de l’ostracisme a artistes d’una gran qualitat, en
aquest cas els catalans Francesc Artigau, Gerard Sala, Xavier Serra de
Rivera i Miquel Vilà i els valencians Manel Boix, Artur Heras i Rafael
Armengol. Ara que tot va tan de pressa, aquesta recuperació té el valor
de la novetat, de la descoberta i, és clar, d’actualització de la mirada
en un context molt diferent.
La
proposta d’avui suggereix dues línies de reflexió. La primera, la mig
apuntava més amunt. ¿És absurd fer la diferència entre figuració i
abstracció? Una mica sí, però deixeu-me apuntar una cosa: si hi ha
alguna diferència essencial, a parer meu, és en el reconeixement de la
figuració al fet narratiu, al punt de partida del concret que, de fet,
és el punt de partida de tota experiència que vol anar més enllà, com
l’art pretén. Sempre comença -i sempre passa- pel més ençà.
La segona reflexió que proposo passa per interrogar-se sobre l’actualitat del programa del pop-art i del surrealisme, les dues referències més constants d’aquestes peces. D’una banda, per l’imperi del pop
a totes les arts, que fa créixer demandes més cultes (vegis’s Vargas
Llosa). De l’altra, per la pràctica absència d’art surrealista, avui. La
mirada a la força de les llums i la foscor de dins i la capacitat
d’imaginar “altres mons” semblen mutilades com a estranyes, oblidant
que, segons Hölderlin, “l’home és un déu quan somnia i un captaire quan
reflexiona”. Aquí deixo la meva reflexió de captaire i els convido a
veure un eco del llenguatge dels déus.
Article per a la revista Valors (juny 2012)L’exposició “Altres figures dels anys 70” es pot veure fins el 19 de maig de 2013 a la Nau Gaudí (C. Cooperativa 47, Mataró). Més informació www.museubassatmataro.cat
Foto: una obra de Miquel Vilà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada