dilluns, de juny 25, 2012

És una persona, no una merda





Estic molt d'acord amb l'article que Antoni Puigverd publica avui a La Vanguardia arran del cas Dívar [vegeu-lo aquí], que no qüestiona el fet essencial del problema (l'ús il·legítim i indecorós de béns públics i la seva tossuderia en no admetre-ho) sinó que ho fa de la riota, la xafarderia i la rumorologia que ha envoltat el cas, amb referències no contrastades a la seva vida privada. Diu l'escriptor gironí que "d'uns anys ençà, la privacitat està sent violada. La influència de la tradició puritana anglosaxona, obsessionada per la veritat, ha obert una perillosa via d'intromissió en la vida personal dels càrrecs públics: se'ls prohibeix, de facto, el dret a la intimitat i a la hipocresia personals. Opinions morals al marge, l'ocultació de la veritat, si bé és intolerable en els afers públics, mentre afecti només l'àmbit privat, s'ha de respectar: és una lliure decisió de l'individu. Transgredir la privacitat en nom dels principis és obrir la porta a l'abús totalitari."


Puigverd recorda que "la característica principal d'una dictadura és el menyspreu de la intimitat. Els règims comunistes exercien un domini total, asfixiant. Ni tan sols entre amics o parents, la gent estava tranquil·la (una broma -narra Kundera- podia convertir-se en la desgràcia més absoluta). Això encara passa la Xina o als països que apliquen la xaria. I va passar en temps de Franco: la correspondència i les trucades telefòniques podien ser violades, qualsevol conversa en un bar, qualsevol paraula xiuxiuejada en la foscor d'un cinema, si era escoltada per un confident, podia causar persecució i calamitats."

El que s'ha vingut fent els darrers temps amb els anomenats personatges "famosos", amb l'aquiescència de tothom (fins i tot d'alguns d'ells mateixos, jugant-hi per treure'n profit), ja ens indica fins a quin punt l'encarnissament per despullar una persona en públic pot arribar als límits que coneixem. Les pràctiques citades del periodisme anglosaxó, que té en l'exemple més sonat les descobertes al grup del magnat Murdoch, ja ens han advertit la connivència del món de la comunicació per fer efectives aquestes "armes". O el recent cas del bisbe argentí enxampat en un affaire de fa dos anys, en el que sembla tota una operació ben articulada per treure's-el del damunt. 

No cal anar, però, tan lluny. No sé si perquè la tafaneria és un mecanisme genètic imparable o perquè els productes televisius que l'exploten són tan universals, rendibles i impunes, sembla que tots plegats ens haguem sumat a la morbosa pràctica no tan sols d'esbombar els drapets bruts, o tan sols drapets, sinó a inventar-los i propagar-los sense cap vergonya. En conec casos molt propers. L'objectiu, com és obvi, el de la denigració de  les persones, en treure'ls la seva dignitat, en fer-les sentir com una merda.

I a veure el dia que tots els que han cridat amb tota la raó demanant la dimissió de la màxima autoritat del Poder Judicial espanyol, que no és poca cosa, en nom de la dignitat dels afers públics, cridin amb la mateixa força reclamant el dret a la dignitat dels afers privats. Dels de Carlos Dívar i dels de tothom, també la seva.

Foto: El País.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Segons aquesta regla de tres, al Sr. Clinton, se li hauria de obviar el affair amb la Sra. Lewinski. O un polític podria argumentar no ensenyar el seu full de renta perque es quelcom personal. O el senyor Berlusconi no hauria de donar cap explicació per les festes de bunga bunga.

No, no i no. Quan una persona decideix ocupar una posició de rellevància publica, assumeix que es una personalitat publica amb tot el que comporta.

No es pot estar a missa i repicar. Si un vol ocupar un càrrec, te d'assumir la transparència en tots els aspectes.

Ramon Bassas ha dit...

Crec que hi ha coses de les que dius que sí i altres que no. En tot cas, l'especulació sobre les relacions personals que algú manté (polític o no) crec que són fora de lloc.