La primera llei educativa dels governs socialistes, crec que de 1984 (la LODE), que fou molt criticada per la dreta d'aleshores i, en especial, per l'episcopat espanyol, amb nombroses mobilitzacions, va consolidar, de fet, un sistema públic d'educació que tenia el seu recolzament tant en l'escola pública com el que se'n va dir, des d'aleshores, l'escola concertada, diferenciada de la privada, que rebria el finançament públic necessari per assegurar, d'una banda, que tots els infants espanyols tinguessin accés a l'educació i, de l'altra, que hi hagi llibertat d'elecció per part dels pares. Tot això, òbviament, amb limitacions i més o menys entrebancs que el propi ex ministre Maravall ha reconegut (el finançament mai no ha estat suficient; a la concertada sempre cal instituir un complement de finançament; les sospites sobre alguns concerts -pocs- en escoles d'èlit són ben justificades; no a tot arreu funciona realment com a una única xarxa d'escolarització, la llibertat queda un pèl retallada amb les zones educatives, etc...), però s'ha de dir, amb rotunditat, que el resultat ha estat un èxit. Que la decisió del primer govern de Felipe González va ser molt encertada, almenys en aquest punt.
Les competències en educació, després, han estat traspassades a les comunitats autònomes, i tots coneixem, a més, els problemes que associem al nostre model educatiu. Vull dir que hi ha moltes coses a criticar, a canviar i també a felicitar al món de l'educació. Però el concert permet oferir avui una variada oferta educativa dins una única xarxa que comparteix, grosso modo, la majoria d'estàndards. Integra, aquest model, una interessant experiència de l'escola pública a Catalunya, un dels puntals del país, i una llarga i estesa tradició, també molt diversa, de l'escola de titularitat no pública, però tampoc estrictament privada. Fora d'alguns casos (a Mataró, per exemple, el GEM), parlo de les escoles regentades per ordes catòlics. Catalunya, sobretot, no seria el que és sense aquesta heterogeneïtat educativa que, curiosament, fa el model més homogeni pel conjunt del país. La immersió lingüística, per posar un cas ben actual, no tindria èxit si tots 'els diferents' no s'haguessin conjurat per implantar-la 'igual'. Ens entenem?
Sóc defensor, i practicant, de l'escola pública. I n'estic molt satisfet, a tots els nivells. Però us he de dir que, a hores d'ara, dutxat d'uns quants prejudicis, em sembla fantàstic que hi hagi escoles concertades, que tenen 'accent'. Jo, què voleu que us digui, en aquests moments d'asèpsia, no trobo gens malament que hi hagi escoles amb accent, amb cognom que -sempre que respectin la llibertat de consciència i el programa educatiu- diguin sense complexos qui i què els inspira. La Marta Mata o sant Joan Bosco, tant me fa. Que jo no ho comparteixi no vol dir que no pugui existir dins la xarxa pública.
Pels que no n'heu trepitjat mai cap (jo vaig ser alumne dels escolapis), i us penseu que els nens entren en una màquina centrifugadora de cervells, faríeu bé de passejar-vos hi i mirar què tal tenen el cervell els seus alumnes. Per sort, però també per desgràcia si ens ho mirem bé, l'escola cristiana no té com a objectiu fer fidels. I si el té, vist el que es veu a missa, ha fracassat completament. Només pot titllar l'escola cristiana catalana de proselitista qui l'ignora. Jo em conformaria si intenten, que em sembla que ja ho fan, almenys que els alumnes fossin bons cristians que, en llenguatge normal, vol dir bones persones. Exactament el que fa la pública. O tampoc li toca?
Per això em sembla absurd qui, m'imagino perquè no se'n recorda de cap altre argument, utilitza la disjuntiva pública/concertada per avalar els seus criteris diem-ne polítics, ignorant que la dialèctica de veres és en un altre lloc. Ignorant que el que ara ha de defensar inclou el patrimoni d'una llei que va inventar-se això de la concertada i, contra el que diuen alguns, va ser un molt bon invent. Ser d'esquerres inclou -crec- no convertir-ho tot en estatal sinó en garantir un accés públic i lliure a una escola de qualitat, partint de la realitat del país i no la d'un manual.
4 comentaris:
Els meus pares em van posar a una escola marista. Allà vaig haver de fer tota la EGB.
Els escolapis no ho se. Pero els maristes si que eran una màquina de netejar cervells.
Desde passar documentals a on es deixava cristalinament clar que masturbar-se provocaba enanisme i altres malformacions fins a estigmatitzarnos pel fet d'haver nescut a catalunya amb la culpa dels martirs de la esglesia catalana durant la guerra civil. Aixó sense oblidar el reclutament de adolescents brillants per els seus seminaris, rentant-los el cervell perque els nois demanessin als seus pares de genolls i amb llagrimes als ulls que els deixesin seguir la crida de deu. (es curios que tinguessin predilecció per els nois de aspecte androgin). I tot aixó sense oblidar els castics físics, dels quals, la bofetada salvatje o el cop de regla (de fusta) amb mala llet, eren els exponents mes lleus. (jo he vist amb aquests ulls cops de punys i patades quan un noi ja era al terra, "carinyosament" propinades per el "hermano" per el propi be del agredit, es clar.)
Ara, d'adult i amb la perspectiva dels anys, crec que bona part d'aquella tropa amb sotanes necessitava ajuda psiquiàtrica urgent. Pero tornem al tema principal.
Aixó les coses han canviat. Ara ja no es castiga físicament, ni es fa "formació sexual" tan barroera. Pero la esglesia continua ancorada allà a on era. Amb les mateixes creences i objectius. Ara amb noves formes continuen netejant cervells i escombrant cap a casa ( casa seva, s'enten). Formant futurs "peperos" o "socialistes catolics". Els mateixos gossos amb diferent collar.
La ensenyança religiosa es tindría que prohibir per llei, i dedicar aquest temps a que els joves aprenguin quelcom amb mes futur, com ciencia o idiomes.
- Anònim,
efectivament, aquest model que tu dius és execrable. Jo t'he de dir, però que (tinc 44 anys) de la meva generació en endavant -per sort- aquests relats són prpàcticament inexistents.
Sobre l'ensenyança religiosa, en aquest bloc ja n'he parlat molt, i discrepo dle que dius. Només una postil·la: la ciència, o els idiomes, poden ser tan perversos o útils com aprendre religió.
A ver, lumbreras, ¿En cuantas entrevistas de trabajo te piden si sabes el avemaria?
Lo que te piden es si tienes la carrera y hablas idiomas.
¡La de tonterías que hay que oir!. Y pensar que durante un tiempo le pagabamos el sueldo entre todos. ¡Vaya elemento!.
Anònim,
ja veig que vostè és dels que es pensa que a l'escola només s'ha d'impartir classe del que després et pot servir en una entrevista de feina. Llàstima; la bona educació, per exemple, inclou el respecte als altres.
En segon lloc, no sé massa per què diu això de l'avemaria. Jo, que vaig fer religió a l'escola, no me'l van pas ensenyar a classe. Que una persona rebi formació escolar per enfrontar-se, quan li calgui, al repte que li suposi el fet religiós (professionalment, personalment, críticament o com vulguis), a mi em sembla molt útil. Celebro que a vostè no li calgui, però no tothom ha nascut tan savi.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada