No m'enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge
pugui ser res que el viatger no sigui
abans de començar-lo.
Joan Margarit, fragment de "Cançó agraïda", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 87.
Foto: obra de Louis-Vicent-Léon Pallière "Ulisses i Telèmac massacrant els pretendents de Penèlope" (1812)
2 comentaris:
si, caram! A la conferencia episcopal espanyola, (com al PP) la mera menció d'Itaca els hi fa sortir sarpullits. Com podies tu opinar d'un altre forma?
- Anònim,
primer: això és un vers d'un llibre que no és meu. El vers em sembla molt interessant en el debat sobre si és el destí (o els horitzons que ens plantegem) o som ja nosaltres el que ens 'conforma'.
Segon: si t'agrada el tema, proposo que llegeixis el poema sencer (i el llibre, de pas), que es ven a qualsevol llibreria.
Tercer: certament, el terme "Ítaca", l'illa on torna Ulisses a l'Odissea, ha estat designat par massa coses, fet que -per mi- contribueix a banalitzar-lo. Però la metàfora serveix igual, crec. Compte: ja som el que som.
Quart: No sé què hi pinten ni el PP ni la Conferència Episcopal Espanyola en aquesta particular hermenèutica.
Publica un comentari a l'entrada