La porta

Aquesta és una de les portes, vista per dins, de l'edifici ampliat del Museu del Prado, a Madrid, obra de Cristina Iglesias, que va exposar fins fa poc al Centre Reina Sofia. Crec que és la primera vegada, quan la vaig fotografiar, que era a prop d'una peça seva. N'he vist moltes en fotografies i sempre m'han semblat interessantíssimes. Les parets rugoses i fosques d'Iglesias em remeten als paisatges fantàstics d'aventures, als camins expectants, al sol com a única brúixola. Que faci de porta (és a dir, que passi de ser objecte artístic a objecte útil, talment el contrari de la proposta artística des de Duchamp), afegeix a aquesta primera impressió meva un nou símbol. Les portes jàniques, posem per cas, que obren i tanquen períodes i que, de fet, connecten els móns que delimiten. per la clariana, pel pla d'aquest trajecte, naveguem nosaltres, els limítrofes.

Visitar el Prado (en això sóc un adotzenat) és una d'aquestes experiències de travessar una porta, de descobrir-hi sempre coses noves, de saludar antics coneguts sabent que encara et sorprendran, d'admirar contínuament i preguntar-se de tant en tant, d'establir lligams, de cansar les cames en la mateixa mesura que t'estimula tot, de sentir-se com un rei i, alhora, com el més petit dels homes. No me'n cansaré mai. I el dia que m'obliguin a ser estranger correré a treure el passaport per passar aquesta porta.