dimarts, de juliol 09, 2013

Els dimonis d'en Rubert


Confesso que m'ho vaig passar força bé quan vaig llegir Dimonis íntims (Ed. 62, Barcelona, 2012), el darrer llibre de Xavier Rubert de Ventós, en què de forma un pèl caòtica ("el sol desig d'ordre ja m'esgota", reconeix a la p. 15) repassa alguns episodis de la seva vida, la descripció els quals és el millor del llibre, i, amb ells, obtens un resum prêt a porter de les seves principals aportacions intel·lectuals des dels inicis. La seva pròpia actitud davant la filosofia, com aquella matèria que el més interessant és, precisament, el que no veus, ja denota un esperit de cul d'en Jaumet en tota la resta d'aspectes que tracta. 

Diria que li he llegit tot el que ha escrit, que les seves reflexions m'han semblat sempre suggerents (sobretot les analogies, lligar coses aparentment diferents) i amb l'honestedat de voler veure la realitat sempre des d'una perspectiva original, sempre amb un alt grau de perplexitat. La manera de concretar-ho, d'establir teoria, com dic, apareix de forma fragmentària al llibre i dóna la idea, crec que per primera vegada, d'una mena de 'corpus' intel·lectual absolutament lligat al seu procés vital. L'home moral que passa de jugador a joguina, la idea de la hispanitat, la seva acurada teoria de l'estètica i--concretament--la barroca, les seves peripècies intel·lectuals fent política o l'amor, la recuperació de la figura de Joan Crexells, la seva aproximació agnòstica a Déu, la mirada crítica a determinades tendències de l'actual adotzenament, la defensa de l'atlantisme, etcètera, són alguns dels àmbits que més m'han interessat d'aquest pensador català.

Escrita amb vocació biogràfica de la seva "triple adolescència", afronta amb certa valentia la seva relació amb la vellesa, amb el divorci (una mena de revenja), amb la paternitat, amb la sexualitat; repassa amb humor escenaris i converses de gran atractiu, com el seu encontre amb Borges, i et regala una colla de frases magnífiques en forma de sentència, d'ell o d'altres. Frases que ara mateix repetiria si no fos perquè, pràcticament, acabaria transcrivint mig llibre.

Helena Borrell en parla a Núvol, aquí.