dimecres, d’octubre 02, 2013

Al mar amb Josep Pla

A mig agost, sense preveure-ho, vaig estar-me uns quants dies en dues braves poblacions de la nostra costa fent el que hi fan milers de catalans, és a dir, res i, entremig, acostar-se a la platja. Davant aquell panorama i, preveient que enllestiria aviat el llibre que llegia aleshores i els que tenia pensats d'endur-me, vaig buscar un digne successor per ambientar al lloc on anava i vaig triar Aigua de mar (Ed. Destino, Barcelona, 1969), el recull de narracions marineres que ocupa el segon lloc de l'Obra completa de Josep Pla.

Feia temps que no llegia Pla, molt de temps, cosa que penso corregir immediatament. No cal dir que el llibre m'ha agradat molt, tot i que no totes les narracions, escrites en períodes diferents, tenen la mateixa qualitat. El volum està distribuït, en primer lloc, per un sèrie de relats breus de les seves experiències de navegació a la costa, de descripcions diverses o d'antigues peripècies de vaixells de pas i, en segon lloc, pel relat més llarg "Navegació d'estiu", on hi explica un breu viatge des del Rosselló a Peníscola amb la barca d'un amic.

Hi ha vàries coses que podria destacar, d'aquest llibre (i, probablement, de tota la resta de l'autor). En primer lloc, és obvi que Pla vol deixar constància quasi notarial de tot el que sap, del que ha vist, del que li han dit, de qui ha parlat, i ho fa conscient de la immutabilitat d'unes lleis (el vent, el mar, el sol, la gana) i de la provisionalitat de l'experiència humana. Tant prolífic com una pintura barroca, per exemple, tot i que abomina del barroc ("no hi hagué més que sermons grandiloqüents, discursos i aparences externes", p. 446). Per això, en un temps de canvis en els que viu, pretén llegar-nos el coneixement del món antic, a la seva manera, això sí, per poder fer front als vents inexplicables que sent l'home modern. La seva vida lligada al mar i, concretament, al tros de costa de la seva infantesa i joventut, li serveix perfectament per explicar-ho.

En segon lloc, és molt agradable el gènere mixt de Pla. A mig camí entre la crònica i el relat, entre l'autobiografia i la ficció, entre l'assaig i la narrativa, cosit com mai ningú més crec que ho hagi fet. "Jo no sóc novel·lista i no crec que existeixin novel·les en la vida", diu (p. 398). "Els novel·listes han de creure que la facultat més forta de l'home és la memòria, perquè altrament no tindrien joc; en realitat, la facultat més orta d el'home és l'oblit". I rebla: "El mar és per mi l'essència de la vida, perquè sóc incapaç de veure un qualsevol sentit en el seu devenir". Aquest fragment, a banda de veure com introdueix  càrrega de profunditat enmig d'un relat, ens serveix també per il·lustrar el que deia. Pla seria "circular" (l'etern retorn) contra la "linialitat" (el progrés).

I , finalment, el llenguatge. Descobrim en tots i cada un dels textos ús mesurat però contundent de la ironia. Hi descobrim, també, aquest veritable art que significa dir el màxim de coses amb poques paraules, que és potser la manera de poder relatar-ho tot, com sembla, tal i com deia abans, que consisteix el projecte literari de Pla. I dir-ho que s'entengui, amb una prosa planera però que no renuncia a un ús excel·lent del llenguatge i un domini també excel·lent de la llengua, dels seus girs i l'immens vocabulari... que hauríem de fer tot el possible perquè no es perdés. Si perdem com es diuen les coses i els seus matisos, ens les perdrem.