dijous, de novembre 14, 2013

Tretze quadres a pinzellades

Coberta del llibre, fragment d'El davallament de la Creu, de Roger van der Weyden
L'última vegada que vaig ser al Museu del Prado vaig comprar un senzill llibre-guia, elaborat amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut de 2011 amb l'objectiu d'atreure l'interès dels seus participants, joves catòlics d'arreu del món, per la pinacoteca de Madrid (una d'elles, de Caravaggio, com a obra convidada). I, sobretot, de fer-ho a través de tretze peces que representen la figura de Crist, sobre les quals es féu un itinerari guiat. La Palabra hecha imagen. Pinturas de Cristo en el Museo del Prado, de Mª Luisa Gómez Nebreda, conté una reproducció de cada una d'aquestes peces, amb alguns detalls, un plànol per a la seva ubicació i un breu text de l'autora per situar ràpidament l'autor, el context i, sobretot, el seu significat dins la cristologia. Molt senzill, si voleu, però també molt ple de possibilitats apuntades tant en el terreny de la història de l'art, com de l'anàlisi pictòrica, com en el de la reflexió sobre el sentit a través de la iconografia i la seva interpretació que se'ns proposa. Aquesta capacitat de síntesi és, potser, el més destacat d'aquest llibret que avui recomano.

Com dic, hi ha un munt d'apunts que podríem resseguir amb entusiasme. Posaré dos exemples. En comentar El Lavatori de Tintoretto (c. 1632), que per mi és com un gran acte teatral amb diverses escenes, l'autora ens fa notar la relació de l'autor amb els poligrafi, un grup d'intel·lectuals "que conjugaban en sus escritos una religiosidad profunda con situaciones vulgares de la vida cotidiana, trastronando el decoro social" (p. 62), una reflexió atinadíssima de fer en l'escena on Jesús renta els peus dels seus amics, invertint tota jerarquia.

En un altre moment, l'autora s'atura davant l'Agnus dei de Zurbarán (c. 1635-1640), l'al·legoria de Crist a través d'un anyell bellíssim davant un fons fosquíssim. L'obra, entre d'altre coses, permet de veure el caràcter al·legòric de la figura de Crist, fet que ens costa més en les altre peces on la figura central és Jesús. L'autora ens explica de quina manera, aquesta peça, "conectó muy bien con el neo-estoicismo de tinte cristiano que se introdujo en España a partir de 1600 y que impregnó la cultura literaria y artística del momento" (p. 77). Un corrent trascendental per a l'art modern que topa amb dos tòpics: amb el del Barroc de l'excés, d'una banda, i amb el tall a la creativitat que suposa el període contra-reformista, amb Felip II com a emblema. Les dues coses hi són, esclar, però també el seu contrari, i aquí hi ha la gràcia. L'aparent idea que "el ser humano no puede ceder ante los sentidos, la pasión terrenal o el sufrimiento, sino que debe trascender a lo material y someterse a los dictados de Dios", com descriu l'autora (íd.), es pinta curiosament davant l'oferta d'un menjar saborós, tendre. La foscor de fons, sembla dir Zurbarán, fa, de fet, més brillant el blanc de la matèria. I la mort de l'anyell, el seu sacrifici, fa més valuosa la seva vida, la seva carnalitat. I la reduïdíssima gamma de colors permet, alhora, una immensa possibilitat de matisos.

Com que el Prado és inabastable, aquesta mena de propostes són una bona manera de treure'n rendiment en les visites que hi puguem fer. I, d'altra banda, les propostes d'itineraris sobre l'art religiós als museus, són també una oportunitat per caminar pels camins que ens proposa la iconografia, sovint tan maltractada pels idòlatres (que no hi veuen cap camí més enllà de la imatge) o pels iconoclastes (que el camí que hi veuen és absolutament banal).

Escrit per a CatalunyaReligio.cat
También en castellano, aquí.