Al llibre El mínim que es pot dir (RBA-La Magrana, Barcelona, 2013), Raimon Obiols exposa la seva "teoria del botó" respecte a Catalunya, que ja havia formulat en privat l'any 1988 i que consisteix en què “en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor”. Pensava en aquesta metàfora veient la magnífica jornada, alegre i entusiasta, en què va desenvolupar-se ahir la famosa consulta de la pregunta complexa a la que em vaig negar a participar per raons que mantinc. Efectivament, més de dos milions de catalans van acudir a la crida del president de la Generalitat i els seus aliats a prémer el botó. Obiols diu també que la majoria de catalans, a parer seu, és no-dependentista, més que independentista, i estic convençut que els continus blasmes "dependentistes", junt amb la impotència d'altres alternatives possibles (i segurament més factibles), han fet créixer com l'escuma la demanda d'un estat independent.
A això podem posar-hi tota l'aigua al vi que vulguem. Com és evident, a efectes pràctics la consulta no té cap valor: avui som tan independents com ahir i demà serà igual. Efectivament, els 1,8 milions de sí-sí es correspon fil per randa, gairebé, al nombre de votants dels partits signants del pacte per la consulta i, si fem cas als organitzadors, als participants de l'última manifestació a l'Onze de Setembre, la famosa V. Hi ha un "sostre", efectivament, que representa un terç del "cens" electoral que, probablement, és clarament insuficient per una decisió d'aquestes característiques però, compte, probablement es tracti del nucli dur del cos electoral català, o bona part d'ell, el que sempre es mobilitza i el que marca l'agenda hegemònica (en parla avui Albert Aixalà).
Aquest, per mi, és el resum. A partir d'aquí, ¿què més hi ha? Fa de mal dir, però la meva opinió d'urgència la podria resumir així.
1. La consulta, com deia, no té efectes pràctics. De fet, tant devia ser què preguntaven i quins resultats hi havia. I deu ser igual, també, que es preguntés sobre pressupòsits impossibles de complir, almenys a curt i a mig termini. A mi, esclar, no m'era igual, però dedueixo que per la majoria sí, pel que veig. Ara, en el que coincidim tots és que l'acte d'ahir sí que tindrà influència política... tot i que ja veurem cap a on. El que vull dir és que qualsevol estratègia per sortir d'aquest atzucac ha de tenir en compte aquesta mobilització com una dada rellevant. Tant pel nombre de gent, com per la capacitat d'organització, així com les energies (paraula una mica esotèrica, però no me'n surt cap altra) que ha generat. Tenir en compte vol dir, almenys, satisfer-la relativament i, sobretot, no menysprear-la.
¿Sóc idiota?
2. Com s'ha dit fins a l'avorriment, la solució d'aquesta qüestió no és jurídica o, almenys, no només jurídica; la pilota és al camp de la política, per sort. Ara, segurament haurà d'acabar amb una "llei de la claredat", amb llenguatge canadenc, via reforma de la Constitució o via el que vulguis, que permeti un referèndum sobre la proposta final que hi hagi, si n'hi ha, o sobre la disjuntiva actual, si no hi ha proposta de consens. Això hauria de permetre un debat clar, també, i seriós sobre els costos de la independència, així com de la resta d'alternatives. No hi ha opcions sense cost i, sobretot, no hi ha solucions-panacea a tots els nostres problemes. A veure. Potser l'idiota sóc jo. Si et donen la possibilitat de no dependre de ningú, de tenir més recursos disponibles i de no haver de pactar res amb ningú (i a sobre de franc!), ¿qui és que no diu que no, o sí-no? Un idiota. El tema és que no és de franc i això, el secret més ben guardat, s'hauria de saber abans de prémer el botó, ¿no creieu?
3. La pressa és mala consellera. "Tenim pressa" és com un gol a la teva porteria. Per sort, el 2014 acabarà aviat i ens hem tret del damunt l'espasa de Damocles del dia 9. Si el president Mas toreja bé, no s'avançaran les eleccions i, a banda de governar una mica -que aniria bé- podríem baixar la pressió per fer les coses amb més calma. Per exemple, plantejar els 23 dossiers que es moren de riure encara al despatx de La Moncloa, llegir unes enquestes demolidores que sera cada vegada pitjors si no es reprèn la iniciativa política, crear pertot no ja plataformes de suport a causes pròpies sinó espais oberts, de diàleg, etcètera. Si es convoquen eleccions, oblideu-vos-en. El furóncul s'enquistarà.
"Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil"
4. L'altre dia vaig anar a un acte dels Federalistes d'Esquerres, a Mataró. Hi havia Manuel Cruz, Carlos Jiménez Villarejo i Carme Valls i va presentar-lo l'amic Manuel Mas. Em vaig quedar amb dues conclusions, no massa positives. Tot i que es van dir algunes coses interessants, el públic que va parlar demanava amb certa urgència i desesperació "què coi és, això del federalisme". ¡Imagineu-vos! El públic no era "advers", ni molt menys, i clamava al cel per la manca d'arguments i de propostes d'una idea que sovint és acusada d'excessivament racionalista i poc apassionada. Tothom sap què és això de la independència. No com s'hi arriba ni quines conseqüències té, per cert, però tothom sap què vol dir. En canvi, ningú sabria definir de què va, el federalisme. Trist, oi? És urgent, doncs, aclarir-ho i dir-ho tantes vegades com calgui. Perquè fins ara ningú no se nha assabentat. I segona conclusió: fem cara de funeral, actuem reactivament, preval el greuge davant la il·lusió, ens reconforta la crítica al sentimentalisme amb aquella poca ànima... La credibilitat es guanya, curiosament, amb un element que -de fet- té poc a veure amb la "veritat" i fins i tot la pot amagar: l'entusiasme. En aquest ball on som, la noia més simpàtica és la que tothom s'endurà a ballar.
"Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil" és com reacciona la simpatia al nostre cervell, sembla. I és així com s'han mobilitzat uns dos milions i escaig de catalans aquest diumenge.
Foto: Nacó Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada