dijous, d’agost 27, 2015

L'esdeveniment


Slavoj Žižek és un filòsof poc conegut a casa nostra. Tot i que ja té 66 anys, fins fa poc no s'ha editat a Espanya i passa per ser un dels intel·lectuals de referència de l'esquerra alternativa sudamericana i europea. A banda de les seves idees polítiques i el seu activisme, aquest eslovè marxista-lacanià passa per ser un dels pensadors actuals més originals, sobretot per la capacitat de fer interactuar diferents llenguatges i disciplines per il·lustrar les seves conclusions. Reconec la meva ignorància, no em fa res, per advertir que vaig saber d'aquest filòsof remenant llibres en una llibreria, producte del qual vaig comprar Acontecimiento (Sexto piso, Madrid, 2014) i que després me n'he acabat d'informar una mica per internet o a la premsa i n'he comprat algun llibre més.

El llibre és curt i, pel que diuen els que he consultat, serveix molt bé per accedir "condensadament" a la filosofia de Žižek, de manera que, només per fer-ne un tast, ja val la pena. El contingut, però, no decep. L'autor explora, com si anés en metro, les diferents "parades" (possibilitats d'interpretació segons diferents disciplines o sabers) del terme "esdeveniment" que, segons defineix, no es tracta tant d'alguna cosa "que ocurre en el mundo, sino un cambio del planteamiento a través del cual percibimos el mundo y nos relacionamos con él" (el subratllat és seu, pp. 23-24). Un esdeveniment, doncs, que, en paraules del rabí David Wolpe, s'inscriu en aquesta cruïlla dramàtica: "El drama de nuestra vida y nuestra muerte es fugaz, pero se representa en un marco de maravilla incomparable" (citat a la p. 32).

Quan aborda l'actual ruptura actual, a parer seu, dels tres nivells que caracteritzaven la sexualitat (reproducció, plaer sexual i amor), exemplifica molt bé la tesi quan valora "esos raros momentos milagrosos en que dos de estas tres dimensiones pueden seguir solapándose, es decir, momentos en los que la jouissance se convierte en una señal de amor" (p. 120). De possibilitats i exemples, com deia, us en trobareu un munt, que l'autor emmarca en la tríada de l'Imaginari, el Simbòlic i el real (el llunàtic, l'amant i el poeta, en diu) on Lacan situa les tres dimensions fonamentals on els humans habitem. (p. 107).

On més m'ha interessat el llibre, però, és amb la identificació que fa del seu concepte amb el cristianisme, ja que, segons ell, "ser cristiano requiere creer en un acontecimiento singular: la muerte y ressurección de Cristo" (p. 16) i interpreta que Kierkegaard deixa clar que "el cristiansmo es la primera y única religión del Acontecimento: el único acceso al Absoluto (Dios) es mediante nuestra aceptación del acontecimiento único de la encarnación como un suceso único singular" (p. 45). Una ressurrecció que no hem d'entendre "como algo que ocurre después de la muerte de Cristo, sino como el anverso de la muerte misma".

La necessitat de la "divisió" i "contra la línia recta" que, segons Chesterton, aporta el cristianisme, o una interpretació hegeliana de l'explusió del paradís, són altres perles que no us podeu perdre en un llibre que, per a un cristià, especialment venint d'algú que no se'n diu, suscitarà un interès suplementari a un llibre que, com segur que haureu intuït, té una música molt neotestamentària. Aquella que fa que l'aigua insípida de la nostra vida (la nostra, no cap altra), de cop, es torni el millor vi que harem begut mai.