dimarts, de juny 30, 2015

Això de Grècia


Jo, que sóc lector àvid de premsa, encara em faig un embolic considerable. Estic veritablement impressionat de la quantitat de gent que té les coses clares sobre la crisi entre Grècia i la UE mentre jo encara lligo cabdells que em permetin estar mínimament informat del foc que s'hi està calant. Més que res per si ens arriba. Com que desconfio dels trets per elevació, narrant el conte clàssic entre bons i dolents de casposos manuals de marxisme de pa-sucat-amb-oli, em faig aquesta composició senzilla, per tontos com jo, a veure.

Després d'anys d'enganys del govern conservador grec, un dia surten a la llum i revelen un dèficit públic, a Grècia, molt superior al declarat, tant que, de fet, no arribarien als nivells de Maastricht, necessaris per formar part de l'euro. Els grecs canvien de Govern i col·loquen els socialistes a resoldre el monumental merder, amb unes dures negociacions amb la UE pel deute del rescat que s'hi féu (amb diners nostres). Al respecte, recomano un post de Manuel Mas de fa uns mesos, aquí. Negociacions que inlouen, esclar, les mesures necessàries sobre despesa pública i estructura econòmica perquè al situació es reverteixi. Sembla que, tot plegat, sense massa traça ni cintura i, per acabar-ho d'adobar, sumant-se a la impressionant crisi econòmica que, entre d'altres coses, provoca l'abocament de força fons públics a entitats financeres (on vostè i jo hi tenim els estalvis) perquè no hagin de tancar. Dic que sembla perquè, pobre de mi, no en tinc ni idea. Les dures negociacions passen una caríssima factura als socialistes (dimiteix el líder i s'enfonsen) i tornen els conservadors que, de nou, s'encallen, sense aturar un procés de retallada de la despesa publica que fa estralls. Guanya Syriza, un conglomerat d'esquerres molt crític amb les acords i les negociacions pendents amb la UE, que forma govern amb un partit molt de dretes que li porta el ministeri de Defensa. De nou, s'encallen i els mandataris grecs demanen rebutjar per referèndum -diumenge que ve- l'última proposta presentada per la UE que inclou, entre d'altres coses, que s'acabi amb les prejubilacions i que es redueixi el pressupost militar. ¿És així, grosso modo, o m'he perdut algun capítol?

Vist tot això, comprendreu que la proposta de referèndum -contra el que diuen tants- em sembli una irresponsabilitat, una "socialització del fracàs" i, en realitat, una pèrdua de flexibilitat negociadora. Un referèndum en el que, de fet, no hi ha alternativa. Almenys una alternativa millor a la del 'sí'. Sense acord, em temo, hi continuarà havent-hi deutes (sense cap crèdit internacional per obtenir-ne més) i problemes econòmics estructurals, s'aïllarà més el país i tindrem una Numància més, cosa que tan agrada a les ideologies heroiques de casa nostra que, com el jove Tsipras, es pensen que es pot governar sense renúncies, sense màcula. I d'Immaculada només hi ha la Mare de Déu. 

Bé, això és el que, d'entrada, penso un cop -dic- m'he mig mal informat. Estaria disposat a canviar d'opinió si algú me'n fa veure arguments contraris. Ara, arguments, no consignes. Això va en sèrio i més val que parlem des de la realitat i no des de les itaques, mai més ben dit.

dilluns, de juny 29, 2015

Post coitum



Ibn Arabi decía: después de la posesión de la mujer hay que lavarse, porque ha habido inmersión en Dios.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 208.

dissabte, de juny 27, 2015

Carn



La carn vol ardentment
el que la intel·ligència rebutja.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pà 263; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

divendres, de juny 26, 2015

Llegiu Pedrolo


Fer-se gran deu ser això. Ahir mirava embaladit un documental al Canal 33 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo, que s'esdevé avui. N'hauria volgut més. Un debat, per exemple, no ho sé. En fi. El documental esbossa el que fou la seva vida i obra, gairebé inabordable, i traça algunes característiques de la seva aportació literària. Com hi diu Joaquim Molas e la que devia ser una de les seves últimes entrevistes, hi ha encara pendent un estudi sistemàtic que en tregui les conclusions essencials, de Pedrolo. I afegeix que, segurament, es deu a l'excés de la seva obra, donant a entendre la mandra que fa. Tant per la quantitat de pàgines escrites, comparables només a Josep Pla, com per la diversa qualitat de la seva producció.

Jo m'ho mirava embaladit, dic, perquè tinc Pedrolo associat a la meva adolescència. Tinc la sort d'haver nascut en una casa amb llibres (que és una sort ho vaig descobrir més tard... visitant cases sense llibres), una biblioteca amb uns dos-mil i escaig volums. Llibres molt bons, tot sigui dit, entre els que passava hores i hores. Entre ells, una molt bona representació de l'obra de Pedrolo a qui al meu avi, més lluny que a prop de la seva ideologia, llegia amb delit. La majoria eren primeres edicions, inclosa el Mecanoscrit (que vam perdre i encara em fa mal al cor). No les he llegit totes i, després, jo encara vaig comprar altres volums. Però l'he llegit força i, a mesura que avançava el documental, anava recuperant tènuement a la meva memòria algunes d'aquelles novel·les.

Efectivament, hi ha de tot. L'aposta experimental de Pedrolo acabava amb alguns invents que, almenys a mi, no em convencien gens (tot i que m'ho empassava). Però d'altres innovacions narratives m'entusiasmaven. No cal dir que, a l'adolescència, l'entrada de Pedrolo a les parts més fosques de la nostra existència (per poc decents o per censurades) resulta també un bon atractiu. Era, doncs, un dels meus autors de referència.

Després van passar vàries coses. Es va morir, per exemple, quan jo ja tenia vint anys. En aquella edat, ja tenia altres interessos literaris i altres referents. Pedrolo, a més, tenia la llufa d'autor dolentot. Hi havia també el Pedrolo polític que a mi em semblava excessivament dogmàtic i, en tot cas, lluny meu. A més, la majoria de llibres es van quedar a casa dels meus pares quan vaig marxar-ne (ara, per exemple, no puc consultar els títols, que se'm barregen al cap). És a dir, no l'he llegit més. L'he recomanat força, esclar, més enllà del Mecanoscrit, per exemple, a altres adolescents que, o bé per lectures escolars o bé per circumstàncies vitals, s'hi han acostat obligatòriament o a suggeriment meu.

Certament, la llengua (i potser els interessos, o el context) dels llibres de Pedrolo no són les d'ara, a mi ja em semblaven més de la generació dels meus avis, o a la mena de català literari que es feia servir al franquisme, amb alguns cultismes sobrers, tot i que tampoc abunda massa en Pedrolo. Alguns dels seus temes (la repressió política i de costums del franquisme, l'amenaça nuclear...) semblen remots. Però jo encara els trobo actuals, perfectament llegibles, clarament identificables amb el context dels inicis d'aquest segle XXI... O potser és que em falla la memòria.

Fer-se gran deu ser això, doncs. Una mirada més dolça (potser falsa) a les etapes cremades de la pròpia vida, un retorn adult i crític als referents primaris amb què un comença a treure el nas en aquest món tan complex, un exercici de memòria, un impuls absurd de deixar a les generacions més joves alguns missatges a través de la teva cada vegada més insignificant biografia. Potser sí. Però, si no ho heu fet mai, llegiu Pedrolo. Amb una mica de sort, veureu de què caram serveix això de la literatura.

Foto: Colita.

dilluns, de juny 22, 2015

Imbècil o filòsof


Ya no tiene sentido el aforismo de Balzac: "El marido que entra en el cuarto de aseo de su mujer o es un imbécil, o un filosofo".

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 206.
Foto: web Mujercícolas.

diumenge, de juny 21, 2015

Allò que ens concerneix incondicionalment



En alguna de les conferències que he assistit, darrerament, de Lluís Duch, parlant sobre el fet religiós, em vaig quedar amb la cita d'una definició que vaig trobar genial. La religió és la relació amb "allò que ens concerneix fonamentalment", de manera els atributs d'aquest fonament serien allò que anomenem déu o, millor dit, allò que en fa la funció. "Si a un només li mouen els diners, el sexe o el poder (cosa que passa sovint), és que aquests han ocupat el lloc de déu, el lloc del "pre-judici" indiscutible, allò que 'els concerneix fonamentalment'", deia Duch. La definció, però, no és seva, com de fet advertí abans de pronunciar-la, sinó d'un teòleg alemany, protestant, que es deia Paul Tillich(Jo la vaig utilitzar fa poc, aquí).

Com que sóc un ignorant no havia llegit res de Tillich. Va haver de fugir de l'Alemanya hitleriana i va acabar a Chicago el 1965 on hi havia ensenyat a la seva universitat. La seva obra, que no és qualsevol cosa, veig que ha estat poc traduïda al castellà o al català, si bé hi ha alguna cosa al mercat, encara. També us he de dir que llegir-me tres totxos de teologia sistemàtica només per la seducció intel·lectual d'aquesta encertadíssima idea no m'atreia gaire ("que ho llegeixi en Duch i després ens ho expliqui", penso a vegades).

Però -i aquí ve l'anècdota- resulta que tenia un llibre d'ell, a casa. Un llibre més "lleuger", vull dir. Un que no havia llegit, d'aquests que tens pendents de llegir un dia o un altre. Es tracta d'Els fonaments trontollen, (Ariel, Barcelona, 1967), traduït per Alfred Badia (que encara en traduïria un altre tres anys més tard), un conjunt de "sermons" de Tillich, que també féu de pastor, encapçalats per referències bíbliques. Vaig comprar el llibre, aquest i una dotzena més, fa moltíssims anys, en una llibreria de vell de Barcelona. Quines coses, el destí...

Els fonaments

El context de les homilies és rellevant, són homilies de postguerra, amb una consciència molt present del mal i la destrucció humanes i encara sense l'experiència de l'eclosió dels canvis de costums que tot just s'iniciava en el moment de la publicació del llibre. Tot i així (i una traducció que ja queda una mica antiquada), és d'una actualitat potentíssima. L'autor fa, com a bon teòleg i pastor, l'exercici de fer comprensible el missatge de fons que hem heretat de la Bíblia amb els codis lingüístics del nostre temps, tan reacis al llenguatge mític, tan llunyans a l'experiència semítica i tan recelosos de la religió ...ignorant que tots ens fonamentem en alguna cosa o altra, de fet. Si "les expressions regne de Déu i divina providència (...) no tenen prou sentit per vosaltres", deia a la p. 89, "traduïu-les i parleu de la profunditat de la història, del fons i la finalitat de la vostra vida social, i d'allò que us preneu seriosament i sense la menor reserva en les vostres activitats morals i polítiques".

Per concloure l'anècdota, i ignorant sobre si Tillich ho repeteix en algun altre llibre, resulta que la famosa frase que cita Duch és a la pàgina 180 d'aquest preciós llibre. I l'emmarca amb poderosos assaigs sobre moltes coses, entre ells el "fonament" que no "trontolla": "allò que nosaltres anomenaríem religió o, més exactament, al fons religiós de tota religió" (p. 25), en un món on tot, irremediablement, és finit, i així ha de ser. "La vida nova no seria realment una nova vida si no vingués de la fi completa de la vida vella" (p. 251). "És Déu, només perquè és indefugible. I només allò que és indefugible és Déu (...), un centre vital i significatiu", remata (p. 67), un Déu que "travessa el vel que amaga els nostres secrets" (p. 105), diu com a bon protestant.

Destacaria moltes coses, també molt pròpia dels signes dels temps (d'aleshores i d'ara), per exemple la d'un diàleg sincer, comprensiu, amb el món ateu i antirreligiós. "Jo estic convençut que la majoria de rebel·lions contra el cristianisme provenen de la pretensió dels cristians, sigui manifesta o latent, de posseir Déu", afirma (p. 226). "La protesta contra Déu", afegeix, "el desig que no existeixi, i la fugida cap a l'ateisme, tot això són elements genuïns de la religió profunda. I la religió només té sentit i poder que damunt la base d'aquests elements" (p. 72).

En fi, recomanaria que el llegíssiu si no fos perquè no sé on coi el podeu trobar, ni tan sols sé si és a cap biblioteca de Catalunya. Però val molt la pena.

dissabte, de juny 20, 2015

L'oient



Nit rere nit, alço les mans al cel,
aquesta plataforma per llançar pregàries
fora de la seva òrbita a l'espai immens.
Quin oient és aquest,
que sempre està despert i no diu res?
La seva respiració
és l'ascens i el descens dels oceans
en estrelles remotes.
L'arbre prohibit floreix al seu jardí i el rega
amb la pròpia sang. Hi ha alguna fuga
des de la seva ment a la dels nostres inventors?
ja en la primera infància, els seus dits
han estat ocupats amb el pany a la porta
dins una cambra fosca. La combinació
s'està trobant. Què vindrà per sembrar
damunt nostre la seva venjança
mentre duri el tumult?
Alço la meva cara a una altra cara,
els seus trets els dissol
la radiació d'un forat negre.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pp. 259-261; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Cel a Arnes, meva.

dimarts, de juny 16, 2015

El pacte a Mataró i ERC



De resultes de les últimes eleccions municipals, a Mataró ja tenim govern. És una bona notícia. El govern sorgeix d'un acord entre els dos primers grups, PSC i CiU que, tot i així, no assoleixen encara la majoria absoluta del ple. L'esmicolament de la seva composició (9 grups) i la seva heterogeneïtat donen poc marge pel pacte, tot i que és imprescindible almenys en aquelles competències municipals que són reservades al ple, que no són totes, però Déu-n'hi-do. I, més enllà del marc competencial, l'únic que ha quedat clar del panorama polític postelectoral és que hi ha un reclam d'acord en els grans temes de ciutat ...i en el dia a dia.

L'alcalde David Bote ha intentat -pel que s'ha publicat als mitjans- un parell d'alternatives més. L'endemà de les eleccions optava per un acord -en minoria- de les tres forces d'esquerres amb tradició de govern (PSC, ERC i ICV), que fou ràpidament descartat pels interessats. Per si de cas, Volem Mataró i Ciutadans, dues noves formacions amb expectatives de creixement i de ruptura amb el sistema de partits dels últims trenta anys, també descartaven governar. Aleshores, Bote pren la idea que llançava la mateixa nit electoral el candidat de CiU, Quim Fernàndez, i proposa una coalició -ara ja sí amb majoria- que incorpori PSC, CiU i ERC. ¿Hi havia més alternatives? Fora que Volem s'ho repensés i s'incorporés a la ja frustrada primera proposta de Bote, fet altament improbable, donant la majoria al ple al nou Govern amb una orientació clarament a l'esquerra, no se me n'acut cap.

L'acord a tres, finalment, no ha pogut ser. No entrarem ara a avaluar per "culpa" de qui perquè no acabaríem mai, tot i que tinc la meva opinió. La bona notícia que tenim govern, doncs, ha d'anar acompanyada de la mala notícia de la falta de majoria i, per tant, d'una possible precarietat en la presa de decisions davant els reptes que, això sí, tothom els veu tan clars. Però és el que hi ha. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Trobo bé, doncs, que el PSC i CiU s'arrisquin, malgrat les diferències que els separen. Tots dos grups han col·laborat en aquest últim mandat, tot i no governar junts, i a CiU ja se li ha tret el cap la mania d'incorporar el PP al govern, fet que va impedir un pacte similar fa quatre anys.

ERC, canvi de to

Sigui de qui sigui la culpa, doncs, ERC ha decidit (no sabem si temporalment) anar-se'n a l'oposició. Aritmèticament, els seus vots no són clau. El Govern pot triar pactar cada tema amb diversos grups i són tres els que li poden donar majoria només amb els vots d'un grup. La meva opinió és que, si Volem i Ciutadans ho volen, tenen una enorme oportunitat de demostrar que no són només una marca o, pitjor, grups amb una única vocació d'oposició. Tot i això, sobre ERC recau una responsabilitat més gran. Primer, perquè té tradició de govern. Segon, perquè hi ha força coincidències programàtiques amb els dos grups del govern. Tercer, perquè també s'ha de treure una llufa, si em permeten: la del tacticisme implícit amb què sovint pren decisions... o ho sembla.

ERC, però, amb quatre regidors (més que mai) es veu amb força per plantar cara als grups del Govern (amb sis i cinc escons cada un, menys que mai) i se sent temptada a posar-se al capdavant del "canvi de cicle", cosa per la que té tota la legitimitat, per presentar-se com a alternativa real el 2019. Si és aquesta, l'estratègia, té un punt feble, almenys: quatre anys, en política -ara- són una eternitat i podria passar que ERC es trobés a la banda baixa de la muntanya russa de la seva sèrie de resultats electorals. 

Un exemple el tenim en el dur discurs del candidat Teixidó, un home més aviat tranquil i pactista, al ple de la investidura de l'alcalde. A parer meu, excessivament cantellut i que no presagia res de bo. El més xocant del discurs, però, no és la seva duresa sinó el contrast amb el to que ha mantingut durant la campanya -de fet, el conjunt de candidats- calculadament ambigu quant a la política de pactes, versallesc en el tracte i conciliador en les propostes polítiques d'uns i altres, sobretot dels grups que ara han format govern. Aquest canvi de to grinyola. I no sé si és exactament en que vol la ciutat, en aquest moment. 

Però si uns s'han arriscat governant, és ben legítim que altres s'arrisquin a posar-los-hi difícil. Tots dos hi guanyen i hi perden. Tant de bo sigui a fi de bé, que diuen les àvies.

Article per a Capgros.com
Foto: Ajuntament de Mataró.

dilluns, de juny 15, 2015

Tortura


Riñones-uretra-vejiga: el hombre camina con su cajita de instrumentos de tortura por las regiones del Fundamento: feliz del que, hasta la muerte, orine bien.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 202.

dissabte, de juny 13, 2015

Poder acceptar el món



Al teu voltant la terra amuntegada.
El cel buit damunt teu.
N'hi ha prou per a tu que tots els porus
agafin una mica del seu significat.

Jo mateix necessito els boscos alts,
alts com l'església, per, a través dels seus vitralls,
i sota el so de l'esperit
que respira, poder acceptar un món.


R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 251; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Monasterio de Santa María de San Salvador, Cañas

dilluns, de juny 08, 2015

Pregària i salut


La oración no puede curar, pero es una curación; no da la salud, es la salud.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 188.
Il·lustració: La ressurrecció de Llàtzer, de Juan de Flandes (1500-1510)

dissabte, de juny 06, 2015

Pous


Jo era el vicari de les coses grans,
però en una parròquia petita.
No diria msequins:
en alguns d'ells hi havia
profunditats que em van fer enretirar
dels pous on la paraula "Déu"
queia i moria. I pel que jo sé,
encara hi cau.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 247; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Anto i Tàpies, Gris i creu negra XXVIThe Museum of Contemporary Art, Los Angeles.

dijous, de juny 04, 2015

Aneu a veure "Un enemic del poble"



Vaig anar-hi a la temporada anterior, crec, i no me'n sé estar de recomanar a tothom que la vagi a veure. Serà en cartell fins el 21 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. Us la recomano per dues raons. Una, perquè la reflexió d'Ibsen sembla adreçar-se a la Catalunya d'ara mateix (qui diu Catalunya diu qualsevol lloc, em temo). I dues, perquè tant el treball actoral com la dramatúrgia tenen el to adequat per fer-nos les (in)oportunes reflexions que, em sembla, pretenia el dramaturg noruec amb aquesta important obra.


La reflexió actual em sembla oportuníssima. De fet, en plena efervescència del "procés" sobiranista pensava sovint en aquesta obra. Després de les grans manifestacions dels onzes de setembres passats, els que en som crítics podíem ben bé ser titllats d'"enemics del poble", pensava. L'efervescència de la política "assembleària" podria també dur-nos-hi a pensar. El que fa interessant el text d'Ibsen, i el que la dramatúrgia subatlla, és que subjectes com "poble", o "progrés", fins i tot els de "democràcia real", poden posar-se perfectament al servei contrari al de l'emancipació amb una facilitat que fa espantar. I que, en realitat, el debat de fons dels "interessos" és sobre què és el que realment importa, en aquesta vida. O que no hi ha règims perfectes, ni tan sols el democràtic.

Quin regal, que el dramaturg escandinau ens faci pensar, enmig de tantes "evidències".

dimecres, de juny 03, 2015

Llum a les fronteres



Com tots els llibres que valen la pena, La pell de la frontera, de Francesc Serés (Quaderns Crema, 2014), té diversos punts d'interès, tant formals com de contingut. Els formals comencen amb el propi gènere: ¿es tracta de narracions, de memòries, de reportatges? Continuen amb un depurat i elegant ús de la llengua. Encara podríem parlar del rol que atorga a la imatge (conté fotografies i un dels capítols només és de fotos). En fi, si sou dels que, com jo, el que demaneu justament als escriptors és que sàpiguen donar forma a les històries, el platejament d'aquest llibre us agradarà segur. 

El que m'interessa destacar, però, del llibre, és el seu contingut. Tampoc us podria dir massa "de què va". O potser sí, aparentment. El fil conductor té a veure amb el fenomen de la immigració oblidada de la Franja però, i aquesta és l'altra cosa que demano als escriptors, en realitat és la manera d'explicar moltes coses més. Per exemple, la pròpia experiència personal, explícita, aprofitant la primera persona narradora. La del treball al camp i la més tardana d'alfabetització, la de viure al poble i la d'anar-se'n, la de la reconstrucció de la infantesa i els seus protagonistes ("¿On va a parar la gent que desapareix de la nostra vida?", p. 198), la difícil línia que va entre semblar un mosso d'esquadra o un paio enrotllat, la de veure-ho i la de viure-ho, la de fer-se escriptor, i en català! (pp. 209 i ss.).

Però hi ha més. El tractament polític de la immigració, sobretot si aquesta és perifèrica ("La veritable Festa de la Diversitat s'hauria d'haver fet aquí, a Alcarràs", p. 73). Els canvis brutals de l'economia sobre allò que els barcelonins en diuen "el territori", sobretot quan aquest "territori" és quasi invisiblei la manca de projecte de desenvolupament ni de res que se li assembli. La vida dels joves que no han estudiat. El món de la literatura i dels aprenents d'escriptor. El desarrelament. El llibre de Serés posa llum a la frontera, als marges que ens incomoden. Fugint tant del neorrealisme com del rotllo marginal per entrar al lloc on trontollen de veritat le coses: a un mateix.

Vídeo: Núvol.com

dilluns, de juny 01, 2015

Governar



Escribía Ariosto: "Confieso ingenuamente que yo no soy hombre para el gobierno de otros hombres, que tengo demasiada piedad, y que no sé negarme a nada de lo que se me pide".

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 172.