dimecres, de març 30, 2016

Els Pastorets


A la meva ciutat aquest any se celebra el centenari dels Pastorets, amb la versió de Ramon Pàmies (“L’estel de Natzaret”), i amb músiques pròpies que s’interpreten en directe, organitzada per la secció teatral d’un cercle catòlic d’obrers a iniciativa d’un capellà que, per cert, també va casar els meus avis (que es van conèixer quan eren adolescents en aquest centre) i els meus pares. Així que força membres de la meva família i uns quants amics i coneguts meus hi han participat i, òbviament, forma part dels records més vius de la meva infantesa, marcada també per aquesta cita anual. És innombrable la gent que hi ha estat vinculada i no és estrany, entre els meus conciutadans, deixar anar uns versos amb qualsevol pretext. Cada any fan una desena de representacions i en totes s’ha de penjar el cartell de “complet”. L’esforç, la generositat i la creativitat dels qui ho munten, units a una tradició arreladíssima, doncs, fan pensar que aquest centenari augura un futur encara molt llarg.

A l’hora de valorar-ne els mèrits, d’aquest “espectacle musical de gran format” amb el ritme “vigent al segle XXI”, com s’anuncia a la web, se’n destaquen uns quants. Especialment, l’enorme capacitat de ser escola de teatre, tant per actors, per directors o pel treball tècnic, en aquest llimb entre l’artesanal i el professional tan fecund. Escola que es tradueix en altres muntatges d’alta qualitat o en carreres ben assentades. O, també, l’aprenentatge de coordinar equips, de promoure activitats de caràcter popular, de creure’ns que som societat civil. I de les relacions, amistats i referents personals que hi sorgeixen.

Sí. Jo, però, encara hi trobo un aspecte millor, si pot ser. Més enllà del relat nadalenc, farcit d’elements de la cultura popular i dels evangelis apòcrifs, i del missatge pla que podem deduir fàcilment, jo sempre he pensat que els Pastorets són un advertiment molt seriós sobre què significa la vida adulta. Adreçat als infants, sí, i també als que som més grans. Els dubtes del fill pròdig (i l’acolliment incondicional del pare), unes lluites entre el bé i el mal que s’esdevenen “fora” de la realitat (perquè en ella no són gens evidents), la força del desig, la metàfora del camí que mai no cessa… A mi em sembla tot molt ben explicat i m’agradaria, aquest any, que també en parléssim. No tot és espectacle.

Article per a la revista Foc Nou (febrer 2016)

dimarts, de març 29, 2016

L'Any Llull no existeix a Mataró



El programa de la commemoració del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull que la Generalitat va presentar el passat mes de febrer (aquí) només conté una activitat sense especificar que s'hagi de fer a la nostra ciutat. L'ha d'organitzar el Centre de Normalització Lingüística. Fora d'aquí, no tinc cap notícia que l'Any Llull se celebri de cap manera a la nostra ciutat. Espero que sigui per ignorància (meva) i que ràpidament algú em faci callar amb una programació més o menys digna adreçada als ciutadans i que correré a seguir amb tot l'entusiasme.

Certament, altres efemèrides literàries em temo que també brillen per la seva absència. Fora d'una acció al carrer el proper dissabte 2, Dia Mundial del Teatre, ignoro què prepara Mataró per commemorar el 400 aniversari de Shakespeare, a qui fa quatre dies (bé, anys) vam menysprear tancant-ne un festival de prestigi. O la del seu coetani Cervantes, a qui, això sí, a ningú se li ha acudit canviar-li el nom que dóna a una ronda. O, posats a fer, ara que estem en temps ideològicament convulsos, tampoc veig que cap abanderat de les noves causes reivindiqui Thomas More pel 500 aniversari de la seva Utopia, discutint si ens en queda cap de presentable, per exemple.

Potser aquests oblits passen perquè no ens podem desampallegar del nostre caràcter provincià i considerem que no n'hem de fer res, nosaltres, d'aquestes efemèrides. Que això són coses "dels de Barcelona". Bé que ens hi vam posar per Espriu, però. O per Ovidi Montllor. O bé que les escoles han programat un merescut cicle sobre Roald Dahl, ara que se n'escau el centenari. En tot cas, si no volem parlar i aprendre més sobre Shakespeare o Cervantes, o More, salvem almenys Ramon Llull, potser l'intel·lectual més influent que ha tingut mai la cultura catalana. Parlo de quan la cultura volia dir que eren perfectament compatibles en un mateix savi ciència i lletra, teologia i filosofia, narrativa i poesia, contes i assajos. I parlo també d'aportacions originals, sistemàtiques, absolutament útils pels nostres temps, d'altra banda.

Encara se m'acut alguna excusa més per parlar de Llull a Mataró, si és que encara no esteu convençuts que parlar-ne i recordar-lo ens farà indefectiblement més cultes. El pare de Llull, sembla, provenia d'una família de la veïna localitat de Llavaneres (que tampoc surt al programa fent cap activitat), abans d'embarcar-se a Mallorca, on s'establí després de la conquesta. I probablement hi ha mataronins que poden parlar-ne, de Llull, amb molta autoritat (a mi se m'acut el catedràtic Amador Vega, però segur que n'hi ha més).

¿Què, fem-ho?

* article per a la secció "La nova vida", de Capgròs.

dilluns, de març 28, 2016

Recarregar piles



D'aquí prové la sentència ideològica contra la contemplació. Sigui en forma religiosa, espiritual o intel·lectual, la contemplació és considerada, més que un anacronisme, una ridiculesa. Llevat naturalment, que la contemplació tingui una funció pràctica. tornar a preparar el cos i la ment dels cansats per al retorn a la tasca.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 78.
Foto: Carlos Collado, de la sèrie "Contemplatio", 2012.

dissabte, de març 26, 2016

Endinsa't




(...) et dius: si els besava
ja no em desclavava d'aquells llavis.

D'això ja n'has parlat molts cops
i no pors anar repetint
sempre el mateix.

Deixa't de fleumeries
i endinsa't a les muntanyes ensenlvades
de la gosadia.
                        Cap atleta no rep la corona
sense haver suat.

Manuel Forcano, Fragment del poema "Gosadia", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014, pàg. 93.
Il·lustració: Joaquim Mir, Primavera a l'Aleixar (1907-1910)

dimecres, de març 23, 2016

Enemics


Mai no agrairé prou als meus enemics l'atenció que els mereixo i, sobretot, les enormes expectatives que han posat en les meves possibilitats, jo que les trobo sempre tan mediocres.

Gràcies. Sóc incapaç de correspondre de la mateixa manera.

Il·lustració: Fotograma d'Enemy, de Denis Villeneuve (Canadà, 2013)
Més: Els enemics (Antoni Puigverd), La hora de la venganza (Javier Cercas). 

dilluns, de març 21, 2016

Processons i concerts burgesos


Als barris obrers, les imatges del Crucificat o de la Dolorosa, guardades no pas a les esglésies, snió als garatges, s'han convertit en els agafadors més visibles d'unes arrels perdudes, però no oblidades.

I als escenaris burgesos o de vacances, les partitures que Johann Sebastian Bach o Giovanni Perluigi da Palestrina van compondre per glossar la passió de Crist o el dolor de la seva mare, són degustades devotament, a les esglésies habilitads com a sales de concert, per una gent agnòstica que pugna per convertir la vivència de l'alta cultura en una forma d'espiritualitat.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 160.
Foto: meva; una marededéu al costtat del meu amic Dámaso Muñoz durant la processó de Diumenge de Rams al barri de La Llàntia (Mataró), març 2008.

dissabte, de març 19, 2016

El banyista que s'ofega



L'oblit
és com algú d'esquena al mar
que no veu el banyista que s'ofega.

Manuel Forcano, Fragment del poema "Com cada dia", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014, pàg. 75.

divendres, de març 18, 2016

La Passió del carrer. Les processons de Setmana Santa a Catalunya


Aquest Diumenge de Rams al vespre, milers de persones congregades per la Reial Venerable i Molt Il·lustre Congregació de Nostra Senyora dels Dolors de la Ciutat de Lleida, junt amb alteres confraries, s’aplegaran a l’Oratori dels Dolors per iniciar la processó que encapçala l’esquadra romana dels “Armats dels Dolors” darrere la qual sortiran disset passos, o misteris, corresponents a diverses escenes de la Passió de Jesucrist protagonitzades per ell mateix o per la Verge.

Entre els participants s’hi apleguen confraries d’antiga tradició catalana, com la citada, de tres-cents anys d’història, amb d’altres amb adjectius com “aragonesa”, “gallega”, “extremenya” o “andalusa” que denoten l’enriquiment simbòlic d’aquesta processó a través de les aportacions culturals de la immigració produïda als anys seixanta i setanta i incorporades a mitjan dels vuitanta.

Però la processó de Diumenge de Rams ni ha començat ni s’acaba aquí. A migdia, la Confraria de la Sagrada Família i Sant Cristòfol ja haurà estat l’estrella de la Processó de les Palmes, que inclou el famós pas de “La Fugida a Egipte”, altrament dit “La Somereta”, que porten més de cinquanta costalers. Quan, cap a mitja nit, es realitza la “Estació de Penitència” entrant per la porta lateral de la Catedral Nova, es viu un moment d’enorme emotivitat popular.

Potser la de Lleida és la processó més important de Diumenge de Rams, un dia que, segons el mapa de processons que comptabilitza el portal CatalunyaReligió.cat, se’n celebren divuit arreu de Catalunya. Una particularitat si tenim en compte que el gruix de les processons, a tota Espanya, se celebra els Dijous i Divendres sants. Sumades, a Catalunya hi unes 140 processons o viacrucis durant la Setmana Santa. Al darrere, hi trobem una cinquantena llarga de congregacions o confraries, un innombrable munt de costalers, portants, o acompanyants, o “manolas”, o músics, o armats (també anomenats “manaies”), o esquelets ballant dansa macabra... I, sobretot, una gentada increïble que omple els carrers de Catalunya.

Les processons són, doncs, un fenomen de fort arrelament popular, de llarga tradició, i d’una extensió bastant homogènia al conjunt del territori, tot i que curiosament la ciutat de Barcelona és on n’hi ha menys, en proporció. Es recull com potser amb cap altra expressió la riquesa cultural catalana fruit de les incorporacions forànies d’arrel catòlica i representa, potser, l’element més visual de la presència de l’Església a l’espai públic.


Recuperar l’expressió de la religiositat popular


Manuel Zamora és president del Consell de Germandats i Confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, un home ocupadíssim per atendre les 80 entitats -25 de penitència- dedicades a la Setmana Santa, que també inclouen les de les diòcesis de Terrassa i de Sant Feliu. Pertany a la Germandat del Santíssim Crist Redemptor i la Mare de Déu de la Soledat de Badalona. Aquesta germandat participa activament en la també molt popular Processó del Silencio de Badalona, el Dijous Sant.

Zamora rememora els inicis de la seva activitat, el 1983 al barri de Llefià, a Badalona, com uns temps amb tanta precarietat com il·lusió. “La idea surt entre un grup de fidels amb el desig de recuperar l’expressió d’una religiositat popular en uns moments en què no hi havia cap manifestació pública de fe als carrers de Badalona”, diu Zamora. La majoria eren andalusos i extremenys. El maig de 1983 van organitzar una processó en honor a la Mare de Déu de Fàtima que encara es fa. Donat l’èxit l’any següent ja van fer una processó de penitència pel Divendres Sant, sortint i entrant des de la seu social de l’entitat. Fins el 1998 no poden fer-ho des d’una parròquia, en aquest cas la de la Salut.

El testimoni d’aquesta germandat ens serveix per exemplificar quina ha estat l’evolució del fenomen de les processons els darrers trenta anys. “Coneixem la primera processó de Setmana Santa a finals del segle XV, a càrrec de la La Congregació de la Sang, pertanyent a la Basílica del Pi”, explica Zamora.

Efectivament, aquesta institució, que assistia a totes les execucions públiques i que probablement va ser fundada un parell de segles abans, organitza la processó del Dijous Sant, despareguda el 1900. Rivalitzava amb la Processó de la Soledat, organitzada per la noblesa, en contrast amb la de la Sang, a la que s’hi sumaven els gremis florents dels nous temps. “És que les processons catalanes, a diferència de les altres, mantenen una marca gremial molt acusada”, ens explica Zamora, que ens recorda que al segle XVI, “les processons ja estan esteses al conjunt de tot el territori català i van esdevenir molt populars”.

Les processons inspirades en les que es fan en altres racons d’Espanya comencen, com la de Llefià, a mitjan dels anys vuitanta. Zamora creu que “la gent, quan mirava a la televisió les imatges de les processons, recordava les del seu poble i es preguntava per què no podia fer-se allà on vivia ara, i d’on ja no pensava marxar. Alhora, a molts dels antics participants en processons catalanes, els passava el mateix, per això als anys vuitanta va sorgir un imparable moviment de recuperació de les processons de Setmana Santa”. “Mantenen algunes diferències estètiques: les d’origen català són més serioses”, resumeix Zamora, “ja que són més austeres en la vestimenta, en la música i, òbviament, no tenen saetas”.

Gran vitalitat


Jesús Moya i Jordi Merino són copresidents, des de fa dotze anys, de la Comissió de Setmana Santa de Mataró que, entre d’altres, convoca una Processó General de Divendres Sant que agrupa tots els passos de la ciutat corresponents a dotze confraries.

Tots dos són d’una nova generació que encara no ha complert els 40 anys. Moya és fill d’una de les pioneres en la construcció d’una parròquia al barri de Cirera, on s’hi assentaren força immigrants fa uns cinquanta anys. La mare de Merino és una veterana “portant” del Sant Crist -uns 400 anys de tradició a Mataró- i el seu pare un dels fundadors de la Germandat del Nazareno, fundada fa 25 anys al barri de Cerdanyola, avui una de les més potents.

“L’afició, com pots veure, ens ve de família, ho hem mamat des de petits”, explica Merino, que constata la vitalitat associativa del conjunt de germandats. “Potser són més difícils els relleus en les entitats més antigues, de tradició autòctona, que, a diferència de les més noves, no tenen el caràcter tan familiar o comunitari que permet més naturalitat en els relleus”, apunta com a bon sociòleg. També destaca el valor de la integració en un sol acte de múltiples aportacions culturals com a mirall de la convivència a Catalunya. El consiliari de la Comissió, Vicenç Mira, rector de Sant Vicenç de Montalt, creu que “aquests homes i dones fan catequesi pels carrers. Però no només al carrer. La seva tasca eficient i silenciosa cooperant amb els operatius logístics de Càritas denota seva la qualitat humana i evangèlica”.

El moment actual, doncs, és descrit amb molta satisfacció. Ja gairebé ningú recorda els tensos moments del ressorgiment ni pràcticament en queden seqüel·les. El Consell de Germandats i Confraries realitza una important tasca per modernitzar i dotar de la màxima qualitat possible el fenomen confrare.

La prova rau en l’èxit i les ponències dels congressos bianuals que, des de 2003, se celebren arreu de Catalunya. Enguany, a Perpinyà, el que denota una gran sintonia més enllà de les fronteres estatals. I més endavant, Tarragona acollirà un congrés espanyol, situant l’antiga seu arquebisbal i el territori català amb ella en un dels llocs més importants de la Setmana Santa, que ja és dir.

Les relacions amb les administracions, absolutament importants per les característiques de les processons (encara que sigui només pels permisos) també hi ha vist una oportunitat de promoció cultural i turística dels municipis. La declaració de festa Patrimonial d’Interès Nacional de la Processó de Tarragona n’és un exemple, seguit per molts altres.

La crisi postconciliar


La recuperació de les processons no va ser un camí de roses dins l’Església catalana. Surten del silenci més llarg que hauran viscut les processons al nostre país, instituït a partir de 1969, després del Concili Vaticà II. “El 1967 es veu a La Vanguardia una foto de la processó de la Bona Mort plena de gent. No era un problema de gent, sinó doctrinal. El mateix diari, dos anys més tard, publica un comunicat del president de la congregació organitzadora anunciant-ne la seva supressió (evidentment per ordre eclesiàstica). L’Església es preguntava si les processons eren la millor manera de transmetre els valors de la Setmana Santa. Però també es dubta que els nous mètodes siguin els millors: efectivament, en poc temps l’Església i la Setmana Santa havien perdut tota presència al carrer”, relata Manuel Zamora.

Segons Zamora, “hi havia un corrent iconoclasta a l’Església, que es transmetia al Seminari però quan els nous capellans arribaven a les parròquies es trobaven amb la petició de celebrar processons”. Els estira-i-arronsa van durar molts anys, amb algunes tensions, fins que finalment es va produir el reconeixement canònic de les noves congregacions i una integració que avui és vista amb molt bons ulls per tothom.

Destaca el paper clau de Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, que precisament havia conegut de primera mà la història de Llefià quan n’era el rector. Els seus escrits a Catalunya Cristiana el 1984 i, sobretot, les seves discretes i fermes gestions, va ser claus per l’èxit de la integració. Tot això, amb un compromís explícitament postconciliar i el seu caràcter conciliador.
Aquestes dificultats passades van provocar també situacions peculiars com la irrupció d’una processó “laica”, organitzada pel grup 15+1, de molt d’exit a l’Hopsitalet de Llobregat, tot i que és una excepció.


Article aparegut a la revista Vida Nueva el març de 2013 (algunes dades han canviat una mica).
Foto: Els passos a la Plaça del Rei de Tarragona  - Setmana Santa 2001 - Foto: Josep Maria Ríos cedida per l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa de Tarragona a la Generalitat de Catalunya.

dimecres, de març 16, 2016

Poder, indignats i xamans


Una mica accidentadament, haurem clos un cicle electoral sencer. Una de les conseqüències d’aquests processos ha estat la incorporació de nous rostres als ajuntaments i als parlaments. En l’estrambòtic i hipotètic cas que algun d’ells demanés que li recomanéssim algunes lectures per saber cap on va el món de la política, correria a dir-li el nom de tres dels millors llibres que, a parer meu, s’han publicat darrerament al respecte i que tenen la virtut de desmuntar els tòpics en què crec que incorre la “nova política”. Es tracta d’El fin del poder, de Moisés Naím (Debate, Madrid, 2013), de La política en tiempos de indignación, de Daniel Innerarity (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015), i El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente (Península, Barcelona, 2015). Tot plegat són una mica més de mil pàgines, sí, però ai del polític que no sap llegir… (en tots els sentits).

Moisés Naím explica al llibre amb pèls i senyals principal tesi que hi defensa. Per una sèrie de circumstàncies, diu, la manera d’exercir el poder més eficaç als temps on vivim passa a través d’institucions menys pesants, més precàries, agents de tres processos. Un, el de la “revolució del més”, reduint les barreres en què comptaven (físiques, aranzelàries, legals…). Dos, el de la “revolució de la mobilitat” amb la fi dels públics captius. I tres, el de la “revolució de la mentalitat” d’un món que no dóna res per descomptat. A banda de les nombroses possibilitats que ofereix aquest canvi, no s’està de prevenir-nos contra les amenaces d'un món "anòmic" (on els vincles socials estan trencats) o "anàrquic" que pot esdevenir d'un món amb poders febles o quasi inexistents.

El de Daniel Innerraity és un exhaustiu i acurat repàs a tots els aspectes de l’exercici de la política aportant unes importants dosis de seny a l’excés d’expectativa que es concentra en el que se n’ha dit la “nova política” i de la seva incapacitat per actuar sobre la realitat que pretén transformar. A cada un dels problemes que detecta (personalització dels actors polítics, polarització i aversió al pacte, la revifalla de la democràcia directa, ineficiència dels processos de transparència…), n’enumera les conseqüències inadvertides i hi aporta alternatives d’una raonabilitat tan necessària com, pel que veig, bastant escassa on hi hauria de ser.

Per últim, el volum de Lapuente basa la seva tesi en la divisió (a més de les clàssiques dreta/esquerra, etc.) entre els que parteixen de grans paraules, amb programes pretesament radicals, que n’anomena “els xamans” i els que es plantegen objectius més modestos i proposen canvis paulatins, que en diu “les exploradores”. Ho fa amb l’experiència d’estudiar (i viure) les polítiques dels països escandinaus i identificar com a exitoses les segones en detriment de les primeres. 

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (febrer 2016)
Foto: Nació Digital.

dilluns, de març 14, 2016

Quaresma és llibertat



La notícia de l'inici del Ramadà sempre apareix als nostres mitjans de comunicació, encara que, certament, s'hi parla moltíssim més de rues, màscares i gresques de carnaval. La Quaresma catòlica, en canvi, ha desaparegut de l'espai públic i els recordatoris mediàtics.

(...) El sistema econòmic que s'ha bloquejat amb la crisi, és exactament el contrari del que significava la Quaresma. Si llavors pecava qui menjava carn, ara peca qui no idolatra la gastronomia. Si el recolliment s'imposava, ara s'imposa a tot arreu la xaranga, la gresca i la incessant xerrameca mediàtica.

(...) Però si, gràcies a l'alliberament de totes les contencions, haguéssim progressat tant com es diu, la nostra societat no necessitaria tants antidepressius, l'agressivitat no presidiria les nostres relacions socials, la insatisfacció no corcaria tantes vides i no necessitaríem tantes dosis al dia o a la setmana de petites i constants satisfaccions (objectes de consum o plaers d'usar i llençar) per emmascarar el difús desassossec que la nostra vida personal i col·lectiva transpira.

(...) [L'home actual] volia alliberar-se de la repressió i ara és esclau de l'instint. Volia suplantar Déu, però obeeix a totes les modes.

(...) La Quaresma [és] (...) la plasmació litúrgica d'un viatge interior. El viatge ascètic de les renúncies.

La Quaresma proposa renunciar als plaers i als gaudis materials no per necessitat, sinó per amor a la llibertat.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 125-127.

dissabte, de març 12, 2016

Tot el que vam deixar de dir-nos


Tot el que vam deixar de dir-nos
ara se m'ha fet un bosc frondós
sense camins
amb rastres a la neu
dels llops.

Manuel Forcano, Fragment del poema "Estella", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014, pàg. 67.

dimarts, de març 08, 2016

El cristianisme és un "cuentu"



Si algú, per punyetera casualitat, va decidir entrar en una església diumenge passat, i va coincidir que hi fessin missa, potser es va topar amb una de les millors històries que s'han explicat mai, la paràbola del fill pròdig descrita per Lluc (15, 11-32), precedit del breu passatge, però decisiu, que el contextualitza (Lc, 15, 1-2). Com amb algunes pel·lícules, alguns paisatges, com en algun poema o en alguna música, no em cansaria mai de veure-ho o sentir-ho o llegir-ho una i altra vegada. És d'aquelles coses que, en repassar-les, no tan sols evoques el que ja havies sentit, o pensat, sinó que sempre hi trobes noves lectures, sempre caus en nous detalls, sempre penses -a més- que te l'estan explicant en el moment oportú de la teva vida. ¿Com és que qui ho va escriure sabria que em passaria just això, quan ho estigués llegint? ¿Com és que parlen de mi? Aquestes preguntes, que he sentit formular en molta gent quan parla de la bona literatura, em passen pel cap sovint doncs (tinc aquesta sort) i, sempre, sempre, quan escolto la paràbola del fill pròdig.

Les paràboles són real(iste)s

Llegiu-la. No hi surten déus ni àngels ni hi ha cap miracle. I els protagonistes, plens de matisos i dubtes, reflecteixen perfectament l'ambiguïtat humana amb la que tant ens costa familiaritzar-nos, sent com és el seu atribut més clar. No és una història, diríem, "religiosa". Funciona sense referir-nos a Jesús, sense explicar que prové de l'Evangeli, com tantes altres paràboles. Francesc Torralba recull en un llibre (No passeu de llarg, Proteus, 2010), l'experiència de narrar la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37) en una classe sense dir que la treia de l'Evangeli, com un conte, també sense àngels ni dimonis, ni déus ni miracles. 

Les paràboles semblen més reals que la resta de l'Evangeli, prescindeixen dels referents sobrenaturals que l'home modern ni entén ni vol entendre, almenys en aparença (Star Wars, posem, tampoc és massa realista). De fet, com diuen sàviament molts ateus, això del cristianisme és un "cuentu". El que em fa sospitar, però, que els 'cuentus' del cristianisme no vénen a parlar de déus, ni de verges, ni d'estrelles de Nadal, ni de números de màgia que "salven", sinó de nosaltres mateixos i d'aquesta vida que vivim com podem. En aquest sentit, l'Evangeli és poc "religiós". Jesús recomana als deixebles que deixin de mirar-se el cel com uns estaquirots i que aquest Déu pel que temen tant el tenen molt a prop, entre nosaltres, amb els "més petits". I que pensin menys en la vida eterna i més en aquesta, que és la decisiva. En realitat, Jesús va ser condemnat per "delictes religiosos" que les autoritats d'aleshores, seguint l'Evangeli, volien fer passar per sedició per aconseguir la seva crucifixió. No és una cosa de "creients", doncs, sinó d'homes.

L'oportunitat

Diumenge, doncs, si aquest despistat que s'ha trobat amb una història s'atura un moment a escoltar-la, si sap prescindir dels prejudicis (i, sovint, de la mala dicció del lector), es trobarà amb un relat brutal, amb una interpel·lació en tota regla, amb una història de matisos brillants. No és tan sols una metàfora del perdó, com se sol sentenciar, que també. És un retrat de la complexitat humana, dels trajectes vitals, de la feblesa de les fidelitats "fortes", de la llibertat, de la impossibilitat de deslligar del tot els sentiments "nobles" dels instints i els interessos, de l'amor, de la justícia, de la tolerància i la rectitud, del lloc real de Déu (que passa, sí, pels porcs, per la impuresa, per la seva absència), com una escopinada a la cara dels impol·luts.

Som àvids d'històries, que consumim al cinema, als vídeo-jocs a les sèries o als reality-shows. O a les perruqueries o a les sales d'espera dels hospitals. Ho fem, sobretot, perquè tot és tan incomprensible que només hem trobat la manera d'explicar-nos-ho eficaçment a través dels relats, de les "mentides que diuen la veritat", com deia Picasso de la pintura. L'Evangeli (de fet, tota la Bíblia) és plena d'històries, totes ells boníssimes. Com la del fill pròdig, a més, perfectament intel·ligibles per l'home d'avui, descregut i secularitzat, que -amb honoroses i venerables excepcions- només va a missa si ha d'anar a un funeral o per casualitat si està de turisme. Ara bé... ¿ha descobert que, a banda de retaules preciosos i de música bellíssima, allà dins hi ha relats extraordinaris? És més, els que els freqüentem més ¿ens n'hem adonat, també? ¿Serem tan garrepes que ens els quedarem només per nosaltres? No sé vostès, però jo aquí hi veig una oportunitat.


Il·lustració: Hans Sebald Beham, El fill pròdig reduït a un criador de porcs, gravat, 1540.
Article publicat a CatalunyaReligió.cat

dilluns, de març 07, 2016

Clàssics a la brossa



Fins i tot en algunes biblioteques púliques s'utilitza aquest metre populista de mesuració: el nombre de consultes que rep un xemplar és la dada que en determina la descatalogació. És un clàssic, però ningú el consulta? A les escombraries!

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 123.
Foto: paperlligat.cat

dissabte, de març 05, 2016

La passa



     vivim feixugament
la passa
que mai no hem gosat fer.

Manuel Forcano, Fragment del poema "La passa", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014, pàg. 55.
Il·lustració: "Poema", de Joan Miró (1968). Fundació Joan Miró, Barcelona.

dimarts, de març 01, 2016

Morir-se



Diuen que un minut abans de morir-te passa el món pel teu cap com un tràiler d'un film. Ja us ho explicaré, si tinc el twitter a prop. Sí que sé, però, que quan es mor algú la teva memòria troba algunes imatges disperses al caos del teu passat, reals o imaginàries (al cervell tant li fa) i, almenys, téns temps per pensar si, efectivament, aquella vida que se'n va ha estat o no important per tu. Fins aquí arriba, el maleït ego.

Les imatges menys esgrogueïdes m'arriben d'una excursió en tren, adolescents. Nois i noies. Amb la d'avui, m'esvera adonar-me'n que ja són tres els que ens han deixat massa d'hora, dos d'ells amb el mateix mal. I dos nòvios, que no venien, també foren víctimes d'un final tràgic. Em sento supervivent d'un paisatge que el recordo dolç, excitant, carregat de futur (quina ironia). Riu-te'n de les pel·lis de terror.

Potser era una o n'eren més d'una, però ara recordo d'on veníem: d'Espinavell a Molló i de Molló a Camprodon. I de Camprodon fins on s'agafi el tren (Ripoll?), d'aquests antics en els que encara podries obrir finestres i airejar totes les escalfors d'aquell estiu amb un vent tan ràpid com la mort que ara assetja aquells innocents protagonistes.

L'olor del bosc al Pirineu, els camins que es fan curts, remullar-se amb aquella aigua. Un cel blavíssim. Un cos lleuger. Els companys, els amics, les noies, que no saps com canvien tan sovint de cares i envies a la nostàlgia. L'ermita romànica de Molló amb aquell capellà barbut, jove, que vas veure fa poc en un programa de televisió completament envellit, però encara a Molló. Les preguntes precoces, les afirmacions, molt més precoces. L'acompanyament que ara, de cop, jutges tan important i decisiu per les coses bones que t'han passat en aquesta vida, i que són moltes.

No diem mai gràcies, almenys en vida, a qui un dia va ajudar a conformar-nos una mica millor del que seríem si no haguéssim coincidit, tot i que la llosa inexorable del temps, i ara de la mort, enviï aquesta successió d'imatges al teu arxiu més polsós. No ho diem mai i a l'instant que ens anuncien una mort ens en penedim. En la mort no hi pensàvem ni remotament en aquell estiu i el temps en què vam coincidir. Vull pensar, però, que viure-ho no ens preparava per res, era ja. I que allò, i tot el que hem viscut, no ens ho treurà ningú. Que aquell cel tan blau, com demanava Maragall, ja era el cel on ara reposen.