dimecres, de juny 21, 2017

El centenari de la Revolució Russa


Aquest octubre s’esdevenen cent anys de la Revolució Russa i, per tant, de la implantació en un país del comunisme com a sistema polític, econòmic i m’atreviria a dir total que, després de la II Guerra Mundial, s’extendria en una bona colla més de països, alguns dels quals encara el mantenen, almenys en part. En realitat, la revolta popular, la implantació d’un nou govern provisional que li donés resposta per part de la Duma (el parlament) i la caiguda del tsar es produí uns mesos abans, al febrer. A l’octubre, els sòviets -que ja controlaven les fàbriques i els sectors populars del país- van derrocar el govern reformista implantant una dictadura que no caigué fins uns anys després del Mur de Berlín, inaugurant el període geopolític en què ara ens trobem.


No és, doncs, un fet anecdòtic. Des del punt de vista històric, és consubstancial als fets més determinants del segle XX. Des del punt de vista polític, tant la posició de la URSS com a superpotència alternativa a la dels Estats Units (amb la Guerra Freda de fons i amb mitja Europa a les seves mans), com la influència del comunisme en alguns sectors de les societats occidentals (des de l’oposició antifranquista fins a la classe obrera de països democràtics), també és una ideologia potentíssima. I des del punt de vista intel·lectual no ho és menys; tant per la seva influència en la silenciada literatura russa i de l’Est, com en la polarització entre intel·lectuals partidaris (o complaents) del comunisme i els decididament anicomunistes.


Ja al principi de la vida de la URSS, tot i la fascinació per la novetat, i tot i que el comunisme no havia passat pas els anys més durs (es calcula que el règim d’Stalin va provocar vuitanta milions de morts, més que Hitler), algunes intuïcions ja indicaven per on anirien els trets. Largo Caballero, en preguntar-li en una ocasió a Lenin què passava amb la llibertat en aquell país, aquest li va respondre “Llibertat… per a què?”. Després titularia un dels seus llibres així. A casa nostra tenim cròniques contemporànies fantàstiques d’Andreu Nin, Josep Pla o Antoni Rovira i Virgili que seria bo de rellegir… I Gregorio Luri va publicar fa poc un llibre sobre la mare de l’assassí de Trotsky molt revelador sobre l’enorme poder d’aquesta ideologia en la ment humana.


La pregunta és, doncs, ¿com és que a Catalunya no se’n parla? ¿Per què no se’n fa un cicle de debats o una exposició? No només per revisar la influència de la Revolució i el comunisme a casa nostra, sinó, si fos possible, per fer-nos preguntes sobre el món d’avui, sobre la fragilitat de la democràcia, sobre la fascinació pels paradisos (aparellada amb la crisi estructural de les utopies i els metarrelats), sobre l’actualitat de les “revolucions” amb què tan alegrement ens apuntem (des de Facebook, esclar). ¿Ens hi posem?

Article per a la revista Valors, secció "Fem un pensament", al maig de 2017.

dilluns, de juny 19, 2017

Autoedició



Avui dia fins el més incompetent es veu amb cor d'escriure un llibre. Si no troba cap editorial que l'hi publiqui, doncs se l'autoedita. I a esperar que, amb el pas del temps, algun savi despistat el descobreixi, decideixi que és la millor obra mai escrita i, per art de màgia, li caigui de l'Olimp el premi Nobel de Liberatura.

Quim MonzóTaula i barra, (Ed. Julià Guillamon) La Vanguardia Ed., 2017, p. 45.

divendres, de juny 16, 2017

Desposseït



Desposseït de mi, desposseït del déu-orgànic,
l'ínfim. El fat luxuriós
s'ho fa tot a sobre i espurneja, levita
amb material d'àngel
que ha perdut el plom
i queda únic, suspès,
el nom propi.

Màrius Sampere, poema 103, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 125.
Il·lustració: Josep M. Codina, sèrie Aire, núm. 2 (2015)

dimecres, de juny 14, 2017

Mataró al mapa de l'art



Vagin-la a veure. L'exposició del 7è Premi de Pintura Torres-García de Mataró és una meravella, una pinzellada (mai més ben dit) del que s'està fent al món de la pintura a Espanya, sobretot. És a l'Ateneu de la Fundació Iluro, a la Riera. No veuran grans innovacions formals i probablement alguna de la cinquantena de peces exposades grinyoli, però n'hi ha d'excepcionals, començant per l'inquietant espai de llum en la foscor, i potser d'ordre, que ens proposa Mónica Dixon, l'asturiana-nordamericana guanyadora del certamen. Que estiguem a la 7ª edició vol dir que fa catorze anys que funciona, aquesta iniciativa, de la mà de la incansable Associació Sant Lluc per l'Art. Les obres guanyadores dels anys anteriors es poden veure a l'espai Torres Garcia, abans d'entrar a la sala d'actes del Tecnocampus.

Ja que hauran sortit de casa, vagin passejant fins la Nau Gaudí, on s'exposa la segona part d'un cicle dedicat a l'art contemporani dels anys vuitanta, amb autors coneguts i d'altres que ho són molt menys, també d'una qualitat altíssima. Cada vegada que hi vaig penso que quina sort tan gran hem tingut en comptar amb la confiança de Carmen i Lluís Bassat per ser qui aculli la seva impressionant col·lecció. 

Les dues mostres tenen almenys dues característiques comunes. En primer lloc, ja ho he dit, la qualitat de l'obra exposada, darrere la qual hi ha un bon jurat i un bon tàndem tècnic-col·leccionista, respectivament. I en segon lloc, el rol imprescindible però secundari de l'Ajuntament en la iniciativa, el lloc que li toca tant en l'art com en tantes i tantes coses. Seria un error no veure-hi, aquí, unes enormes oportunitats per a la ciutat. Hi ha encara, potser, alguna tercera característica: els riscos subjacents, especialment si no en som conscients. Un dia o altre, per exemple, s'imposarà la necessitat d'un relleu generacional a la Sant Lluc, amb el repte de mantenir el vigor a què ens tenen acostumats. O un dia o altre, també, caldrà desencallar el projecte de fer una seu permanent, multifuncional i atractiva al conjunt de la col·lecció que ara veiem parcel·lada en exposicions semestrals. Però, sobretot, em temo, cadrà que els mataronins hi veiem el que s'hi entrelluca: una ciutat que posa un dels seus principals centres d'interès en l'art i, si voleu, en un determinat període de l'art. Els milers de peces que dormen als magatzems del Museu de Mataró i a la Fundació Iluro també haurien de tenir pessigolles. Sense oblidar un cert discurs de l'art més global, més contextualitzat en la història, que podem fer a partir dels elements patrimonials de què gaudim, amb la Basílica de Santa Maria (on, sense sortir-ne, pots observar mil anys d'història) com a principal emblema. I tenim moles altres iniciatives. Llàstima que no puguem reobrir, potser reconvertit, Can Xalant.

Els atractius turístics, o allò tan mataroní de voler "sortir al mapa", hi són i no s'han de menystenir en absolut... Però jo em fixaria en el valors, diguem-ne més intagibles, almenys aparentment. N'apunto, tan sols, dos. El primer, en la capacitat de l'art per apreciar el talent, i això vol dir ser molt rigorosos, en primer lloc. El talent és avui una de les claus de les "ciutats creatives" (Richard Florida) que competiran en el competitiu món urbà del segle XXI. I el segon, en les enormes possibilitats de realització personal que té l'experiència estètica en l'art, des del gaudi emocional fins a les capacitats crítiques, des de la introspecció a l'exploració més enllà d'un mateix. I això vol dir fugir, esclar, tant del pur decorativisme (en temps de likes) com de la buidor d'algunes propostes tan "trancadores" com sospitosament còmplices amb l'especulació capitalista. En això, doncs, caldrà rigor, també. Criteri i criba. Si posem fil a l'agulla al que ja tenim entre mans, si posem en ordre algunes propostes potser poc pensades ("guggenheimades") i si sabem respondre a les temptacions populistes que equiparen l'art a l'elitisme (que és la millor manera de vetar-lo a les classes populars), a mi em sembla que hi ha camp per córrer.

Article publicat al digital Capgròs. Foto: Capgròs.

dilluns, de juny 12, 2017

Només els fets



- I a nosaltres què ens hi fa, si són de missa? Només importen els fets, no els orígens ni les conviccions. Si volen creure en Déu i reunir-se a les esglésies, no és problema nostre. El feixisme es combat amb més llibertat, no assassinant els que pensen diferent.

Rafel Nadal, La senyora Stendhal, p. 214, Ed. Columna, Barcelona, 2017.
Foto: L'església de Sant Francesc de Manresa, just després de ser cremada pels revoltats a la setmana Tràgica (1909) AJM

divendres, de juny 09, 2017

No hi cabíem


Una cosa, només una cosa
clara i neta: Déu
no existeix
perquè jo sí.

No hi cabíem.
Jo vaig entrar
carcant companyonia.
Ell va sortir
per deixar-me sol.

Màrius Sampere, fragment del poema 93, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 112.
Il·lustració, Masaccio, L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (1425-1428), Capella dei Carmini, Florència.

dimecres, de juny 07, 2017

Jo era cec i ara hi veig



Un dels plaers de fer-se gran és el de tornar a veure pel·lícules que feia anys i panys que no veia (l'art de rellegir el deixo per quan sigui encara més gran, si hi arribo). Per recordar què era exactament el que et va agradar tant, per exemple, per fer-ne una lectura nova o, com és el cas, per adonar-se de detalls que et van passar per alt. Ahir, al canal TCM van fer Toro Salvaje (Martin Scorsese, EUA, 1980), protagonitzada per Robert de Niro, que, per una sèrie de raons que no tinc temps d'explicar, i que altres ja han explicat millor que jo, em sembla molt i molt bona. El film acaba amb una cita de l'evangeli de Sant Joan (9, 24-25), que fa així:
Llavors [els fariseus] van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: "Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador". Ell [el cec] contestà: "Si [Jesús] és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig".

En l'escena final que precedeix la cita veiem el personatge principal, el boxejador Jake La Motta, gras, malvivint fent de showman amb poca gràcia en un local de mala mort i mirant d'entendre el perquè del seu fracàs (professional, amorós, personal) i la seva pròpia responsabilitat. La Motta ha "baixat als inferns" de l'abandonament, del no-res, de la violència, del rebuig, de la misèria en tots els sentits; una baixada covada mentre pujava, amb l'èxit banalitzat, amb les relacions personals al límit. Tot explicat des del llenguatge de la boxa, tan útil per descriure la vida.

A mi, però, encara em va agradar més la cita i la seva elecció, una mena d'espurna de llum davant un fet que cada dia em neguiteja més i que no sé si dir-ne el moralisme que presideix la nostra cultura i que les xarxes mutipliquen fins a l'infinit, especialment en les exèquies virtuals, com hem vist aquests últims dies. Em refereixo a l'exaltació de la "bona persona", aquell que fa "el que s'ha de fer" i diu "el que s'ha de dir", el que ens agrada sentir. Si, a més, l'acompanya l'èxit i la fama (i un correlat tràgic), el nostre goig s'eixampla. No ho vull criticar ni treure cap mèrit, en absolut; ja tenim prou casos en la direcció contrària com per no celebrar els nous sants laics que la cultura popular proclama. Ni sóc tan insensible per ignorar el dolor de pèrdues sentides, ara que reapareix amb força l'emoció "després del seu prolongat exili al segle XX" (com diu Zygmunt Bauman llegint Celia de Anca). Però crec que és oportú remirar Scorsese i rellegir l'Evangeli per sospitar que la vida va d'una altra cosa. La vida de veres, vull dir.

Em passa també, per exemple, quan es parla dels polítics en termes morals: que si aquest és un pinxo o l'altre et sembla més de fiar, que si uns són els bons i els altres unes males persones (o són tots unes males persones), etcètera. Per contra, jo crec que un polític ha de fer polítiques adequades (i ves a saber què vol dir, això), i que ha de representar bé la posició que a mi em sembla, també, la més adequada. Si m'hagués de guiar per si són o no bones persones enlloc de votar partits proposaria que votéssim grups de beates. Dels polítics, si són pecadors no m'interessa gaire; el que vull és que facin que els cecs hi vegin, no sé si m'explico.

Doncs amb la resta, igual. Què vol dir, essencialment, creure? (O viure?) Per l'Evangeli, em sembla, consisteix en que et sigui insuportable que els cecs no hi vegin o que els coixos no caminin, seguint el llenguatge bíblic (metafòric i no tant), que es bandegin les persones, que hi hagi pobres. No que hi hagi bona o mala gent. És més, independentment que siguin mala gent ("fillsdeputa" com deia avui Josep Cobo). Mala gent entre la qual vivim, inexorablement, i a la que ens assemblem tant i tant quan pengem els guants de boxa.

dilluns, de juny 05, 2017

No saber què dir



L'obsessió de molts restaurants per complicar les coses amb tipografies improcedents, o amb una llum escassa damunt les taules, o descrivint els plats amb noms complicats -com més llargs i enrevessats, millor- és una actitud que té l'equivalent en el món literari. Molts narradors, poetes i articulistes tendeixen a complicar els textos innecessàriament: així, com que no saben què dir ni tenen una idea clara per explicar, es fan els interessants.

Quim Monzó, Taula i barra, (Ed. Julià Guillamon) La Vanguardia Ed., 2017, pp. 41-42.

dissabte, de juny 03, 2017

Jo no sóc cap resposta


No havies de preguntar-m'ho.
Jo no sóc cap resposta.

Màrius Sampere, fragment del poema 83, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 102.

dilluns, de maig 29, 2017

Covard



Com que no té prou valor per enfrontar-s'hi obertament, es limita a elogiar els enemics del seu adversari.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 65 (comentari, aquí).

diumenge, de maig 28, 2017

Empatia


Cadascú
sóc jo mateix
en aquelles mateixes circumstàncies.

Màrius Sampere, fragment del poema 73, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 89.
Foto: Promoció de la representació de 'El gran teatro del mundo', de Calderón de la Barca, dirigida per Carlos Saura.

dilluns, de maig 22, 2017

Nexes fructífers



El capital social d'un determinat grup no es basa, doncs, en una agregació de talents individuals sinó en la capacitat de crear lligams i nexes fructífers, amb una incidència positiva en la col·lectivitat.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 61 (comentari, aquí).
Il·lustració: Perecoll.

dissabte, de maig 20, 2017

Mans



Al gran buit li calen mans,
jo en tinc dues.

per collir no res
entre altres coses,

coses o roses,
roses o punxes,

punxes o espermes
de cadàvers oportunament
substituïts.


Màrius Sampere, poema 72, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 88.
Il·lustració: Solón.

dimecres, de maig 17, 2017

L'escàndol d'un "streaptease"




Ara fa uns mesos, a la meva ciutat hi va haver una mica d’enrenou perquè una discoteca tenia com a reclam un striptease amb una mena d’acte sexual inclòs, compost només per dones. A banda dels arguments legals per blasmar-ho, referits a la presència de menors o al tipus de llicència, s’hi van sumar els que criticaven el reclam del cos femení sexualitzat com a publicitat i demanaven prohibir aquest tipus d’espectacles. Entre els qui ho demanaven, o exigien (des de les xarxes fins a l’ajuntament), hi havia gent molt d’esquerres i molt feminista. Com que em començo a fer gran, recordo els esgarips de la gent més conservadora de la generació dels meus avis davant el destape al cinema o la televisió o les cartes que rebia un cinema el local del qual era propietat de l’Església cada vegada que exhibien un fotograma amb centímetres de cuixa fora dels límits de la moral.


Aleshores ens feia riure i, en canvi, ara, ningú gosa dir que la nova actitud progre és tan puritana com la carca. Passen coses semblants amb el llenguatge. La Lliga el Bon Mot cridava contra els renecs a les converses i ara es proscriu no tan sols paraules (moro, subnormal, segons com Espanya, caritat, l’ús del masculí plural...) sinó les realitats que descriuen, que en resten dissimul·lades, o reprimides. No deixa de ser, crec, una reacció un pèl ingènua, impotent i “moralitzant” al que realment passa: l’ús intensiu de les xarxes ha promogut que la banalització de la sexualitat, o dels cossos, sigui universal i absolutament accessible, o que la gent insulti o denigri qualsevol amb total impunitat.


No seré jo qui critiqui que, des de l’esquerra i el feminisme, s’adoptin actituds crítiques a la invasió del laissez faire capitalista al conjunt de la nostra vida, una porta que obre la mateixa esquerra, crec jo, amb la cultura del Maig del 68. Em sembla positiva l’autocrítica. El que em preocupa és que la presa de posició moral només pugui entendre’s traduïda a l’àmbit legal. Per posar el primer exemple: moralment puc tenir una posició contrària a aquesta mena d’streptease, perquè retrata una sexualitat denigrant, ...però ¿l’he de prohibir? ¿He de negar als altres viure amb la pròpia carn aquesta mateixa reflexió? ¿Serà suficient, després, la transmissió -això que està en crisi- per pujar el nivell moral dels que ens succeeixen?



Anthony Burgess, que va escriure la novel·la de La taronja mecànica, un film de Stanley Kubrik, deia que “el bé per decret”, treure els ciutadans la possibilitat de fer el propi camí cap el mal, que és a la mateixa cruïlla que el del bé, i que és personalíssim, genera els éssers violents que descriu al llibre, incapaços de prendre decisions, incapaços de veure el món “sense” el mal. Incapaços de ser lliures.


Article publicat el mes d'abril a la revista Valors. Foto: Espectacle a la discoteca Bot, de Mataró (Nació Digital)

dilluns, de maig 15, 2017

Creure, insuportable


[Avui fa quaranta anys que vaig fer la primera comunió]

Versió senzilla de la qüestió: no creiem, ni creurem, però de tant en tant sospitem que hauríem de creure, si més no per raons d'ordre pràctic. Versió complexa: no podem creure justament perquè no podem permetre que hem de creure, és a dir, perquè no suportaríem la vivència premoderna de l'(auto)imposició mental.

(...) Els il·lustrats, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així. On ha anat a parar tota aquesta gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les "energies negatives", comprant llibres d'autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació trancendental, llegint l'horòscop o guarint-se les gràcies als poders de les Flors de Bach.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vidaA contra vent, Barcelona, 2006, pp. 54 i 58 (comentari, aquí).
Foto: Cristina García Rodero.

diumenge, de maig 14, 2017

Només has de mirar



I per què ho vols entendre?
Tu només has de mirar.

Màrius Sampere, fragment poema 56, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 69.
Il·lustració: Salvador Dalí, "Noia a la finestra" (1925), Museu Reina Sofia (Madrid).

dissabte, de maig 13, 2017

¿Però els bisbes catalans volen el referèndum o no?


Divendres passat al midia, per casualitat, estava mirant el mataroní Carles Prats a les notícies del canal autonòmic, quan va dir "Després del Barça, uns altres se sumen per demanar el referèndum: els bisbes catalans". Jo, que m'havia llegit per sobre la nota a Catalunya Religió, vaig pensar "a veure si resulta que era en llatí i no l'has entès, o que estava en una clau l'hermenèutica de la qual només comprenen a TV3". Ja m'estranyava que el meu arquebisbe volgués fer un referèndum per declarar-lo estranger.

Efectivament, en cap lloc de la nota hi surt cap menció al referèndum. Una frase enmig d'un context de contínua apel·lació al diàleg i el pacte hi diu: "Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures." Parla del referèndum? En absolut. L'exclou? Tampoc. La traducció entre escoltar les "legítimes aspiracions del poble català" i sumar-se al Pacte pel Referèndum, tal i com feia la televisió que paguem entre tots, és senzillament errònia. Conscient, però errònia.

Val la pena llegir-se el comunicat perquè diu coses que estan molt bé. A continuació d'aquest paràgraf fa un dur al·legat per combatre la corrupció (la setmana que hem descobert les dots de mare superiora d'una il·lustre senyora) i, a continuació, commina el conjunt del país per a l'erradicació de la pobresa com a prioritat política. Del referèndum, res de res.

¿Hi hauria de ser, però? ¿Que no hi sigui, vol dir que els bisbes hi estan en contra? Esclar que no. L'episcopat català no entra, ci crec que hagi d'entrar, en quins han de ser els mecanismes d'escoltar, ni tan sols quins n'han de ser els interlocutors. ¿Es refereix a escoltar-se una mica més els uns els altres, la setmana que hem vist que el Parlament liquidava comissions d'investigació i processos previs als debats de lleis? ¿O es refereix a escoltar-se més mútuament els presidents dels governs espanyol i català, que des del gener que no es troben... i en secret? Probablement a tot això i a moltes més coses perquè, certament, bona part dels problemes polítics del país (i del món) em temo que es deuen a les incapacitats de relacionar-se, als mons tancats, a les impossibilitats de cercar espais transversals d'intercanvi. I l'Església Catòlica, l'entitat més transversal del país (amb permís del Barça, l'altra religió), probablement és aquí on té més coses a dir.

Tampoc hem de passar de puntetes en les prioritats que marquen: les polítiques socials i el combat contra la pobresa. I no diuen com, perquè tampoc és el seu paper. L'Església no és un partit. Però també de prendre el pols al país en sap molt, la seva presència és amplíssima al conjut del terriroti, en tots els barris i comarques. I el que clama al cel, tot i que als cercles concèntrics en què estem acostumats a viure no s'hi traspassi, són aquestes desigualtats brutals a la nostra societat, per les que ningú fa macromanifestacions ni concerts ni referèndums. A parer meu, és així com l'Església s'ha de "ficar" en política. Sense callar res, alertant dels riscos i oferint, esclar, l'esperança. Inspirant-se de cor amb la Doctrina Social de l'Església (que no diu el que alguns diuen que diu). I deixar als que no som clergues, i als que no mirarem pas quina religió professen, que proposin les mesures polítiques per enfrontar-s'hi, no pas ells.

Ben mirat, els termes en què s'expressen els bisbes de la Tarraconense en aquest comunicat (diàleg, pacte, reformes socials...), s'assembla més aviat a la menyspreada, complicada i avorrida "tercera via", per la que alguns apostem per sortir de l'atzucac en què viu Catalunya, l'espiral de judicis i manifestacions estèrils. Però no s'ens acudirà mai titular una notícia "Després del partit tal, uns altres se sumen a defensar la tercera via: els bisbes catalans". Oi que ens entenem?

dilluns, de maig 08, 2017

Les merles i el mal de queixal


Adorables merles! Són com la vida, com la cosa inaferrable que té la vida. En el moment de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul. Quan sembla que hom ho té tot, resulta que tot s'ha diluït. Quan arriba el moment de la temperatura de l'amor, succeeix que la senyoreta té mal de queixal i no està per a res.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 104.
Il·lustració: Xtec..

dissabte, de maig 06, 2017

Una sola vida més


Vivim per viure més.
Vivim més per viure més i més.
de tant viure més vivim encara.
han passat tants anys,
que tots aquests anys fan una vida.
Una vida que passa
entre vides, però no són vides,
són més i més
i no són més i més sinó
anys i anys, tants anys
com vides més i més, tantes com una
sola vida. Una sola
vida més.

Màrius Sampere, poema 52, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 65.
Il·lustració: Eduard Alcoy, La colla de l'espantall.

dimecres, de maig 03, 2017

El pessebre de Le Pen


El moment més tens del primer debat dels candidats a les eleccions presidencials franceses va ser quan Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa, de l’esquerra radical) va retreure a Marine Le Pen (Front Nacional, d’extrema dreta) la defensa que aquesta última va fer de la llibertat dels municipis per instal·lar pessebres a l’espai públic durant les festes de Nadal. “No, senyora”, li va espetar Mélenchon, “el 60% dels francesos no té cap religió. Deixi’ns tranquils amb les seves històries de religió i les seves ganes d’imposar-nos una manera de viure que no és la nostra”. Val a dir que l’exministre ara insubmís va sortir guanyador del debat i va començar a pujar a les enquestes, que encapçalava Le Pen.

La polèmica venia a tomb per la derogació, el 2015, d’una norma del 1905 que prohibia l’exhibició dels pessebres a la via pública, com a conseqüència lògica de la laïcitat de l’Estat, un dels fonaments de la república francesa. Una derogació precedida per polèmiques anuals de municipis que desafiaven la prohibició i que, ai las, van rebre el suport entusiasta del Front Nacional, per posar de manifest el menyspreu a la identitat pròpia en una Europa que veu créixer les alienes. No és l’únic conflicte d’aquestes característiques, en una França on alguns dels seus mandataris (del conservador Sarkozy al socialista Valls) havien posat en dubte la rigidesa de la laïcitat per resoldre els conflictes que incorporen un component religiós. En deien “laïcitat positiva”.


Dubto molt que posar un pessebre, un element de la cultura popular amb centenars d’anys de tradició, sigui imposar cap “manera de viure que no és la nostra”. A no ser, esclar, que es refereixi a la manera de viure de Jesús de Natzaret, el protagonista, que -efectivament- proposa una manera de viure que no és la nostra i que també provocava escàndol. L’exhibició pública d’elements de la cultura que tenen un origen, un significat i potser un destí religiós equival senzillament a sentir-se lliure. L’espai públic ha de ser l’espai no tan sols del que ens iguala sinó, sobetot, del que ens diferencia. I aquest és el repte de la democràcia. Si no podem fer-ho ni tan sols amb un innocent pessebre, no ens estranyi que la favorita de les eleccions sigui la senyora Le Pen, hereva de Vichy, dels “pessebres” de concentració. El que es reprimeix sempre surt per on menys t’ho esperes.

Article per a la revista Foc Nou (maig 2017), publicat també a Catalunya Religió.

dilluns, de maig 01, 2017

Maig


El cos humà, tan monstruós, estrany i delicat, té, al maig, en rares naturaleses jovençanes, un instant com un somni de perfecció impensada. Sota de les robes complicades s'endevinen meravelloses robes reposades. La perfecció s'hi veu fresca i rosada, plena i emmelada. Formes que duren poc...

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 23.
Il·lustració: Ramon Casas, Abans del bany, 1895, Museu de Montserrat.

dissabte, d’abril 29, 2017

Tot per tu



Sóc fidel, sóc funcionament.
Pròdig, em reparteixo: tot per tu.
M'he muntat un dit, és teu,
M'arrenco el cor, fes-te'n un rellotge.

Màrius Sampere, fragment del poema 42, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 55.

dimecres, d’abril 26, 2017

La gallineta


A mi, com ja va passar fa poc temps amb l'exsenador Santi Vidal, em sembla més aviat bé que els polítics independentistes aportin una mica de llum a la part més fosca, per opaca, del full de ruta que la coalició de CiU i ERC i la Cup tenen previst pels propers mesos. Ahir a El País es van fer públiques unes conferències del diputat Lluís Llach, conegut com a cantautor, en les quals advertia que els funcionaris que no acatin la nova "llei de transitorietat" cap a la independència que probablement aprovi el Parlament amb els vots dels diputats dels partits citats, seran "sancionats". 

¿Quina és la part més fosca, doncs? Contínuament he demanat als meus eventuals interlocutors independentistes que em diguin, sisplau, amb quina força (no moral, no, força de veritat) obligaran als jutges, al conjunt de forces i cossos de seguretat de l'estat (inclosos els Mossos, que són policia judicial), i a la resta de funcionaris (inclosos els autonòmics) a fer complir una llei que, segurament, serà anul·lada just després de ser aprovada. És a dir, que quan el president de la Generalitat es proposi executar el que disposa la llei, es trobi amb una ordre judicial que li impedeix i, per tant, el seu incompliment l'afecti a ell i a tot funcionari que s'hi presti, amb un risc penal més alt que una sanció. La pregunta pertinent que ens fem tots és, doncs, ¿amb quina força obligarà al poder judicial i els agents que actuen en el seu nom a estripar l'ordre i a posar-se al servei de la flamant república?.

El diputat, autor dels premonitoris "La gallineta" i "El jorn dels miserables", ho té clar: qui no ho faci serà sancionat. No va aclarir quin règim sancionador serà l'establert i, per tant, el nivell d'aquestes sancions, si és "a la coreana" (que seria molt convincent i faria culminar el procés amb l'èxit entusiasta del poble) o es tracta de la típica amonestació a la que estem tan acostumats en aquest país, si hi arriba. 

¿I què passa si la gallineta diu que prou?. Ho dic perquè tampoc va aclarir si, en el cas que el funcionari acudís als tribunals de justícia ordinària per denunciar l'abús de poder dels seus superiors (al cap i a la fi, els servidors públics han promès o jurat defensar la Constitució, no els seus governants), i els jutges admeten a tràmit la denúncia suspenent cautelarment la sanció, si aquests també serien "sancionats". I, en aquest darrer cas, què caldria fer quan la seva paciència hagués arribat al seu límit i enviessin la policia judicial (ergo els Mossos, que ja han dit que defensaran la Constitució) a detenir el responsable de recursos humans que està produint sancions, qui els aturaria. Val la pena saber-ho perquè la cosa, com veieu, pot ser molt xunga. De somriures, vaja.

En fi. Jo demanaria que ens ho acabés d'explicar. Que faci més conferències i que respongui, sisplau, a les preguntes que li fa aquest modest ciutadà, membre d'aquest país que pretén salvar, pensant, sobretot, amb la seva integritat física. Que parli. Si no vol, o no pot, potser haurà de fer com l'altre electe bocamoll i anar-se'n. Una víctima més del procés no es notarà. Aquí anem sobrats de gent, es veu. I qui sap si farà bé al Senegal, on hi té una fundació, que m'han dit que fa falta que els plogui.

Foto: Albert Garcia / EPV

dilluns, d’abril 24, 2017

No em toquis



"No em toquis!" ("Noli me tangere" en llatí eclesiàstic). (...) La frase amaga, em sembla, el secret del coneixement. Per conèixer (és a dir, per estimar) cal renunciar, si no literalment a tocar, sí a posseir. Coneix de veritat aquell savi que aconsegueix distanciar-se de l'objecte del seu estudi"

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 180
Il·lustració: Abraham Janssens, Jan Wildens, Noli me tangere (1620), Musée des beaux-arts de Dunkerque.

dissabte, d’abril 22, 2017

Surt i bat aquest lleig drac



La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t'aturis, no t'ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l'eixida.
veuràs com el pots guanyar...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 98. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 59.
Il·lustració: Sant Jordi, de Josep Llimona, Museu d'Art  de Cerdanyola del  Vallès.

dimecres, d’abril 19, 2017

La guitarra de Trapero



Amb motiu del nomenament, ahir, del nou major dels Mossos d'Esquadra, càrrec vacant durant deu anys, en la persona de Josep Lluís Trapero, la premsa ha recordat que, a banda d'un bon guitarrista, es tracta d'un senyor que té les coses molt clares. Diu El País:
Sobre el paper dels Mossos en el procés ha estat taxatiu: els Mossos són policia judicial i han de fer complir la legalitat vigent. Així ho va fer saber als parlamentaris de la CUP quan aquests li van demanar que deixessin en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional les ordres de l’Audiència Nacional.
No és que el major Trapero s'ho inventi ni que sigui cap heroi unionista. Efectivament, els Mossos tenen competències de policia judicial, entre d'altres. Compleixen, per tant, les ordres que emanen de les resolucions dels jutges, que passen pel davant de qualsevol altra ordre que eventualment vingués, per exemple, desl seus responsables polítics. Excepte que el Govern de l'Estat recuperés aquestes competències o que la Generalitat hi renunciés (¿us imagineu?), això continuarà així el famós dia D (de la declaració unilateral) en el que els independentistes tenen posades totes les esperances. Bé, si l'Estat les recuperés, tampoc podrien fer res contra una resolució judicial. Això afecta als Mossos, esclar, i a tots els funcionaris dels conjunt de les administracions públiques, inclosa l'autonòmica.

Així que posem que arriba el famós dia D, amb referèndum no autoritzat o sense. El Parlament de Catalunya aprova aquesta declaració, acompanyada d'una llei de transitorietat, dues resolucions de marcat caràcter anticonstitucional. M'imagino que amb els advertiments judicials sobre la taula i els informes negatius dels lletrats de la cambra, que afegeix un senzill delicte de prevaricació als que ja s'hauran comès, de més envergadura. Però, com si sentissin ploure, amb el president pentinat per sortir a la foto de la història, l'aproven i els diputats marxen cap a casa seva. 

El dia D

L'endemà al matí pot passar això.

08:00h. La signatura dels decrets corresponents per fer efectives les resolucions adoptades el dia anterior.

08:10h La Generalitat ordena als Mossos d'Esquadra trametre aquests decrets als organismes oficials anunciant la nova autoritat als que pertanyen a l'administració de l'Estat. Els organismes oficials es neguen a signar la recepció d'aquests documents o, si els accepten, els posen en coneixement dels seus superiors que, òbviament, es negaran a complir les ordres.

09:00h Un jutge (no sé si cal que ho faci l'Audiència Nacional o qui sigui) ordena als Mossos d'Esquadra i a la resta de funcionaris aturar immediatament el desplegament de la llei mentre aquesta no és anul·lada i detenir tot aquell que faci el contrari.

09:10h Els Mossos acaten la decisió judicial (ho ha recordat en seu parlamentària l'actual major, dèiem), que traslladen als seus responsables polítics els quals, si es persisteixen en la seva decisió emparant-se en les resolucions parlamentàries, poden ser detinguts.

09:30h El procés s'ha acabat en una hora i mitja. La fiscalia ha pres nota dels delictes comesos i en donarà curs judicial quan hagi recavat tota la informació.

10:00h. Anem a esmorzar que tinc gana.

Mentretant, d'una banda, ja s'ha convocat l'enèssima manifestació en solidaritat amb les "injustícies" comeses contra polítics que no han respectat la llei. De l'altra, les possibilitats d'una negociació de res (és a dir, de cap avanç del nostre autogovern) van reduint-se encara més. D'ambdues bandes, la sensació de "qui dia passa anys empeny", no fos cas que arregléssim alguna cosa. Del fons, uns penjats de la Cup demanaran armes pel poble per fer el que els Mossos no tenen bemolls de fer, així, a la veneçolana. Res. Un dia més i tothom cap a casa. I diumenge, tortell.

I la gent? ¿I la bona gent que s'ha cregut el miracle de la Marededeu de la Independència? ¿I els bons jans que es pensaven que la manca d'estratègia era astúcia? ¿I els beneits que encara es pensen que tot el que es promet és de franc, o que es pot fer independentment de la llei o els costos només perquè mana "la voluntat"? ¿I els lúcids que veuen que els problemes del món són uns de molt grossos mentre en aquest poblat ens dediquem a fer el que menys falta fa per resoldre'ls? Encara els faran creure que ha estat Trapero qui els ha aixafat la guitarra.

La declaració unilateral. Que la facin, sí. Aviat. I que s'acabi d'una vegada la comèdia.


Foto: El president Puigdemont a la fàbrica de Seat de Martorell. Albert Garcia (El País)

dilluns, d’abril 17, 2017

La lectura


La lectura és seqüencial: una frase darrere d'una altra. Una pàgina, un capítol, un llibre rere d'un altre. La lectura obliga a frenar, ajuda a callar, a tenir una actitud receptiva, t'estira cap a les profunditats. El temps lliure tendeix a dispersar-se i a perdre's per les bullicioses escletxes de la cultura del lleure. La lectura, en canvi, predisposa a la concentració i fomenta la intensitat.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 179.
Il·lustració: Georges de La Tour, Sant Jeroni(c.1627-29). Museu del Prado. Madrid.

dissabte, d’abril 15, 2017

L'u em multiplica


(...) Lluny
de tu, de l'amor dos, l'u em multiplica
per l'isolament.

Màrius Sampere, fragment del poema 33, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 46.
Foto: Las Provincias.

dijous, d’abril 13, 2017

Carregant imatges als carrers de Mataró


Aquests dies de processons a Mataró, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya. No sé si passa (encara) entre els musulmans, però sí molt àmpliament en les famílies de cultura catòlica. En aquest desert religiós, doncs, on fins i tot els actes litúrgics de l’Església en la seva setmana més important de l’any passen completament desapercebuts i dins dels temples, que uns joves decideixin vestir-se de costalero, assajar durant moltes nits, i fer un exercici enorme de força uns dies de festa escolar, ens hauria de fer pensar.

Jo, modestament, tinc dues hipòtesis molt simples, que se m’han acudit llegint L’exili de Déu, el nou llibre de Lluís Duch (Fragmenta, 2017), de qui manllevo alguna idea. La primera parteix de la premissa que el desig de transcendència, la crida espiritual, veure el “més enllà” de les coses o com en digueu és constitutiu dels éssers humans. Que, com tot el que ho és, no es pot suprimir sinó -com a màxim- reprimir. I que el món secularitzat, on el pensament correcte limita tot això a l’àmbit privat, deixa sense recursos als qui desenvolupen aquest desig. Així que una antiga tradició barroca interrompuda en plena fase del desencantament weberià, estocada pel Concili Vaticà II i per l’actual aversió a tota tradició (ergo memòria), sembla útil als millenials àvids de reencantament. Amb la característica important que la seva iconografia remet directament al relat inicial del cristianisme, cultura de la que som fills i religió (encara) viva a casa nostra. I en expansió a l’hemisferi sud.

La selfie del Crucificat


La segona hipòtesi té a veure amb l’imperi de la imatge com a forma de comunicació actual, en detriment de la paraula, un tema molt antic que dóna per molt: la inconofília contra la iconoclàstia, la cultura catòlica contra la protestant, etc. En aquests temes, aquest conflicte es basa en la següent contradicció: el déu amb què creguem (o la ideologia, o el seu substitut) és inabastable, irrepresentable, però només el podem explicar a través de l’abastable i representable. I això darrer, la imatge, serà sempre ambígua i insuficient ja que, si no ho fos, cauríem en la idolatria, en el paradís retrobat sota el qual s’amaguen els totalitarismes, per exemple.

Bé, doncs, en temps, com deia, de l’imperi de la imatge, exactament com si fóssim barrocs de la Contrareforma, omplint de milions de selfies (de “jos”) les amplíssimes xarxes socials, lliurats als nous relats a través de les sèries, amb tot el món en imatges, o somnis, a l’abast d’un clic… no em digueu que carregar imatges a les pròpies espatlles sigui extemporani. I fer-ho en un record (etimològcament, tornar a passar pel cor) que és sempre -de nou Duch- una re-creació, en el doble sentit de tornar a crear i de jugar, amb la base del relat de la Passió de Jesús que narren els evangelis.

L’home contemporani sembla dir: “no entenc massa ni de què va la religió, ni per què coi han de matar Jesús i encara menys la Ressurrecció, i tampoc tinc temps de llegir l’Evangeli, però entenc perfectament aquestes imatges de l’apresament a l’hort, de Maria amb tots els pathos pels quals em medico (angoixes, solitud, dolors, davallament ...i esperança!) o dels soldats romans. És més”, afegirà, “aquestes imatges les entenc perquè són modernes, perquè això (em) passa”.

Fer-se càrrec


Finalment, mentre que el text sempre demana un cert esforç i temps, que es veu recompensat per la comprensió (no existeix, aquesta, sense els primers), les imatges tenen l’avantatge de fer sempre un bon paper simbòlic. Símbol és allò que fa visible el que no ho és, és una trobada entre els dos móns. La imatge és sempre una trobada. Hem trobat una foto de l’avi, diem, i d’alguna manera, hem “trobat” l’avi, l’hem re-cordat, l’he re-creat, com dèiem. Així s’esdevé també amb aquests passos que desfilen aquests dies. Simbolitzen el més profund, alguna cosa que té a veure amb els fonaments i amb les vicissituds de la nostra vida (ja he parlat dels atributs marians). I tot símbol és també una icona, un signe, una indicació per no quedar-se absort en ell mateix.

L’acusat realisme de les talles fa que la icona de la Setmana Santa sigui molt clara: l’atenció màxima de les persones s’ha de fixar en qui pateix i a qui maten, a les víctimes, als nostres veïns, familiars o companys dels que passem olímpicament quan les passen magres. Una atenció que vol dir compadir-se, és a dir “patir junts”; que vol dir fer-se’n càrrec, és a dir “carregar” junts. El que et passa a tu em passa a mi. I tan sols així, no pas amb cap fet miraculós de cap Déu (“Eli, eli…”), hi ha la sortida, l’esperança, la Pasqua. Que des d’aquí us la desitjo ben bona.


Article per al digital Capgròs.com, d'on manllevo la foto, reproduït també a Catalunya Religió.

dimecres, d’abril 12, 2017

¿Volem que torni Serrallonga?



Ara fa quaranta anys, el grup Esquirols va compondre una cançó que se situava en el llunyà 12 de febrer de 2017 on es critiquen els excessos de la tecnologia en la vida quotidiana. I això que no comptaven amb els smartphones! Bé, per celebrar-ho, van fer-los un concert d’homenatge a Manresa, el mateix dia que la cançó profetitzava. Els que hi van participar destacaven l’actualitat de les denúncies que aquestes entranyables cançons kumbaiàs que estaven de moda entre els meus monitors d’esplai quan jo hi anava. Sí, ja fa quaranta anys. El clímax de la trobada va produir-se quan tothom va corejar la coneguda “Torna, torna, Serrallonga”.

La cançó evoca el conegut bandoler de Viladrau, font de nombroses llegendes romàntiques, davant “l'alzina” que “ens cremaran”, “les pedres” que “ens arrencaran” o “la terra” que “ens robaran”. Sense els eufemismes actuals, el text demana el retorn del bandoler, del seu “esperit”, en diríem, en forma d’espetecs, trabucs i de guerra. No vull semblar un esgarriacries o un idiota que no entén la metàfora, si fos el cas parlaríem d’enaltiment de la violència i faríem força riure. Les úniques armes dels fans dels Esquirols han estat les guitarres i els fulards.

Aquesta diferència, però, sempre m’ha inquitetat una mica. Penso si no ens estem enganyant en això que n’hem dit utopies, combat, o lluita. Un engany que ha passat, per exemple, per idealitzar els guerrillers mexicans o palestins des de les nostres còmodes fronteres. O per introduir excessiva emoció com a antídot de l’avorrida, complexa, tecnificada i limitadíssima democràcia. Em passa, per exemple, quan pregunto a alguns partidaris de la desobediència (per la qüestió de la independència, o dels refugiats, o dels peatges…), fins on estarien disposats a sacrificar-se per la causa que tant val la pena, segons ells. Quants béns, quanta seguretat o quanta llibertat. Quantes renúncies com les que Serrallonga va fer, i va pagar amb la vida. També els pregunto si acceptarien que això ho fes un altre (“torna, torna…” tu), si realment aprovarien l’us de la força senzillament “perquè tenim raó”. Amb el risc, esclar, que la resta dels que també creuen tenir raó hi responguessin. Potser millor ho cantem i prou, oi? Piquem de mans i ens emocionem. I cap a casa.

I segurament fem bé. El coratge que cal per resoldre els complexos problemes de casa nostra, em temo que no és ben bé el dels bandolers i, m’atreviria a dir, el del Romanticisme. Ni el de les “frases solemnes”. I molt menys el de l’enyor d’un cabdill “del poble” al que demanem que torni per salvar-nos… sense embrutar-nos les mans, esclar. L’avantatge del de veure-ho des del 2017, és que d’algunes experiències encara en tenim els cossos calents. Ho dic per si un idiota, que n’hi ha, fa una lectura literal de l’amable cançó xirucaire.

Article corresponent al mes de març a la revista Valors.