dilluns, de novembre 20, 2017

Ocupar un càrrec


Diem "ocupar un càrrec", quan en realitat és el càrrec el que ens ocupa a nosaltres.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 153.

dissabte, de novembre 18, 2017

El gat



Ven, acércate más,
eres mi oportunidad
de acariciar al tigre
--y de citar a Baudelarie.


José Emilio Pacheco. Poema "Gato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 54.

dimecres, de novembre 15, 2017

La nova frontera de Catalunya



Un informe del mes de gener d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona sobre la renda familiar disponible per càpita alertava que, dels deu barris amb menys renda familiar dels 73 de tota la ciutat, sis havien perdut punts respecte 2016. El barri més pobre, que passa de 39,2 a 34,5 punts, contrasta amb els més rics, set vegades per sobre. La renda mitja havia pujat gairebé un 3%. Al mig, entre el 73 i 115 punts, se situen força barris. Les dades d’atur registrat (tinc a mà les de febrer), sempre més baix que a l’EPA,, presenten un rànquing similar. Si la mitjana de la ciutat és el 7,6%, els barris més pobres la doblen i els més rics són a la meitat, és a dir pràcticament plena ocupació. Alguns que es dediquen a buscar determinats professionals qualificats expressen el seu estupor perquè les noves demandes s’estan quedant sense omplir, mentre l’atur i la precarietat s’abonen en sectors menys qualificats. Aquest és el panorama, a Barcelona, de la “sortida de la crisi”, després de tres anys de fase expansiva del PIB, i que, segurament, es deu repetir a la majoria de ciutats catalanes, almenys de l’àrea metropolitana. És obvi que en podem treure moltes lliçons i que tenim, com a societat, força deures a fer.

Però no em volia quedar aquí sinó, com alertava en un moment del meu article anterior, en comparar aquestes dades amb els resultats electorals de l’últim cicle, marcat per crisis polítiques (aparició de nous actors, un any amb govern en funcions, el procés independentista…). Tornen a coincidir els comportaments, amb algunes característiques: els partits que guanyen clarament en uns districtes se situen en un lloc molt modest en un altre, i viceversa. L’aparició, com dèiem, de nous actors, situa els antics partits transversals, baixant, al seu feu, i denota que les noves opcions creixen també desigualment segons el barri. Anem on vull anar. Una enquesta del CEO revelava que, a Catalunya, les rendes més altes i mitjanes votaven partits independentistes i que les rendes més baixes ho feien a partits no independentistes.

No sabem com acabarà la important i delicada crisi actual a Catalunya. Només volia deixar constància, per si el canvi de paisatge d’estelades d’un barri a un altre no ens ho havia fet adonar, que l’enorme i intensa mobilització de les classes mitjanes a la recerca d’un “país nou” que s’ajusti a les seves expectatives, contrasta amb la desmobilització i “desempoderament” dels sectors socials més malmesos, que viuen en altres llocs, que tenen altres problemes i que voten altres partits, quan voten (amb més vots i menys escons). Potser la frontera a combatre serà aquesta.

Article a la revista Valors, octubre 2017

dimarts, de novembre 14, 2017

Benet, president.


La figura de Josep Benet (1920-2008) ha gaudit últimament d'una certa reivindicació arran de la publicació de la biografia que d'ell n'ha fet Jordi Amat (Com una pàtria, Ed. 62, Barcelona, 2017). Un dels episodis més interessants de la vida de Benet, tot i que n'hi ha molts, és que acceptés encapçalar les llistes del PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Tot i que tres anys abans havia estat el senador més votat al front d'una Entesa dels Catalans, i tot i les tortuoses relacions que sovint va tenir amb Coll i Alentorn, podríem dir que les seves conviccions catòliques, segurament conservadores i profundament catalanistes van romandre intactes, així com la fidelitat als principis de la seva Unió Democràtica de Catalunya

¿Per què, doncs, Benet accepta la proposta i, també, com és que el PSUC li fa? Resumint (i no sé si gaire bé), del text d'Amat se n'extreuen tres causes. La primera, per la seva vinculació indirecta a aquest partit des que acceptés defensar Joan Comorera davant els tribunals franquistes, en el que fou la seva primera activitat com a advocat, i que en endavant defensés altres comunistes i altres lluitadors antifranquistes. La segona, més personal, després d'una certa decepció en què "l'ungit" a la presidència provisional de la Generalitat recaigués en Tarradellas, tot i que Benet hagués obtingut el suport electoral més rotund de la història, aquest faria seva un cop més una actitud que descriu molt bé el poema de Palau i Fabre: "Jo em donaria a qui em volgués".

Un d'Unió, candidat del PSUC

I la tercera causa que apunta Amat és, per mi, la més rellevant, als ulls d'avui. Benet, marcat per l'experiència de la guerra, on hi va perdre tota Catalunya, segons ell, i alertat pels riscos de divisió nacional que portava la societat franquista i postfranquista (entre classes, entre parlants, entre sentiments de pertinença nacional...), tenia -ja des de la postguerra- el prurit de fer el que fos per evitar la ruptura de la unitat civil del poble. Que Catalunya, com a país per fer i refer després de la devastació, només podia sortir-ne vencedora incorporant-hi la classe treballadora i també els immigrants, una allau que en pocs lustres va fer doblar el nombre d'habitants a Catalunya. Calia bastir ponts, pensava, i que les organitzacions de "l'altra banda" del que era el seu món adoptessin la tasca de la reconstrucció nacional com a pròpia. Els uns i l'altre, el PSUC i Benet, van entendre que, el 1980, en l'inici de la Generalitat recuperada amb democràcia i vida parlamentària, calia reforçar aquesta aposta. Els resultats electorals no van ser els esperats. Pujol guanyà les eleccions al front de CiU (aquesta U, també d'Unió), segurament amb un programa no tan explícit però similar, en aquest aspecte, tot i que adreçat a àmplies capes de població despolititzada i amb el clar propòsit de desbancar l'esquerra al front de la Generalitat, empresa assolida amb èxit els vint-i-tres anys posteriors. Bastir ponts i refer el país, però, eren valors en alça.

Per això, podríem dir que el PSUC, un partit comunista sui-generis presitigiat per la seva organització antifranquista, va adoptar com a candidat propi un democristià vinculat a la UDC. I alhora podríem dir que -en aquella etapa- UDC també estava dividida. El partit històric, en coalició amb Pujol, els centristes de Canyelles, amb la UCD de Suárez, i algun dels personatges que s'hi podrien sentir vinculats, com Benet, per lliure i fent de candidat ni més ni menys que a la presidència de la Generalitat pel PSUC. Els sona?

L'acord PSC-UpA

Sí, tota aquesta llarga entrada ha estat per parlar de l'acord electoral pel 21 de desembre entre el PSC i Units per Avançar, un dels dos partits que es considera hereu de l'antiga UDC i que recolzen els principals dirigents que foren d'aquesta última, després de fracassar al marge de la coalicó CiU quan CDC va abraçar a cegues la causa independentista (per cert, l'altre dels partits, el que optà pel bàndol independentista del conflicte, Demòcrates, ha firmat un altre acord electoral amb ERC). És per fer notar que, en alguns altres moments de gran crisi política, la democràcia cristiana s'ha alitat amb la socialdemocràcia o l'esquerra per assolir objectius comuns, sempre al marge de solucions radicals, d'enfrontaments o de divisions irreconciliables. Ha passat a Europa, amb la creació de l'actual Unió Europea, per exemple, als anys cinquanta. Va passar a Itàlia, amb el compromesso storico entre la DC d'Aldo Moro i el PCI de Berlinguer als anys setanta. 

A ningú se li escapa que Catalunya viu un escenari, doncs, propici als pactes entre diferents, entre els diferents que, diguem-ho tot, sempre han estat proclius a l'acord i reacis a les divisions profundes entre els pobles, talment com Benet temia per Catalunya... i que ara retornen en forma de risc. Com van dir els dirigents de les dues formacions signants, Miquel Iceta i Oriol Molins, no és una fusió, ningú renuncia a la seva autonomia i a les seves idees (moltes de les quals els separen), i segurament en el futur competiran enlloc de romandre aliades. És, doncs, un compromís històric, una unió per l'excepcionalitat del país, un embrió dels acords amplíssims i heterogenis que Catalunya ha de fer amb urgència si vol sortir del forat on està. Un forat que només farem més gran i inabordable si ens mantenim en la política de fronts i de retrets sense fi entre els propis catalans.

Aquest pacte, i altres incorporacions a la llista del PSC que reforcen aquesta idea d'heterogeneïtat per a uns objectius claríssims i comuns, em sembla una de les raons més atractives per l'opció socialista a les properes eleccions al Parlament. 

dilluns, de novembre 13, 2017

¿Tot està per fer?


Una desconfiança verdadera i natural davant les capacitats humanes en tots els àmbits és el signe més segur de fortalesa d'esperit.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 151.

dissabte, de novembre 11, 2017

El que anomenem vida


Mi único tema es lo que ya no está.
Y mi obsesión se llama lo perdido.
Mi punzante estribillo es nunca más.
Y sin embargo amo este cambio perpetuo,
este variar segundo tras segundo,
porque sin és lo que llamamos vida
sería de piedra.

José Emilio Pacheco. Poema "Antielegía", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 51.

dilluns, de novembre 06, 2017

Queer


Si no poguéssim distingir el sexe pels vestits, sinó que fos necessari endevinar-lo, naixeria tot un nou món per l'amor. Això mereixeria tractar-se en una novel·la, amb saviesa i coneixement del món.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 150.

dissabte, de novembre 04, 2017

Consolar


Porque he extraviado aquí todas las claves
para salvar al mundo y ya no puedo
consolar, consolarte, consolarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Federico de Madrazo: Las tres Marías ante el sepulcro vacío de Cristo (1829). Museo del Prado, Madrid.

divendres, de novembre 03, 2017

El guió de Maquiavel


Aquests últims dies, en llocs públics, no a les xarxes socials, on sembla que "tot és possible" en la deshumanització de les relacions humanes, alguns hem estat increpats per la nostra filiació política. El pitjor del procés és això, l'assenyalament de culpables entre els propis ciutadans. La irrupció de la moral (l'exvicepresident Junqueras va demanar ahir que en les properes eleccions el bé venci el mal, com si representés els Pastorets o un autosacramental medieval) on hi hauria d'haver política, la moral inquisitorial, esclar. La categoria de traïdor o enemic a tot aquell qui gosi discrepar de la línia oficial i dura dels que han portat aquest país al desastre (que li preguntin a l'exconseller Vila), com un revival ferotge de les idees de Carl Schmitt.

El Partit de la Lepra

Quan em vaig apuntar al PSC, abans -adolescent- a la JSC, jo ja sabia que m'apuntava al Partit de la Lepra. L'episodi més semblant al que estem vivint és l'agressió als diputats socialistes a les portes del Parlament per una multitud convocada pels seguidors de l'aleshores president Pujol, el 1984. Conec bé l'entorn que el fertilitzava i el que ho fa ara. Ja sabia, doncs, que les acusacions de botifler cap amunt i, quan convingués, l'oprobi públic, era el preu a pagar pels que hem fet l'opció del socialisme democràtic i federalista, a Catalunya. De manera que no em ve de nou ni em treu massa el son. Fins i tot estic preparat perquè les agressions fins ara verbals pugin un grau més. El Partit de la Lepra, el d'aquells que s'ha d'evitar i combatre tant a les institucions com al carrer si volem un país decent, és avui el blanc davant qualsevol fet que l'independentisme intepreti com una agressió.

L'última ha estat la interlocutòria, ahir, d'una jutgessa de l'Audiència Nacional, que decreta l'ingrés a presó preventiva dels nou exconsellers del Govern de la Generalitat que, malgrat els múltiples avisos tant dels tribunals com dels seus propis assessors jurídics, han perpetrat una segregació d'una part del territori de l'Estat que, en realitat, ningú ha tingut els nassos de complir. També ha decretat la recerca i ingrés a presó de la resta del Govern cessat, inclòs el president, que va fugar-se a Bèlgica i va incomplir l'ordre de comparèixer davant el tribunal, fet que, tant per ell com per vostè o jo mateix, implica una desobediència i és objecte de detenció.

A qui beneficia?

No entraré, perquè sóc incapaç, en analitzar aquesta interlocutòria, ni cauré en la temptació de demanar actituds polítiques a un jutge, tot i que, des de la meva ignorància, penso que una mica de sentit comú hauria evitat el quadre romàntic de màrtirs que ara tenim pintat, i potser tanta mala llet. O sigui que no m'agrada gens. Però això no treu que en puguem fer una lectura política, esclar. To té conseqüències polítiques, fins i tot la pluja. Bé, com diu l'Andreu Claret, hi ha una prova que mai falla per poder analitzar un esdeveniment, més enllà dels escarafalls, el soroll o les vísceres, consisteix en preguntar-se a qui beneficia políticalment. És una pregunta senzilla, de resposta sovint també senzilla (excepte que la política té moltes caramboles i conseqüències imprevistes), des de la qual poder enfrontar-se a la complexitat. Claret afirma això en una cita -llarga, disculpeu- que passo a copiar:
Favorece a quienes no quieren una solución política al conflicto. A quienes buscan la polarización. A quienes aborrecen los grises y todo lo quieren en blanco y negro porque piensan que en una batalla a cara de perro, la victoria siempre será suya. Hablo de los políticos y los creadores de opinión que hoy jalean la decisión judicial. Aquellos que se frotan las manos ante el clima de tensión extrema con el que llegaremos al 21-D. Los que defienden el cuanto peor, mejor. Yo mismo he criticado a sectores del independentismo por utilizar esta estrategia. Por haber tensado la cuerda más de la cuenta. Por haber ido demasiado lejos, con la DUI. Por no haber sabido pillar la oportunidad de del repliegue ordenado que hubiesen supuesto unas elecciones convocadas por Puigdemont. Cuando veo cómo algunos aplauden la entrada en prisión de Junqueras y otros consejeros de la Generalitat, pienso que, desde el otro lado del conflicto, también hay quien quiere llevar esto más lejos. Quien empuja la sociedad catalana hacia el abismo. Son personas, partidos, poderes, periodistas, a quienes no les basta con vencer. A quienes no les importa convencer. Quieren arrasar. Humillar al independentismo. Sin darse cuenta -¿o sí se dan cuenta?- de qué esta humillación será vivida por muchos catalanes como una ignominia colectiva. Incluso por muchos que no son independentistas. El encarcelamiento llega en el peor momento. Cuando empezaban a brotar iniciativas destinadas a romper la polarización. Y a evitar que, después del 21-D, estuviéramos igual. O peor.
Hi estic bastant d'acord tot i que, a curt termini, és a dir, de cara a les eleccions del 21 de desembre (a les quals ningú ara vol renunciar, i fan bé), afavoreix només al relat independentista que, en temps iconofílics com els que vivim, viu d'extremar la imatge d'un David just davant un Goliat repressor. Lliçó que vam aprendre perfectament el dia 1 d'octubre. Aquest marc mental també dissol la política i ens situa, com deia, en la moral. El bé contra el mal. Recordem-ho: aquests escenaris morals són els previs a la justificació totalitària dels processos revolucionaris, o reaccionaris, que han dividit Europa els últims cent anys. I ara els vivim a casa.

Tres tasses

Aniria més enllà, com a bon lector de Maquiavel (que no maquiavèl·lic). L'alte mètode per analitzar políticament un fet és rellegir el florentí. Aquest fet no tan sols beneficia l'independentisme sinó que ha estat volgudament buscat, descartada (crec que des del principi) la lògica resistència contra l'Estat que hauria emprès tot revolucionari deixant de comparèixer, per exemple, a tribunals que no reconeix. No. Per no anar massa lluny, recordem la crisi de Govern viscuda just abans de vacances d'estiu, on l'únic criteri per romandre-hi era si s'estava o no disposat a carregar amb les conseqüències penals. Ergo es preveia cometre actes que en comportaven, com reiteradament se'ls havia avisat. Per aquest únic motiu van saltar quatre consellers. Fa just una setmana, l'aleshores president Puigdemont va tenir l'oportunitat, amb l'aval de negociadors influents, d'aturar l'escalada convocant eleccions ell mateix, aquestes que fa una setmana eren una traïció i ara són un gol a l'Estat, que som molt astuts. Però preferí, insisteixo, fidel als seus objectius polítics (perquè creia -doncs- que li convenia més), cedir a les pressions dels hooligans i perpetrar l'última, fins ara, de les seves il·legalitats. Tot és al guió i no hi ha cap sorpresa. La foto dels consellers, i del president, entre barrots, exactament com la de Companys el 1934, és la foto de campanya per intentar la majoria absoluta, retenir el poder (que és del que es tracta), i anar fent, que aquest conflicte és una bicoca de vots. No voleu Sis d'Octubre? Tres tasses! ¿Realment val tant la pena aquesta ambició pel preu que estem, i estan, pagant?

Per què? ¿Per què, deia, el PSC és el Partit de la Lepra que, si poden, explulsaran de tots els governs locals aquesta setmana? Perquè és just el contrari. Compte, no dic que sigui el partit naïf o que receli de Maquiavel, o que no busqui vots, no. En realitat, com és evident, aquest conflicte li'n resta i això també és un motor que el posa en la recerca de solucions pactades. Aquesta no és una lluita de bons o dolents (si ho fos, segurament jo tampoc seria dels bons). Les solucions pactades, doncs, serien un escenari més favorable i li donarien més oportunitats de vot, aquí el primer recel. El segon correspon als sectors socials que mobilitzen els uns i els altres que, com veuran els bons lectors de Marx, haberlos haylos. I n'hi ha un que no vol perdre l'hegemonia i els beneficis de tenir-la. Ara bé, sincerament, ¿el nostre país pot viure gaire més temps en aquesta angoixa? ¿Algú creu que en treurem res, d'atiar encara més el conflicte? ¿No cansa, la irrupció de tant d'odi entre nosaltres? ¿No recordeu episodis exactes entre ciutadans en la recentíssima Guerra dels Balcans? Bé, doncs denostar el PSC i increpar els que hi militem, en sigueu o no partidaris, ens hi aboca indefectiblement. No hi ha cap sortida, cap ni una, que no passi per la reconciliació, com deia avui Duran i Lleida. El Partit de la Lepra és el del Pont de Mostar.

dimecres, de novembre 01, 2017

L'home ha creat la mort


Ni esperança ni por no afecten
un animal que mor;
l'home espera al final
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades
i ha reiscut molts cops.
Un gran home orgullós,
quen s'enfronta a assassins,
se'n riu amb menyspreança
si l'alè és abolit;
coneix la mort a fons:
l'home ha creat la mort.

W.B. Yeats,  poema "La mort", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 293.
Il·lustració: Modest Urgell, Barques a la platja. Col·lecció Carmen Thyssen.

dimarts, d’octubre 31, 2017

Jo ja ho deia


En totes les ocasions que he pogut, en persona o al Facebook, on sigui, almenys des de les eleccions al Parlament de 2015 fins avui, he requerit a tots els interlocutors independentistes amb els quals m'he topat només una resposta. Fins i tot ho he escrit amb certa reiteració en aquest irrisori blog*. Volia saber com ens ho faríem, l'endemà de la proclamació d'una nova república, per substituir la legalitat espanyola per la catalana i, sobretot, com ho faríem efectiu davant la presumible resistència de l'administració de l'Estat desplegada a Catalunya. Crec que aquest era el punt més greu, el més susceptible de conflicte violent, i em creia en el dret, com a ciutadà, de tenir una resposta.

Per exemple, els preguntava, ¿com farem que deixin d'actuar els funcionaris de l'administració perifèrica de l'estat, inclosos els policies, guàrdies civils i l'exèrcit, que van armats? ¿Com obligarem els jutges a obeir la nova llei? ¿Com posarem els Mossos d'Esquadra a les ordres de la nova autoritat quan tots els seus membres han promès defensar la Constitució? (bé, d'això últim hi ha hagut un conat) ¿Com direm als bancs que no actuïn embargant incompliments fiscals a les ordres de l'Agència Tributaria espanyola amb el risc de perdre el crèdit del BCE i la cèdula per operar a la UE? Ja sé que sóc pesat, però he repetit els exemples fins a la sacietat senzillament perquè, com deia, la clau de tot plegat, que ni tan sols resolia la nonata llei de transitorietat, era aquest delicadíssim pas. 

Els meus interlocutors, com és obvi, no m'han respost mai. Només em deien que, segurament, el Govern ja ho tenia previst però que, per seguretat i per a l'èxit de l'operació, o per astúcia, no ho podien desvelar. Jo em queixava, esclar. Mirin: si hem de patir un delicat moment amb alt risc de violència (per exemple, amb uns escamots pacífics d'Arran enfrontant-se a una caserna militar), era un greu error no informar-nos-en. Tot i així, i coneixent el tarannà dels dirigents d'aquest procés, de tortell els diumenges i no prenguem mal, també sospitava que no era això el que farien, malgrat les ganes d'alguns dels seus aliats, segur. 

Sospitava, i així els ho deia, que, en realitat, no hi havia res previst. Que, com ha passat fins avui, es confiava estrictament en la força sentimental del milió/dos milions d'ànimes que any rera any han fet agafar de les mans, de la cintura, dels colzes i de tot arreu com qui fa una dansa de la pluja esperant que algú (Déu, Europa, els russos, Trump, els excessos o la inoperància de Rajoy) ens ho arreglés. Fa pocs dies, parlant amb una amiga meva, quan li feia veure que cap país del món ens reconeixerà com a nou estat, em responia que el conseller Romeva ho tenia tot molt ben preparat i que a partir del dia ú d'octubre començaria la pluja de reconeixements. En fi, ja ho heu vist. Ni un.

Un gran estafa

En fi, no m'agrada dir-ho i sé que queda molt malament, però jo ja havia avisat. Jo ja ho deia. Em sap greu, sincerament, per tothom qui s'ho havia cregut, perquè el país ha dedicat recursos econòmics, intel·lectuals, sentimentals, polítics i humans com mai havia fet a una causa els inductors de la qual no s'havien preparat per fer-la. Ara ho reconeixen obertament sense que els caigui la cara de vergonya. I m'angoixa pensar el buit depressiu on pot caure tanta energia desaprofitada.

Efectivament, després de la declaració d'independència de la setmana pasada al Parlament, tot i l'amenaça de cessament del Govern en aplicació de l'article 155 de la Constitució, inevitable, i amb les sospites més que fundades que no hi havia res preparat per fer-la efectiva l'endemà, l'expresident Puigdemont i el seu equip van tirar endavant. Totes les piruetes que facin a partir d'ara crec que seran vols de mosca al costat d'aquest immens fracàs, d'aquesta gran estafa política i sentimental. Vols de mosca com presentar-se a Brussel·les com a "govern legítim" alhora que s'accepten unes eleccions convocades pel Govern de l'Estat i fins a l'últim moment denostades. I més que en veurem, perquè ara, amb les eleccions el dia 21 de desembre, creuen que és l'oportunitat de donar un cop més a la pilota, portar-la un mica més endavant, fer veure que el procés respira. I mirar de no perdre el poder, que és l'únic objectiu que va portar, el 2012, al gir estratègic del també expresident Mas, aleshores aliat amb el PP, abraçant l'independentisme. L'obsessió pel poder te'l fa perdre. I aquest és, en realitat, el risc més gran dels inductors del procés. Sobretot si els processen a ells, com també inevitablement passarà. Això també ho dèiem, molts. Ara, que no plorin.

Bé, que tingueu una bona castanyada.


dilluns, d’octubre 30, 2017

El pèl



No veig per què algunes parts del cos estan cobertes de pèl, si no és que així, durant el bany, l'aigua hi resta més temps i amb la frescor cada part es refresca i es tonifica, ja que són les que més necessitat en tenen.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 149.
Foto: Robert Davies, Mugró - 1 (1992)

dissabte, d’octubre 28, 2017

Foc



Fuego es el mundo que se extingue y prende
para durar (fue siempre) eternamente.

Todo lo ayer disperso hoy se reúne.
Todo lo unido se ha apartado ahora.

(...)

Si se extiende la luz
toma la forma
de lo que está inventado la mirada.


José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 25-26.

dilluns, d’octubre 23, 2017

Les dues ànimes



Una única ànima era massa poc per al seu cos; ell hauria pogut donar feina a dues.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 147.
Foto: Míting de la Llibertat (PSC, 1976); Arxiu Fundació Rafael Campalans.

dissabte, d’octubre 21, 2017

Empremta


Y no habrá más historia
para ocupar la vida
que tu huella sin sombra ni medida.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "La enredadera" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 21.

dijous, d’octubre 19, 2017

¿Hi ha espais transversals?



Molta gent de la meva edat, per exemple, vam conèixer persones que no eren dels nostres barris gràcies a l’Església. I des d’aleshores, amb alguns, hem conservat l’amistat. Bé perquè les respectives parròquies organitzaven trobades conjuntes de catequesi, bé, perquè ens vam trobar als mateixos moviments. Una entitat mataronina amb l’adjectiu “catòlic” és, per mi, el millor exemple vivent de convivència intergeneracional: des de ben petits a ben grans tenen possibilitats molt atractives al seu abast, especialment la teatral. Abans, quan hi havia pocs centres de secundària, em sembla la barreja de procedències també era a l’ordre del dia, fenomen que també passa, m’han dit, en alguns clubs de futbol de base.


En la generació anterior, coincidint amb l’arribada de milers de persones per atendre l’increment de la producció industrial “desarrollista” a la meva ciutat, i també segons com, hi havia treballadors autòctons i immigrats a les fàbriques. I Caritas, per exemple, fundada aleshores, era una resposta que també unia els uns i els altres per atendre les noves bosses de pobresa i precarietat que també hi havia. No sense problemes, esclar.


En l’àmbit de la política, també per exemple, entre els anys vuitanta i deu, el partit que treia més vots en uns districtes era immediatament el segon en els que perdia, i viceversa. El multipartidisme actual revela, en canvi, que els partits que guanyen en uns districtes són reduïts a la mínima expressió on en guanya un altre, i viceversa. És aquesta última dada la que em va fer preguntar, fa poc, si la crisi de les institucions “d’acollida” (Duch) o “de mediació” (Bauman), i molt especialment l’Església, no estaria -entre d’altres coses- deixant sense espais transversals, de coneixement i interacció mútua, els diferents “estrats” que conviuen a les nostres ciutats, al nostre país.


Contra el que molts pensaven, l’increment de les xarxes socials sembla que potenciï les endogàmies. Només faig amics entre els que pensen com jo, o tenen la meva edat, amb la qual cosa tendirem a radicalitzar les nostres posicions. La polarització de l’anomenat “procés” independentista posa de manifest, em sembla, la feblesa o la inexistència dels espais comuns, transversals, que tot país necessita. Darrere les expressions polítiques i darrere dels districtes, o barris, molt sovint amagades com a “cultura”, hi ha situacions socials molt marcades. L’absència de canals de relació entre elles, doncs, tendirà al seu aïllament, al nul relat comú. Segurament se’m respondrà que sempre ha estat així, que la societat es basa en el conflicte. Però la democràcia, en canvi, es basa en “emparaular” (de nou Duch) el conflicte i, per tant, necessita de llenguatges comuns, compartits. I, afegiria, entre ells, llenguatges d’institucions compartides que em temo que ja no tenim. O sí?

Article a la revista Valors (setembre 2017), també publicat avui a Catalunya Religió.

dilluns, d’octubre 16, 2017

La veritat en un llibre


Quan han trobat la veritat en la natura, l'amaneixen de seguida dins d'un llibre, on encara es conserva pitjor.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 131.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Demà és Santa Teresa de Jesús



Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que anaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l'infern
és un lloc pestilent on ningú no s'estima.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

divendres, d’octubre 13, 2017

Un parell d'opinions


Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

dimecres, d’octubre 11, 2017

Omella



Pocs dies després dels atemptats terroristes d’aquest estiu, el cardenal Joan Josep Omella va presidir una missa per les víctimes a la Sagrada Família davant els Reis i totes les autoritats catalanes. Aprofitant la seva presència i la d’altres dirigents de la societat civil, l’arquebisbe va encomanar-los a treballar units per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. I va afegir “la unió ens fa forts, la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Com que l’ambient polític a Catalunya ja era el que era, alguns van interpretar-lo de discurs unionista, oblidant quin era l’objecte de la cerimònia.

Després, amb motiu de l’Onze de Setembre, Omella referint-se ara ja sí a la situació política, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”.

¿És que el missatge dels pastors catòlics catalans pot ser cap altre? Els bisbes de la Conferència Tarraconense van insistir el fatídic 20 de setembre el mateix missatge. En els últims anys , ha combinat el seu compromís amb les “aspiracions legítimes” dels catalans, sense dir per quina d’elles cal optar, esclar, amb la crida insistent al diàleg i la concòrdia.

Davant la devastada realitat política que viu Catalunya ¿vostès creuen que el rol de l’Església ha de ser cap altre? Segur que caldrà oferir el seu “hospital de campanya” als nombrosos ferits per les rancúnies generades, pels odis a l’altre, per la manca de tacte i d’entesa, sigui d’on sigui d’on han vingut, siguin quines siguin les seves víctimes, tinguin o no raó. I també bastir, des de l’enorme capil·laritat territorial i social que encara té l’Església catalana, espais comuns, “ferment” d’un país de “justícia, fraternitat i comunió”. Molt bé, cardenal. No hi ha cap altre camí.

Article publicat a la revista Foc Nou (octubre 2017). Foto: Els cardenals Omella, Pujol i Vives en una recent reunió.

dimarts, d’octubre 10, 2017

Patriam fugimus



El seu propi personatge l'escarneix.

(...)

Per amor al seu país escriuen coses que després serviran per escarnir el nostre estimat país.

(...)

Hi ha gent que creu que tot allò que es fa amb un posat seriós és assenyat.

(...)

El caràcter dels alemanys en dues paraules: patriam fugimus, de Virgili*.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 120, 124, 131, 133.
* Fugim de la pàtria; Virgili, Bucòliques, Ègloga I

dissabte, d’octubre 07, 2017

Al centre de la nit



Al centro de la noche todo acaba
y todo recomienza.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Árbol entre dos muros" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 20.

divendres, d’octubre 06, 2017

Evitar la fractura


PREGUNTA.- ¿Y ahora qué?
RESPUESTA.- Todo el mundo sensato (que no todo el mundo) sabe que el principal problema al que se enfrenta España, sin duda, solo puede solucionarse con un acuerdo. Y, a pesar que sean los moderados los que lo suplican, deberá ser rubricado por los duros si queremos que sirva. Con haber cometido flagrantes delitos a raíz del referéndum, los unos, y con la lógica respuesta del estado de derecho, de proporciones bestiales e inútiles, los otros, la cosa se presenta aún más difícil, si cabe. Murphy gobierna “el procés”.

P.- ¿Qué papel deben jugar en este escenario la Iglesia y los cristianos de Cataluña?
R.-A los obispos se les llama pontífices, del latín, y que significa “el que hace puentes”. Sin duda, este debe ser el papel de la Iglesia (capilar en el país) y, por tanto, de los cristianos que nos veamos concernidos ante este desastre descomunal que puede avecinarse. Empezando por nosotros mismos, empozoñados de él como toda la sociedad. Porque la frontera a la que temer, y la fractura a evitar, no es la de Cataluña con España (y el mundo), sólo, lo es sobretodo entre los catalanes.

Entrevista breu publicada a la revista Vida Nueva el 6-10-2017.

dilluns, d’octubre 02, 2017

Reencantament


Hi ha una gran diferència entre creure encara una cosa i tornar-hi a creure. Creure encara que la lluna té influència sobre les plantes pertany a la nestiesa i a la superstició, però tornar-hi a creure és una mostra de filosofia i reflexió.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 117-118.

dissabte, de setembre 30, 2017

Demà és Santa Teresa de Lisieux



La caritat fraterna, dius, ho és tot
i clara i simple a l'hora de resar,
crec que no entens que t'hagin construït
una basílica, quan el que tu vols
és fer camí cap el teu interior
i viure oculta en un racó de Déu.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

dimarts, de setembre 26, 2017

Passar pel tub



El fet que les coses més importants es realitzin mitjançant tubs. Proves, en primer lloc els òrgans reproductius, les plomes d'escriure i el nostre fusell ¿Què és l'home sinó un confús fardell de tubs?

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 116.

dilluns, de setembre 25, 2017

¿I això té 'arreglo'?


A mesura que passen els dies, un té la sensació que cada cop la situació s'enverina més. Passos que són irreversibles s'enterenyinen en un bon embolic de fils que serà difícil de desenredar, barrejats amb un batec de passions irreconciliables. Fora dels que ho viuen com els dies més bonics de la seva vida, on "tot està per fer i tot és possible", no cal dir que som molts que temem, precisament, que tot sigui possible. Al fons del paisatge, alegre per uns, dantesc pels altres, hi ha ja preparat un extens memorial de greuges per culpar l'altre del primer desenllaç tràgic. Ple de raons, però també del combustible d'aquesta tardor de passions que viu la societat catalana just a pocs dies de la convocatòria oficial i il·legal (sí, exacte) d'un referèndum d'autodeterminació.

Cada dia s'enverina més i cada dia pot passar el pitjor, cada dia caminem de puntetes per l'abisme, que alguns confonen amb una atracció de fira. O sigui que qualsevol hipòtesi sobre el futur a curt i mig termini és il·lusa o aventurada. Inútil. De manera que respondre a si aquesta situació té vies de solució obertes, si el conflicte pot reconduir-se, pot topar amb nous entrebancs, i potser greus, que ho facin impossible. En primer lloc cal dir, doncs, que l'absència de qualsevol via d'entesa té conseqüències incalculables, una incertesa angoixant i tot d'escenaris negatius. No se m'acut res de positiu en cas de mantenir l'entestament. No sé si tots en som conscients en un país on ens ha matat sempre la mateixa màxima heroica: qui resisteix, guanya.

En segon lloc, sota el meu modest punt de vista, qualsevol via de solució que es porposi haurà de distingir clarament tres àmbits, que es toquen però que cal tractar -crec- de forma diferent. Un, el judicial; dos, el polític; i tres, el social. ja sé que tot és molt mé complex i que és una mica frívol el que faré, però dixeu-me'n fer cinc cèntims o exploto.

1. L'àmbit judicial

Encara que poguéssim entendre o compartir les raons que van impulsar a fer-ho, el desencadenant directe de la resposta judicial i del ministeri fiscal al flagrant atac a l'estat de dret que van suposar l'aprovació dels acords del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre van ser-ne els seus impulsors. Si tots estem convençuts que la via judicial és la pitjor per resoldre aquest conflicte, posar-hi tots els neulers és obvi que ho empitjora notablement. I que, per tant, l'allunya del terreny de la iniciativa política que, en realitat, trobem a faltar des del primer dia des del Govern del PP. 

Excepte que realment hi hagués una sedició, i amb èxit, el poder judicial no té cap altre camí que el de jutjar i condemnar, i s'escau, els inductors i els executors d'aquells acords. Seria bo, òbviament, que aquesta resposta fos molt més pulcra i respectuosa, especialment si ataca els drets humans, cosa inacceptable. Però això no treu que, ens agradi o no, i al marge del camí que faci la política, l'escenari judicial apareixerà i actuarà implacablement, com hem vist ja amb les sentències de la consulta anterior, molt menys agosarada. 

No crec que sigui una bona notícia, ni pels futurs processats, esclar, ni pels partidaris de la independència, òbviament, però tampoc per tota la resta. Fa de mal resoldre una solució que té "víctimes", tot i que, com dic, siguin responsables penals d'uns fets pressumptament delictius que cap democràcia consideraria impunes. Per mi, aquest punt pot ser l'escull més difícil.

2. L'àmbit polític

Tampoc no és fàcil, però té l'avantatge respecte de l'anterior que és més maleable i que és el lloc on pertoca resoldre el conflicte. Mentre que la situació actual situa a la resistència a tots els actors en joc (que no són només els dos governs), aquí sí que tinc esperances en què la "descompressió" de la data del dia 1 i, sobretot, confiant en què la majoria parlamentària a Catalunya no cometi més il·legalitats, pugui moure algunes coses. També molt modestament, opino que un bon acord ha de tenir ben clar què significa el fracàs (jo crec que aquests dies s'ha intuït perfectament), i també tenir clar quin pot ser l'horitzó de l'èxit, que tot i que que encara no està prou formulat... per tothom, no cal ser massa espavilat per saber que passa per un ampli pacte entre les forces catalanes.

D'altra banda, i ja sé que sembla molt naïf, o cartesià, però a mi em sembla que avançaríem molt si uns i altres féssim una llista de coses concretes a resoldre, on estigués prohibida qualsevol paraula abstracta. Contra el que sembla, diria que acabaríem aviat, tot i que no són pas qüestions menors. No he vist en tots aquests anys de procés que se'n parlés gaire, curiosament, fora d'utiitar exemples no sempre contrastats com a armes llancívoles. Deures per casa: ¿podríem fer aquesta llista com si ja estiguésism negociant?

Aquí, a diferència de l'àmbit judicial anterior, les especulacions són molt més obertes i haurem de fer cas a previsions optimistes davant l'immobilisme d'uns i altres (que coincideixen en repetir el mantra "això és impossible"). Però arribats a aquest punt m'agrada repetir allò que es diu sempre en una negociació difícil: la pau la volen els coloms (els moderats, que no es refien dels durs, per intransigents), però la signen els falcons (els durs, que no es refien dels moderats, per fluixos). No hi haurà pau sense els falcons. Per això cal fer cas als coloms. Ara no sé si m'explico.

L'escenari, en canvi, d'una declaració unilateral d'independència, de nou, no deixaria cap espai de negociació politica, doncs, i obriria un perillós camí que, d'obvi i cruel, no vull ni comentar.

3. L'àmbit social

No ens l'hem d'oblidar. Tenim una part de Catalunya entusiasmada, mobilitzadíssima i convençuda d'estar fent un gran pas endavant i hi ha una altra Catalunya que, diguem-ho suau, no hi participa. Encara que els primers ho minimitzen, hi ha escletxes significatives. Jo encara no parlaria de fractura, però per alguna cosa es comença. A alguns gairebé ens miren com si ens haguéssim transformat en insectes, ja m'enteneu. Aquesta mobilització va molt més enllà fins i tot de la reivindicació independentista i, com passa en totes les societats on un grup monopolitza la mobilització, hi ha riscos molt evidents de marginació social i política dels altres grups. Això per no parlar de relacions familiars, d'amics o d'empresa malmeses. Insisteixo que és molt probable que això només es pugui percebre "fora" i se'ns acusi, als que ho diem, de catastrofistes. Però mai com ara havia vist aquests riscos de fractura i ja tinc 48 anys.

Haurem de fer un esforç, doncs, uns i altres, per retrobar-nos; esforços d'anar a "buscar l'altre", de no donar per sentat que "aquí tots som..."; de buscar trasvassaments culturals i potser curar alguna ferida. D'entendre la nació com alguna cosa més que la meva idea de nació, una cosa més i menys clara, potser. Fer una nació ben diferent a aquella idea de nació de trets unívocs que, en realitat, tots plegats hem combatut quan se'ns volia imposar des de fora. Més que la política, fins i tot més que la judicial, aquesta tasca és la que corre més pressa.

dissabte, de setembre 23, 2017

La teva mort



Des de l'altra banda
alenes una suavitat
tan bella

que cessa l'aire
d'agitar-se
innecessàriament

i les impureses
del viure,
planes com neu,
cauen al fons de les coses
que se'n van
amb tu.

Gemma Gorga, poema "Jacent", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 79.

dilluns, de setembre 18, 2017

Urbi et orbe


Repartia les benediccions del diumenge i sovint també les garrotades del dilluns.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 115.

dissabte, de setembre 16, 2017

Tres trucs


El silenci previ
-tres trucs a la porta-
al silenci posterior.

Gemma Gorga, poema "Però no és igual", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 55.

dilluns, de setembre 11, 2017

El vertader filòsof


Hom pot dir una cosa tal i com s'ha dit ja, o allunyar-la de l'enteniment humà, o bé, finalment, apropar-la-hi. El primer mode és propi de la ment trivial; el segon, de l'entusiasta; el tercer, del vertader filòsof.

(...)

No hem de pensar mai: "Aquesta proposició és massa difícil per a mi, això és cosa d'erudits, m'ocuparé d'aquella altra". És una feblesa que pot degenerar aviat enna total inactivitat. No ens hem de considerar poca cosa per a res.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 102-106.

dissabte, de setembre 09, 2017

Noli me tangere



També de perfil era més senzill
caçar les papallones de la pineda.

després els dits quedaven
empolsimats amb escates
càlides i cendroses.

(...)

I no entenia la paradoxa
del tacte,
que a penes toca un ésser
el destrueix.

Gemma Gorga, fragment del poema "Lepidòpters", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 85.

dimarts, de setembre 05, 2017

Lichtenberg i el "procés"



Fer just el contrari també és imitar; de fet, és imitar el contrari.

(...)

Quatre diputats pixen contra una tartana; la tartana se'n va i es pixen entre ells.

(...)

El país on un tros de pa i beneitó són expressions d'oprobi i dirigir equival a enredar.


Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 1112-113.

dilluns, de setembre 04, 2017

Referèndum a Mataró. Objectiu: Bote



Tot just tornant de vacances, pel que llegim a la premsa, sembla que a Mataró s'ensuma una crisi de govern entre els dos socis que podria dur al grup de CiU a la ruptura de l'acord amb el PSC, després de negar-la fa ben poc. ¿El motiu? Diuen que el famós referèndum, que ni tan sols s'ha convocat. ¿El referèndum? ¿I què té a veure amb el govern de Mataró? Òbviament, res. Però ¿què té a veure el referèndum amb l'atac terrorista de Barcelona, per haver de manipular la manifestació de rebuig vers un acte a favor de la independència? Res, esclar. ¿O què té a veure amb la constant pressió dels independentistes als mitjans públics, semi-públics, a les xarxes socials, als grups de whattsapp (jo n'estic en un d'exalumnes on han substituït la tramesa de pornografia per estelades, inaudit!), fins i tot a les festes d'aniversari i funerals... Res, evidentment. Jo, personalment, no havia viscut mai una pressió així, brutal, d'aïllament social del debat i dels adversaris, o senzillament dels que no combreguen amb ells, com, molt eloqüentment, demostra l'última iniciativa de l'ERC local.

Doncs si no és el referèndum, què és? A dos anys de les eleccions municipals i amb les enquestes clarament desfavorables, l'antiga CiU, ara reconvertida en PDeCat, està preparant la campanya. El primer que van fer, fa uns mesos, és treure's del damunt la direcció que recolza l'actual grup municipal i recuperar el poder. Recuperar? Sí, l'exalcalde Mora -que encara resideix a Cabrera- i els seus amics, a través d'un home de palla -acabat d'aterrar a Mataró- van guanyar unes disputades primàries a l'home clau del partit fins aleshores, i a l'Ajuntament, l'últim cap de llista i actual primer tinent d'alcalde, que donava suport a l'altre candidat. Superat aquest escull, Mora vol posar a una altra forastera (que viu a Cardedeu, Vallès Oriental, on és regidora) de cap de llista. No se'n refia de ningú més.

Agrupar el vot

És molt entendridora aquesta aposta pels forasters que fa el partit nacionalista, i molt pròpia d'una ciutat que no s'acaba d'estimar prou, però em temo que necessitarà alguna cosa més. ¿Què és l'únic que pot agrupar el vot per quedar, almenys, per davant dels socialistes i de les esquerres? De ben segur, el discurs independentista, que és el més ben articulat, avui. Si ERC es despista i va fent les propostes que fa, a més, encara el podrien mantenir endarrere. Aquests són els càlculs que fan Mora i els seus, de manera que prenen la iniciativa -per exemple- de promoure un manifest i una concentració en el que el punt de mira és... l'alcalde David Bote. No Rajoy, no. O el Tribunal Constitucional que, de ben segur, actuarà penalment contra aquells que vulnerin el nostre ordenament jurídic. No. Bote.

¿David Bote? ¿I què coi hi pinta, aquest alcalde en aquest tema? Res, de nou. Si el Govern de la Generalitat convoca el famós referèndum, l'administració local no hi té res a dir. De la mateixa manera que quan es va convocar el referèndum de l'Otan o de l'Estatut. Si un alcalde no hi estava d'acord, tant era; la Junta Electoral és la màxima autoritat en processos electorals i, per tant, si exigia les urnes, l'Alcalde les havia de posar. Si demanava locals electorals o espais per fer mítings, s'havien de facilitar. Si volia membres de mesa, l'Alcalde havia de convocar un ple d'insaculació. Etcètera. Ep, i si es negava a qualsevol dels seus requeriments, estava cometent -probablement- un delicte electoral i potser de desacatament perquè la Junta Electoral depèn del poder judicial.

Doncs ara, igual. Com sempre. Si l'òrgan electoral, independent i del poder judicial, li demana tot això, ho haurà de fer i santes pasqües. I si no li demana, no. O no seria com sempre, és a dir, amb les garanties que ofereix la direcció judicial d'un procés electoral. Però, si és com em temo, són els propis jutges qui l'adverteixen de possibles il·legalitats en la participació d'un procés electoral fora de la llei, no tan sols no ho ha de fer, sinó que ha d'ordenar que cap funcionari municipal hi col·labori, com a tal, esclar. La seva participació, contra el que sembla llegint els diaris o sentint l'alcaldessa de Barcelona, no és discrecional. El seu predecessor, Xavier Trias, ho sabia també molt bé i per això no va prestar cap local municipal a la consulta del 9-N.

Els promotors de la mobilització, en la qual han buscat noms transversals també una mica fora d'òrbita, ho saben perfectament. Però tant és. L'objectiu és un altre. És dir "Bote, no ens deixes votar". És dir "Bote, et botarem". És promoure el retorn d'uns que s'enyoren, de l'única manera que poden fer-ho. O així els ho sembla, veient-ho de lluny.

Foto: El Tot Mataró.