dimecres, de juliol 26, 2017

Que expropiïn Caritas




L'opinió pública, pel que s’ha vist, no sabia per on decantar-se. Podia considerar la proposta de la Cup, que va crear certa polèmica aquest mes de juliol, d'expropiar la Catedral de Barcelona i convertir-la en un equipament municipal com una bogeria iconoclasta i provocadora dels simpàtics polítics uniformats amb samarretes, que tant de colorido donen a les nostres avorrides institucions. O, si creien que es tracta d'una proposta política d'un partit amb representació institucional i que, podrien prendre-se-la seriosament encara que sigui per denunciar-la, també políticament. Jo, que sóc així de babau, opto per aquesta última posició. A mi no em fan cap gràcia i per això me'ls prenc en sèrio. Ni els ric els acudits ni els tracto amb la condescendència que molts dels nostres compatriotes, inclosos força cristians, s'han acostat a ells com a "nous franciscans". I encara hi ha una altra raó per prendre's la Cup en sèrio: dels seus escons depèn l'actual Govern de la Generalitat, la legislatura i el desafiament secessionista. Poca broma.

El primer que cal dir, doncs, és que la proposta és un atemptat a la llibertat religiosa. I diu molt del país on som que, amb raó, és capaç de mobilitzar-se contra el tancament d’una mesquita o el mínim antisemitisme o xenofòbia, i tolera que algú pretengui que els poders públics tanquin llocs de culte cristians. Si algú es pensava que a Catalunya estem exempts dels corrents ultres i intransigents que recorren Europa ho porta clar. I és un greu error permetre’ls-ho només perquè són “dels nostres”, ja ens entenem. Hi ha un seriós problema en la consideració pública del fet religiós. Cristià, sobretot.

I el segon que caldria comptar, amb més calma, és què li costaria a l’administració pública haver d’expropiar tots els béns de l’Església, posats a fer, perquè potser li surt a compte, a aquesta última. Perquè, esclar, hi ha les atraccions turístiques de la Catedral i la Sagrada Família, però en el paquet hi podríem posar els milers i milers d’esglésies, monestirs i ermites que costen tant de mantenir, la majoria d’escoles religioses concertades que estalvien costos a l’Estat o les residències o altres iniciatives socials que cohesionen les nostres ciutats i barris com ningú (i calladament). I Caritas! que expropiïn Caritas i pretenguin fer tot el que fa pagant funcionaris. Mireu, pel culte, ja s’apanyarien (els primers cristians bé que ho van fer), però, per tota la resta, les maldecaps que es treurien de sobre potser valdrien la pena. Que tot això altre ho faci l’Estat i nosaltres dediquem-nos a resar, dirien. Tancats a casa, això sí, i sense patir per si paguem o no l’IBI o 13TV. Com m’agrada el nou país que ens preparen aquests xicots.

Article per a la revista Foc Nou.

dilluns, de juliol 24, 2017

A dalt i a baix


El poble s'arruïna desitjant la carn contra l'esperit, i l'erudit, desitjant massa l'esperit contra el cos.

(...)

Solia anomenar les seues facultats superiors i inferiors Cambra dels Lords i Cambra dels Comuns, i molt sovint la primera aprovava un bill [projecte de llei] que la segona rebutjava.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 43-45.
Il·lustració: Robert Mapplethorpe, Philip Prioleau (1982)

dissabte, de juliol 22, 2017

Acostumar-se


L'espoli de la nostra vida, ara:
acostumar-se a esdevenir mortal.

Pere Gimferrer, fragment del poema "Observatori", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 44.

dimecres, de juliol 19, 2017

La mort dels "dolents"



No vull entrar en la xerrameca entre moralista i justicialista, per no parlar de les càbales, que envolten el cas de la mort, aquest matí, del que fou president de Cajamadrid, Mguel Blesa, una de les icones de la corrupció a Espanya vinculada als governs del PP, que ara veu la llum (espero que tota la teca, i tota la llum) als jutjats. Això últim, contra el que molts diuen, és el millor que ens pot passar. No tant que no hi hagi corrupció (o assassinats, o robatoris, o abusos...), cosa que em temo que és un dels nostres distintius com a humans ("on hi ha corrupció hi ha vida", diu un antic vers de Narcís Comadira), sinó que un dia arribi a aflorar i es pugui jutjar. Moltes coses no funciones, esclar, però val la pena destacar quan ho fan, encara que el que ens mostra ens irriti.

No vull fer-ho i no ho faré. Em preocupa, molt més que la notícia i, segurament, molt més que la corrupció, alguna de les conclusions que he tret fent un cop d'ull a les xarxes socials. Ja sé que és un error extrapolar el que s'hi diu al que pensa en realitat la gent, però és molt significatiu d'un dels corrents de fons, crec, de la nostra cultura: el poc respecte que té la vida, la vida dels altres, i la pròpia, de retruc. No cal que es mori ningú per comprovar-ho, esclar, però la mort, aquell silenci definitiu de l'altre, aquell enorme misteri que ens hauria d'imposar, almenys, una mica de respecte, diu molt de nosaltres mateixos quan ens hi enfrontem. Bé, com ara, quan algú relativament famós mor (i si és en circumstàncies violentes no del tot aclarides, pitjor), o com quan se'ns mor algú que estimem o, sobretot, quan el metge ens dona tres mesos de vida.

Quan es mor algú que, per dir-ho suau, no genera cap simpatia, contra la mel·líflua reacció narcisista amb la qual amortallem els bons, molts treuen la pitjor versió de la justicia divina que tots portem a dins. Contra la qual es va inventar la justícia humana, per cert, aquesta cosa avorrida d ela pressumpció d'innocència, de la prova de càrrec o de la reinserció dels reus, per exemple. Aquesta cosa insuficient que, en els casos més avançats, no condemna a mort els assassins, ni escampa la culpa entre els descendents dels culpables i construeix presons amb gimnàs i instruments de dasratificació. No. La justícia divina que duem a dins, sovint, la planifiquem al bar mirant la tele, o en una sobretaula pesada de conyacs, o aplaudint el final de Nit i dia. Parlo d'alguns comentaris que celebraven la mort d'aquest senyor, o que la situaven com una simple dada d'una anàlisi (per dir-ho d'alguna manera) que reconfortés la seva maniquea visió del món. Com si amb una escopeta al pit arrabasséssim el mal d'aquest món. Com si fos aliè del tot.

La mort violenta, o provocada, d'algú és un fracàs. Sigui un suïcidi o una conspiració malèvola, una altra. Un fracàs de tothom, del mort i dels qui el vetllen, i dels que se'n riuen. Un fracàs personal del que no veu sortida, sortida digna almenys, a la seva vida. Un fracàs de la justícia (humana), perquè no pot fer la seva feina. Un fracàs de la societat perquè, en proscriure el mal com a inhumà, es nega a vèncer-lo mirant-lo a la cara convertint els homes i les dones en éssers menys lliures. La llibertat, desenganyem-nos, consisteix en acceptar que a la vida dels homes hi ha mal. I que aquest sempre estarà barrejat, que mai el podrem aïllar, ni potser descriure amb precisó; que és inevitable, en resum. Com a molt, el podem gestionar, cosa que inclou els límits, a vegades en forma de barrorts de presó. 

Encara hi ha un altre fracàs, doncs. El fracàs moral. Si el mal és consubstancial al projecte d'home lliure en què es basa, en teoria, la nostra civilització, d'on vé, el bé? Doncs del seu costat. De la reparació. D'haver vist -com deia- l'infern i parlar-li de tu a tu. De canviar la lògica "tu em fas, doncs jo m'hi torno". De comprovar el poc valor que té el gran valor que havies acumulat. De qui ja no espera res de les habituals mamelles amb les que justifiquem la nostra dependència infantil a tot el que ens dona seguretat. 

Jo espero això, dels dolents. Que em facin veure-hi clar. No que es matin. O que els matin.


Foto: Uly Martín / El País

dilluns, de juliol 17, 2017

La raó


Quan havia d'utilitzar la raó, se sentia com qui, havent emprat sempre la mà dreta, hagués de fer alguna cosa amb l'esquerra.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 41.

dissabte, de juliol 15, 2017

Black is black



La veritat invisible del blanc: Black is black

Pere Gimferrer, fragment del poema "Invisibilitat", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 41.
Vídeo: Los Bravos, Black is black (1966)

dimecres, de juliol 12, 2017

El pare absent i la confusió



A finals de maig, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va tornar a ser notícia per unes desafortunades declaracions en què es preguntava si “la causa de el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de molts nois adolescents” no és sinó la minva de la figura paterna en la societat actual. Citava el Papa Francesc, que va alertar que “en la cultura occidental la figura del pare està simbòlicament absent, desviada, difuminada”. I va crear un enrenou en el que alguns el van titllar d’ “homòfob” o persona non grata en algun municipi. Sense saber-ho, potser, el bisbe semblava apuntar-se a la denostada “ideologia de gènere”, atribuint a factors culturals o psicològics l’orientació i identitat sexual, que és just el que critiquen alguns sectors catòlics i defensen alguns activistes LGTB. El món al revés.


L’entestament d’alguns bisbes en malparlar de l’homosexualitat (i a l’altra banda reaccions desmesurades que semblen voler enviar a l’immund armari als qui no pensen com ells), enlloc de la misericòrdia de Déu (que és el que fa el Papa quan en parla) fa que no prenguem atenció, potser, en la reflexió de fons que, en realitat, plantejava el pontífex. ¿Hi ha  no hi ha una minva de la figura paterna? I, en cas afirmatiu, ¿quines conseqüències té?


Aquí no tinc prou espai, ni potser prou autoritat, per poder-ne parlar i potser seria bo dedicar-hi un número a Valors. Perquè aquests, els valors associats a la figura paterna (l’autoritat, el coratge, el límit, la força, el càstig, la rectitud, els rituals de pas, la provisió), sigui o no un mascle qui els exerceixi, és molt probable que ningú els vulgui assumir ni en l’àmbit familiar ni en cap altre. Entre d’altres coses, per la feblesa dels vincles i els evidents riscos de la seva ruptura. Com a molt, els deleguem i encara. Però ¿podem fer persones lliures de veres sense l’experiència d’aquests valors? O, al revés, ¿podem créixer bé sense la referència de l’empar sòlid? A parer meu, és un dels signes del nostre temps i valdria la pena pensar-hi… si som capaços de fer-ho sense prejudicis d’un o altre signe.

Un últim comentari. A parer meu, un dels productes culturals recents que més clarament mostra de què parlem és la sèrie Merlí, emesa en dues temporades al canal públic català i reemesa després a La Sexta en castellà. El propi protagonistal, amb una actitud edípica permanent, que ha estat lluny de la seva exdona i el seu fill homosexual, és un referent claríssim del grup d’adolescents. Adolescents que, o bé no tenen pares (absència), o bé els que tenen són tractats com a autoritaris (l’autoritat només pot ser autoritària). I l’alumne preferit, precisament, viu en una evident “confusió sexual”. ¿De veritat que Novell és l’únic que vincula l’absència de la figura paterna amb la “confusió sexual”?



Article corresponent al mes de juny a la revista Valors.

dilluns, de juliol 10, 2017

L'oïda



Troba, brama, udola, piula, xiula, braola, zumzumeja, barboteja, eixorda, rauca, gemega, canta, espetega, esclata, xerrica, repica, crepita, gruny, esvalota, somica, remuga, mormola. xiuxiueja, esclafeix, rota, bleixa, sona, bufa, ronca, pica, bull; remorejar, alenar, cridar, plorar, sospirar, grallar, quequejar, grinyolar, marrucar, mussitar, dringar, belar, renillar, esgüellar, gratar, brollar. Aquests mots i tot d'altres que expressen sons no són pas simples signes, sinó una mena d'ideogrames per a l'oïda.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 35.

dissabte, de juliol 08, 2017

Nafrat de resplendor



Jo vaig conèixer la foguera viva
i em va deixar nafrat de resplendor.

Pere Gimferrer, fragment de "Nènia", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 28.
Il·lustració: Edgar Meza Hermosillo, Hombre ciego (2002)

dimarts, de juliol 04, 2017

Els herois



"Jo crec en la justícia, però defensaré la meva mare abans que la justícia”
Albert Camus

Quan vaig llegir les declaracions del ja exconseller Baiget a El Punt Avui em va soprendre, positivament, la seva sinceritat. D'una banda, dient el que tothom sap: que si això del referèndum no pot ser possible, cosa bastant realista, i, esclar, si et creus els seus objectius, val més que es prepari un pla B. De l'altra, mostrant la seva inquietud per no formar part del nucli de decisió de futures resolucions que el vinculen de manera molt directa i segurament penosa. I, encara d'una altra, per expressar el seu neguit per les conseqüències per a la seva família que tindrien les penes que li poden caure en cas de participar en un acte il·legal. Em va semblar sensat, humà i, sortosament, poc patriòtic i heroic, que és una manera que tenen alguns de defugir del principi de realitat.

Em preocupa, sobretot, aquest últim tema. Jo no dic, esclar, que hi hagi coses que no valguin tant la pena com per arriscar el patrimoni i l'estabilitat familiar, i fins i tot la llibertat personal o la feina. El que dubto és que aquestes coses tinguin gaire a veure amb la política, almenys amb la política democràtica. És més, em sembla que porta més problemes que avantatges que alguns considerin la política com un acte heroic. Que la idea valgui més que tu i, posats a fer, més que els altres. 

No dic que hi hagi circumstàncies excepcionals en què valgui la pena just el contrari... però aquestes que vivim avui, ho són? La independència (ara és aquesta paraula, però poseu-ne qualsevol), ¿val tant la pena com per arriscar el futur personal i el benestar de les respectives famílies? Per mi, el límit del sensat passa per qui respon sí o no a aquesta pregunta. Les fondes conviccions no s'han de confondre amb les idolatries utòpiques.

I és que gairebé m'estimo més algú que no cregui gaire en les seves idees, que un creient convençut i coherent en un objecte que no deixa de ser un instrument, i mai un objectiu. És a dir, millor algú que es pensa que fa teatre, que és just el que haurien de pensar els representants. Que posa "carn" i paraula a conflictes existents, perquè sap que és una bona manera de començar a gestionar-los i mirar de no enquistar-lo.s Que diferencia el que passa damunt de l'escenari del que passa fora d'ell. Que sap que la funció acaba cada dia i que l'espectacle també arriba un dia que deixa de fer-se, i se'n fa un altre, amb tu o sense tu. Que relativitza i que mira el que fa, també, posant-se a la pell dels espectadors. No em fio gens dels polítics que se sacrifiquen per mi, o pel meu país. Els precedents canten. M'estimo molt més que penquin, que ho facin bé, i que puguin compatibilitzar aquesta tasca amb una vida personal satisfactòria, si poden, que va bé pel cap i l'ànim. 

Tot això em fa pensar que els que ens governen han perdut els límits, potser, que ha pogut l'imperatiu ideològic per damunt de tot, que no poden admetre que un pare que fa de polític pensi en les seves filles (¿què són les filles davant de la nació?). I això és el que em preocupa més de tot aquest procés que estem vivint.

Efectivament, Baiget ha fet el sacrifici. El que l'honora, esclar. Ha triat les seves filles.

dilluns, de juliol 03, 2017

Estar viu



Constató: pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta con ser joven, crédulo y tener la sangre caliente.

(...) Y cómo se resiste la gente a devolverle al planeta los átomos prestados. De hecho, lo raro y excepcional es estar vivo.

Fernando Aramburu, Patria, Ed. Tusquets, Barcelona, 2016, pp. 628-630.

dissabte, de juliol 01, 2017

El jove



Ho estima tot, i tot ho odia, el jove.

(...)

D'aquest instant en podrem viure sempre
i serem vius al fogalleig del cos:
rodoles, nit, en la filosa vana
que no podrà tancar els ulls dels amants,
l'instant etern de la immortalitat,
l'escut de pell que fa la carn encesa,
quan el desig és més fort que les hidres,
quan tots sabem que viurem sempre així.

Pere Gimferrer, fragment de "Batalls", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, pp. 25-26.
Il·lustració: Philip Trager, Arthur Aviles (1992).

dilluns, de juny 26, 2017

Medea al Miracoli


La Chiesa del Miracoli (...) era més perfecta que qualsevol altra església perfecta. (...)

Recordava la por que li feia la fúria de Medea [d'Eurípides] que es desprenia de cada pàgina: "Més intens que l'amor de l'amant és l'odi de l'amant". (...) "Sé el mal que faré, però ni tan sols la consciència del que vindrà després pot aturar la meva follia".

Donna Leon, Les aigües de l'eterna joventut (trad. Núria Parés). Edicions 62, Barcelona, 2016, pp. 237-238) 
Foto: L'església de Santa Maria dei Miracoli, a Venècia (Madtrip.co)

divendres, de juny 23, 2017

Vora una escletxa


No hi ha final,
ens ho han dit tantíssimes vegades.

Només ser,
només existir, néixer
de mare,
de pare i ràdium,
cap altra possibilitat.

Néixer, ser i existir suportant
la pròpia eternitat, més que res
en foscor, que és ira i abraçada.
Més que res en foscor, sols algun cop
vora una escletxa.

Màrius Sampere, poema 109, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 131.
Il·lustració: Antoni Tàpies, Espiral blanca (1991).

dimecres, de juny 21, 2017

El centenari de la Revolució Russa


Aquest octubre s’esdevenen cent anys de la Revolució Russa i, per tant, de la implantació en un país del comunisme com a sistema polític, econòmic i m’atreviria a dir total que, després de la II Guerra Mundial, s’extendria en una bona colla més de països, alguns dels quals encara el mantenen, almenys en part. En realitat, la revolta popular, la implantació d’un nou govern provisional que li donés resposta per part de la Duma (el parlament) i la caiguda del tsar es produí uns mesos abans, al febrer. A l’octubre, els sòviets -que ja controlaven les fàbriques i els sectors populars del país- van derrocar el govern reformista implantant una dictadura que no caigué fins uns anys després del Mur de Berlín, inaugurant el període geopolític en què ara ens trobem.


No és, doncs, un fet anecdòtic. Des del punt de vista històric, és consubstancial als fets més determinants del segle XX. Des del punt de vista polític, tant la posició de la URSS com a superpotència alternativa a la dels Estats Units (amb la Guerra Freda de fons i amb mitja Europa a les seves mans), com la influència del comunisme en alguns sectors de les societats occidentals (des de l’oposició antifranquista fins a la classe obrera de països democràtics), també és una ideologia potentíssima. I des del punt de vista intel·lectual no ho és menys; tant per la seva influència en la silenciada literatura russa i de l’Est, com en la polarització entre intel·lectuals partidaris (o complaents) del comunisme i els decididament anicomunistes.


Ja al principi de la vida de la URSS, tot i la fascinació per la novetat, i tot i que el comunisme no havia passat pas els anys més durs (es calcula que el règim d’Stalin va provocar vuitanta milions de morts, més que Hitler), algunes intuïcions ja indicaven per on anirien els trets. Largo Caballero, en preguntar-li en una ocasió a Lenin què passava amb la llibertat en aquell país, aquest li va respondre “Llibertat… per a què?”. Després titularia un dels seus llibres així. A casa nostra tenim cròniques contemporànies fantàstiques d’Andreu Nin, Josep Pla o Antoni Rovira i Virgili que seria bo de rellegir… I Gregorio Luri va publicar fa poc un llibre sobre la mare de l’assassí de Trotsky molt revelador sobre l’enorme poder d’aquesta ideologia en la ment humana.


La pregunta és, doncs, ¿com és que a Catalunya no se’n parla? ¿Per què no se’n fa un cicle de debats o una exposició? No només per revisar la influència de la Revolució i el comunisme a casa nostra, sinó, si fos possible, per fer-nos preguntes sobre el món d’avui, sobre la fragilitat de la democràcia, sobre la fascinació pels paradisos (aparellada amb la crisi estructural de les utopies i els metarrelats), sobre l’actualitat de les “revolucions” amb què tan alegrement ens apuntem (des de Facebook, esclar). ¿Ens hi posem?

Article per a la revista Valors, secció "Fem un pensament", al maig de 2017.

dilluns, de juny 19, 2017

Autoedició



Avui dia fins el més incompetent es veu amb cor d'escriure un llibre. Si no troba cap editorial que l'hi publiqui, doncs se l'autoedita. I a esperar que, amb el pas del temps, algun savi despistat el descobreixi, decideixi que és la millor obra mai escrita i, per art de màgia, li caigui de l'Olimp el premi Nobel de Liberatura.

Quim MonzóTaula i barra, (Ed. Julià Guillamon) La Vanguardia Ed., 2017, p. 45.

divendres, de juny 16, 2017

Desposseït



Desposseït de mi, desposseït del déu-orgànic,
l'ínfim. El fat luxuriós
s'ho fa tot a sobre i espurneja, levita
amb material d'àngel
que ha perdut el plom
i queda únic, suspès,
el nom propi.

Màrius Sampere, poema 103, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 125.
Il·lustració: Josep M. Codina, sèrie Aire, núm. 2 (2015)

dimecres, de juny 14, 2017

Mataró al mapa de l'art



Vagin-la a veure. L'exposició del 7è Premi de Pintura Torres-García de Mataró és una meravella, una pinzellada (mai més ben dit) del que s'està fent al món de la pintura a Espanya, sobretot. És a l'Ateneu de la Fundació Iluro, a la Riera. No veuran grans innovacions formals i probablement alguna de la cinquantena de peces exposades grinyoli, però n'hi ha d'excepcionals, començant per l'inquietant espai de llum en la foscor, i potser d'ordre, que ens proposa Mónica Dixon, l'asturiana-nordamericana guanyadora del certamen. Que estiguem a la 7ª edició vol dir que fa catorze anys que funciona, aquesta iniciativa, de la mà de la incansable Associació Sant Lluc per l'Art. Les obres guanyadores dels anys anteriors es poden veure a l'espai Torres Garcia, abans d'entrar a la sala d'actes del Tecnocampus.

Ja que hauran sortit de casa, vagin passejant fins la Nau Gaudí, on s'exposa la segona part d'un cicle dedicat a l'art contemporani dels anys vuitanta, amb autors coneguts i d'altres que ho són molt menys, també d'una qualitat altíssima. Cada vegada que hi vaig penso que quina sort tan gran hem tingut en comptar amb la confiança de Carmen i Lluís Bassat per ser qui aculli la seva impressionant col·lecció. 

Les dues mostres tenen almenys dues característiques comunes. En primer lloc, ja ho he dit, la qualitat de l'obra exposada, darrere la qual hi ha un bon jurat i un bon tàndem tècnic-col·leccionista, respectivament. I en segon lloc, el rol imprescindible però secundari de l'Ajuntament en la iniciativa, el lloc que li toca tant en l'art com en tantes i tantes coses. Seria un error no veure-hi, aquí, unes enormes oportunitats per a la ciutat. Hi ha encara, potser, alguna tercera característica: els riscos subjacents, especialment si no en som conscients. Un dia o altre, per exemple, s'imposarà la necessitat d'un relleu generacional a la Sant Lluc, amb el repte de mantenir el vigor a què ens tenen acostumats. O un dia o altre, també, caldrà desencallar el projecte de fer una seu permanent, multifuncional i atractiva al conjunt de la col·lecció que ara veiem parcel·lada en exposicions semestrals. Però, sobretot, em temo, cadrà que els mataronins hi veiem el que s'hi entrelluca: una ciutat que posa un dels seus principals centres d'interès en l'art i, si voleu, en un determinat període de l'art. Els milers de peces que dormen als magatzems del Museu de Mataró i a la Fundació Iluro també haurien de tenir pessigolles. Sense oblidar un cert discurs de l'art més global, més contextualitzat en la història, que podem fer a partir dels elements patrimonials de què gaudim, amb la Basílica de Santa Maria (on, sense sortir-ne, pots observar mil anys d'història) com a principal emblema. I tenim moles altres iniciatives. Llàstima que no puguem reobrir, potser reconvertit, Can Xalant.

Els atractius turístics, o allò tan mataroní de voler "sortir al mapa", hi són i no s'han de menystenir en absolut... Però jo em fixaria en el valors, diguem-ne més intagibles, almenys aparentment. N'apunto, tan sols, dos. El primer, en la capacitat de l'art per apreciar el talent, i això vol dir ser molt rigorosos, en primer lloc. El talent és avui una de les claus de les "ciutats creatives" (Richard Florida) que competiran en el competitiu món urbà del segle XXI. I el segon, en les enormes possibilitats de realització personal que té l'experiència estètica en l'art, des del gaudi emocional fins a les capacitats crítiques, des de la introspecció a l'exploració més enllà d'un mateix. I això vol dir fugir, esclar, tant del pur decorativisme (en temps de likes) com de la buidor d'algunes propostes tan "trancadores" com sospitosament còmplices amb l'especulació capitalista. En això, doncs, caldrà rigor, també. Criteri i criba. Si posem fil a l'agulla al que ja tenim entre mans, si posem en ordre algunes propostes potser poc pensades ("guggenheimades") i si sabem respondre a les temptacions populistes que equiparen l'art a l'elitisme (que és la millor manera de vetar-lo a les classes populars), a mi em sembla que hi ha camp per córrer.

Article publicat al digital Capgròs. Foto: Capgròs.

dilluns, de juny 12, 2017

Només els fets



- I a nosaltres què ens hi fa, si són de missa? Només importen els fets, no els orígens ni les conviccions. Si volen creure en Déu i reunir-se a les esglésies, no és problema nostre. El feixisme es combat amb més llibertat, no assassinant els que pensen diferent.

Rafel Nadal, La senyora Stendhal, p. 214, Ed. Columna, Barcelona, 2017.
Foto: L'església de Sant Francesc de Manresa, just després de ser cremada pels revoltats a la setmana Tràgica (1909) AJM

divendres, de juny 09, 2017

No hi cabíem


Una cosa, només una cosa
clara i neta: Déu
no existeix
perquè jo sí.

No hi cabíem.
Jo vaig entrar
carcant companyonia.
Ell va sortir
per deixar-me sol.

Màrius Sampere, fragment del poema 93, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 112.
Il·lustració, Masaccio, L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (1425-1428), Capella dei Carmini, Florència.

dimecres, de juny 07, 2017

Jo era cec i ara hi veig



Un dels plaers de fer-se gran és el de tornar a veure pel·lícules que feia anys i panys que no veia (l'art de rellegir el deixo per quan sigui encara més gran, si hi arribo). Per recordar què era exactament el que et va agradar tant, per exemple, per fer-ne una lectura nova o, com és el cas, per adonar-se de detalls que et van passar per alt. Ahir, al canal TCM van fer Toro Salvaje (Martin Scorsese, EUA, 1980), protagonitzada per Robert de Niro, que, per una sèrie de raons que no tinc temps d'explicar, i que altres ja han explicat millor que jo, em sembla molt i molt bona. El film acaba amb una cita de l'evangeli de Sant Joan (9, 24-25), que fa així:
Llavors [els fariseus] van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: "Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador". Ell [el cec] contestà: "Si [Jesús] és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig".

En l'escena final que precedeix la cita veiem el personatge principal, el boxejador Jake La Motta, gras, malvivint fent de showman amb poca gràcia en un local de mala mort i mirant d'entendre el perquè del seu fracàs (professional, amorós, personal) i la seva pròpia responsabilitat. La Motta ha "baixat als inferns" de l'abandonament, del no-res, de la violència, del rebuig, de la misèria en tots els sentits; una baixada covada mentre pujava, amb l'èxit banalitzat, amb les relacions personals al límit. Tot explicat des del llenguatge de la boxa, tan útil per descriure la vida.

A mi, però, encara em va agradar més la cita i la seva elecció, una mena d'espurna de llum davant un fet que cada dia em neguiteja més i que no sé si dir-ne el moralisme que presideix la nostra cultura i que les xarxes mutipliquen fins a l'infinit, especialment en les exèquies virtuals, com hem vist aquests últims dies. Em refereixo a l'exaltació de la "bona persona", aquell que fa "el que s'ha de fer" i diu "el que s'ha de dir", el que ens agrada sentir. Si, a més, l'acompanya l'èxit i la fama (i un correlat tràgic), el nostre goig s'eixampla. No ho vull criticar ni treure cap mèrit, en absolut; ja tenim prou casos en la direcció contrària com per no celebrar els nous sants laics que la cultura popular proclama. Ni sóc tan insensible per ignorar el dolor de pèrdues sentides, ara que reapareix amb força l'emoció "després del seu prolongat exili al segle XX" (com diu Zygmunt Bauman llegint Celia de Anca). Però crec que és oportú remirar Scorsese i rellegir l'Evangeli per sospitar que la vida va d'una altra cosa. La vida de veres, vull dir.

Em passa també, per exemple, quan es parla dels polítics en termes morals: que si aquest és un pinxo o l'altre et sembla més de fiar, que si uns són els bons i els altres unes males persones (o són tots unes males persones), etcètera. Per contra, jo crec que un polític ha de fer polítiques adequades (i ves a saber què vol dir, això), i que ha de representar bé la posició que a mi em sembla, també, la més adequada. Si m'hagués de guiar per si són o no bones persones enlloc de votar partits proposaria que votéssim grups de beates. Dels polítics, si són pecadors no m'interessa gaire; el que vull és que facin que els cecs hi vegin, no sé si m'explico.

Doncs amb la resta, igual. Què vol dir, essencialment, creure? (O viure?) Per l'Evangeli, em sembla, consisteix en que et sigui insuportable que els cecs no hi vegin o que els coixos no caminin, seguint el llenguatge bíblic (metafòric i no tant), que es bandegin les persones, que hi hagi pobres. No que hi hagi bona o mala gent. És més, independentment que siguin mala gent ("fillsdeputa" com deia avui Josep Cobo). Mala gent entre la qual vivim, inexorablement, i a la que ens assemblem tant i tant quan pengem els guants de boxa.

dilluns, de juny 05, 2017

No saber què dir



L'obsessió de molts restaurants per complicar les coses amb tipografies improcedents, o amb una llum escassa damunt les taules, o descrivint els plats amb noms complicats -com més llargs i enrevessats, millor- és una actitud que té l'equivalent en el món literari. Molts narradors, poetes i articulistes tendeixen a complicar els textos innecessàriament: així, com que no saben què dir ni tenen una idea clara per explicar, es fan els interessants.

Quim Monzó, Taula i barra, (Ed. Julià Guillamon) La Vanguardia Ed., 2017, pp. 41-42.

dissabte, de juny 03, 2017

Jo no sóc cap resposta


No havies de preguntar-m'ho.
Jo no sóc cap resposta.

Màrius Sampere, fragment del poema 83, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 102.

dilluns, de maig 29, 2017

Covard



Com que no té prou valor per enfrontar-s'hi obertament, es limita a elogiar els enemics del seu adversari.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 65 (comentari, aquí).

diumenge, de maig 28, 2017

Empatia


Cadascú
sóc jo mateix
en aquelles mateixes circumstàncies.

Màrius Sampere, fragment del poema 73, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 89.
Foto: Promoció de la representació de 'El gran teatro del mundo', de Calderón de la Barca, dirigida per Carlos Saura.

dilluns, de maig 22, 2017

Nexes fructífers



El capital social d'un determinat grup no es basa, doncs, en una agregació de talents individuals sinó en la capacitat de crear lligams i nexes fructífers, amb una incidència positiva en la col·lectivitat.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 61 (comentari, aquí).
Il·lustració: Perecoll.

dissabte, de maig 20, 2017

Mans



Al gran buit li calen mans,
jo en tinc dues.

per collir no res
entre altres coses,

coses o roses,
roses o punxes,

punxes o espermes
de cadàvers oportunament
substituïts.


Màrius Sampere, poema 72, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 88.
Il·lustració: Solón.

dimecres, de maig 17, 2017

L'escàndol d'un "streaptease"




Ara fa uns mesos, a la meva ciutat hi va haver una mica d’enrenou perquè una discoteca tenia com a reclam un striptease amb una mena d’acte sexual inclòs, compost només per dones. A banda dels arguments legals per blasmar-ho, referits a la presència de menors o al tipus de llicència, s’hi van sumar els que criticaven el reclam del cos femení sexualitzat com a publicitat i demanaven prohibir aquest tipus d’espectacles. Entre els qui ho demanaven, o exigien (des de les xarxes fins a l’ajuntament), hi havia gent molt d’esquerres i molt feminista. Com que em començo a fer gran, recordo els esgarips de la gent més conservadora de la generació dels meus avis davant el destape al cinema o la televisió o les cartes que rebia un cinema el local del qual era propietat de l’Església cada vegada que exhibien un fotograma amb centímetres de cuixa fora dels límits de la moral.


Aleshores ens feia riure i, en canvi, ara, ningú gosa dir que la nova actitud progre és tan puritana com la carca. Passen coses semblants amb el llenguatge. La Lliga el Bon Mot cridava contra els renecs a les converses i ara es proscriu no tan sols paraules (moro, subnormal, segons com Espanya, caritat, l’ús del masculí plural...) sinó les realitats que descriuen, que en resten dissimul·lades, o reprimides. No deixa de ser, crec, una reacció un pèl ingènua, impotent i “moralitzant” al que realment passa: l’ús intensiu de les xarxes ha promogut que la banalització de la sexualitat, o dels cossos, sigui universal i absolutament accessible, o que la gent insulti o denigri qualsevol amb total impunitat.


No seré jo qui critiqui que, des de l’esquerra i el feminisme, s’adoptin actituds crítiques a la invasió del laissez faire capitalista al conjunt de la nostra vida, una porta que obre la mateixa esquerra, crec jo, amb la cultura del Maig del 68. Em sembla positiva l’autocrítica. El que em preocupa és que la presa de posició moral només pugui entendre’s traduïda a l’àmbit legal. Per posar el primer exemple: moralment puc tenir una posició contrària a aquesta mena d’streptease, perquè retrata una sexualitat denigrant, ...però ¿l’he de prohibir? ¿He de negar als altres viure amb la pròpia carn aquesta mateixa reflexió? ¿Serà suficient, després, la transmissió -això que està en crisi- per pujar el nivell moral dels que ens succeeixen?



Anthony Burgess, que va escriure la novel·la de La taronja mecànica, un film de Stanley Kubrik, deia que “el bé per decret”, treure els ciutadans la possibilitat de fer el propi camí cap el mal, que és a la mateixa cruïlla que el del bé, i que és personalíssim, genera els éssers violents que descriu al llibre, incapaços de prendre decisions, incapaços de veure el món “sense” el mal. Incapaços de ser lliures.


Article publicat el mes d'abril a la revista Valors. Foto: Espectacle a la discoteca Bot, de Mataró (Nació Digital)

dilluns, de maig 15, 2017

Creure, insuportable


[Avui fa quaranta anys que vaig fer la primera comunió]

Versió senzilla de la qüestió: no creiem, ni creurem, però de tant en tant sospitem que hauríem de creure, si més no per raons d'ordre pràctic. Versió complexa: no podem creure justament perquè no podem permetre que hem de creure, és a dir, perquè no suportaríem la vivència premoderna de l'(auto)imposició mental.

(...) Els il·lustrats, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així. On ha anat a parar tota aquesta gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les "energies negatives", comprant llibres d'autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació trancendental, llegint l'horòscop o guarint-se les gràcies als poders de les Flors de Bach.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vidaA contra vent, Barcelona, 2006, pp. 54 i 58 (comentari, aquí).
Foto: Cristina García Rodero.

diumenge, de maig 14, 2017

Només has de mirar



I per què ho vols entendre?
Tu només has de mirar.

Màrius Sampere, fragment poema 56, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 69.
Il·lustració: Salvador Dalí, "Noia a la finestra" (1925), Museu Reina Sofia (Madrid).

dissabte, de maig 13, 2017

¿Però els bisbes catalans volen el referèndum o no?


Divendres passat al midia, per casualitat, estava mirant el mataroní Carles Prats a les notícies del canal autonòmic, quan va dir "Després del Barça, uns altres se sumen per demanar el referèndum: els bisbes catalans". Jo, que m'havia llegit per sobre la nota a Catalunya Religió, vaig pensar "a veure si resulta que era en llatí i no l'has entès, o que estava en una clau l'hermenèutica de la qual només comprenen a TV3". Ja m'estranyava que el meu arquebisbe volgués fer un referèndum per declarar-lo estranger.

Efectivament, en cap lloc de la nota hi surt cap menció al referèndum. Una frase enmig d'un context de contínua apel·lació al diàleg i el pacte hi diu: "Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures." Parla del referèndum? En absolut. L'exclou? Tampoc. La traducció entre escoltar les "legítimes aspiracions del poble català" i sumar-se al Pacte pel Referèndum, tal i com feia la televisió que paguem entre tots, és senzillament errònia. Conscient, però errònia.

Val la pena llegir-se el comunicat perquè diu coses que estan molt bé. A continuació d'aquest paràgraf fa un dur al·legat per combatre la corrupció (la setmana que hem descobert les dots de mare superiora d'una il·lustre senyora) i, a continuació, commina el conjunt del país per a l'erradicació de la pobresa com a prioritat política. Del referèndum, res de res.

¿Hi hauria de ser, però? ¿Que no hi sigui, vol dir que els bisbes hi estan en contra? Esclar que no. L'episcopat català no entra, ci crec que hagi d'entrar, en quins han de ser els mecanismes d'escoltar, ni tan sols quins n'han de ser els interlocutors. ¿Es refereix a escoltar-se una mica més els uns els altres, la setmana que hem vist que el Parlament liquidava comissions d'investigació i processos previs als debats de lleis? ¿O es refereix a escoltar-se més mútuament els presidents dels governs espanyol i català, que des del gener que no es troben... i en secret? Probablement a tot això i a moltes més coses perquè, certament, bona part dels problemes polítics del país (i del món) em temo que es deuen a les incapacitats de relacionar-se, als mons tancats, a les impossibilitats de cercar espais transversals d'intercanvi. I l'Església Catòlica, l'entitat més transversal del país (amb permís del Barça, l'altra religió), probablement és aquí on té més coses a dir.

Tampoc hem de passar de puntetes en les prioritats que marquen: les polítiques socials i el combat contra la pobresa. I no diuen com, perquè tampoc és el seu paper. L'Església no és un partit. Però també de prendre el pols al país en sap molt, la seva presència és amplíssima al conjut del terriroti, en tots els barris i comarques. I el que clama al cel, tot i que als cercles concèntrics en què estem acostumats a viure no s'hi traspassi, són aquestes desigualtats brutals a la nostra societat, per les que ningú fa macromanifestacions ni concerts ni referèndums. A parer meu, és així com l'Església s'ha de "ficar" en política. Sense callar res, alertant dels riscos i oferint, esclar, l'esperança. Inspirant-se de cor amb la Doctrina Social de l'Església (que no diu el que alguns diuen que diu). I deixar als que no som clergues, i als que no mirarem pas quina religió professen, que proposin les mesures polítiques per enfrontar-s'hi, no pas ells.

Ben mirat, els termes en què s'expressen els bisbes de la Tarraconense en aquest comunicat (diàleg, pacte, reformes socials...), s'assembla més aviat a la menyspreada, complicada i avorrida "tercera via", per la que alguns apostem per sortir de l'atzucac en què viu Catalunya, l'espiral de judicis i manifestacions estèrils. Però no s'ens acudirà mai titular una notícia "Després del partit tal, uns altres se sumen a defensar la tercera via: els bisbes catalans". Oi que ens entenem?

dilluns, de maig 08, 2017

Les merles i el mal de queixal


Adorables merles! Són com la vida, com la cosa inaferrable que té la vida. En el moment de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul. Quan sembla que hom ho té tot, resulta que tot s'ha diluït. Quan arriba el moment de la temperatura de l'amor, succeeix que la senyoreta té mal de queixal i no està per a res.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 104.
Il·lustració: Xtec..

dissabte, de maig 06, 2017

Una sola vida més


Vivim per viure més.
Vivim més per viure més i més.
de tant viure més vivim encara.
han passat tants anys,
que tots aquests anys fan una vida.
Una vida que passa
entre vides, però no són vides,
són més i més
i no són més i més sinó
anys i anys, tants anys
com vides més i més, tantes com una
sola vida. Una sola
vida més.

Màrius Sampere, poema 52, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 65.
Il·lustració: Eduard Alcoy, La colla de l'espantall.

dimecres, de maig 03, 2017

El pessebre de Le Pen


El moment més tens del primer debat dels candidats a les eleccions presidencials franceses va ser quan Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa, de l’esquerra radical) va retreure a Marine Le Pen (Front Nacional, d’extrema dreta) la defensa que aquesta última va fer de la llibertat dels municipis per instal·lar pessebres a l’espai públic durant les festes de Nadal. “No, senyora”, li va espetar Mélenchon, “el 60% dels francesos no té cap religió. Deixi’ns tranquils amb les seves històries de religió i les seves ganes d’imposar-nos una manera de viure que no és la nostra”. Val a dir que l’exministre ara insubmís va sortir guanyador del debat i va començar a pujar a les enquestes, que encapçalava Le Pen.

La polèmica venia a tomb per la derogació, el 2015, d’una norma del 1905 que prohibia l’exhibició dels pessebres a la via pública, com a conseqüència lògica de la laïcitat de l’Estat, un dels fonaments de la república francesa. Una derogació precedida per polèmiques anuals de municipis que desafiaven la prohibició i que, ai las, van rebre el suport entusiasta del Front Nacional, per posar de manifest el menyspreu a la identitat pròpia en una Europa que veu créixer les alienes. No és l’únic conflicte d’aquestes característiques, en una França on alguns dels seus mandataris (del conservador Sarkozy al socialista Valls) havien posat en dubte la rigidesa de la laïcitat per resoldre els conflictes que incorporen un component religiós. En deien “laïcitat positiva”.


Dubto molt que posar un pessebre, un element de la cultura popular amb centenars d’anys de tradició, sigui imposar cap “manera de viure que no és la nostra”. A no ser, esclar, que es refereixi a la manera de viure de Jesús de Natzaret, el protagonista, que -efectivament- proposa una manera de viure que no és la nostra i que també provocava escàndol. L’exhibició pública d’elements de la cultura que tenen un origen, un significat i potser un destí religiós equival senzillament a sentir-se lliure. L’espai públic ha de ser l’espai no tan sols del que ens iguala sinó, sobetot, del que ens diferencia. I aquest és el repte de la democràcia. Si no podem fer-ho ni tan sols amb un innocent pessebre, no ens estranyi que la favorita de les eleccions sigui la senyora Le Pen, hereva de Vichy, dels “pessebres” de concentració. El que es reprimeix sempre surt per on menys t’ho esperes.

Article per a la revista Foc Nou (maig 2017), publicat també a Catalunya Religió.

dilluns, de maig 01, 2017

Maig


El cos humà, tan monstruós, estrany i delicat, té, al maig, en rares naturaleses jovençanes, un instant com un somni de perfecció impensada. Sota de les robes complicades s'endevinen meravelloses robes reposades. La perfecció s'hi veu fresca i rosada, plena i emmelada. Formes que duren poc...

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 23.
Il·lustració: Ramon Casas, Abans del bany, 1895, Museu de Montserrat.

dissabte, d’abril 29, 2017

Tot per tu



Sóc fidel, sóc funcionament.
Pròdig, em reparteixo: tot per tu.
M'he muntat un dit, és teu,
M'arrenco el cor, fes-te'n un rellotge.

Màrius Sampere, fragment del poema 42, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 55.

dimecres, d’abril 26, 2017

La gallineta


A mi, com ja va passar fa poc temps amb l'exsenador Santi Vidal, em sembla més aviat bé que els polítics independentistes aportin una mica de llum a la part més fosca, per opaca, del full de ruta que la coalició de CiU i ERC i la Cup tenen previst pels propers mesos. Ahir a El País es van fer públiques unes conferències del diputat Lluís Llach, conegut com a cantautor, en les quals advertia que els funcionaris que no acatin la nova "llei de transitorietat" cap a la independència que probablement aprovi el Parlament amb els vots dels diputats dels partits citats, seran "sancionats". 

¿Quina és la part més fosca, doncs? Contínuament he demanat als meus eventuals interlocutors independentistes que em diguin, sisplau, amb quina força (no moral, no, força de veritat) obligaran als jutges, al conjunt de forces i cossos de seguretat de l'estat (inclosos els Mossos, que són policia judicial), i a la resta de funcionaris (inclosos els autonòmics) a fer complir una llei que, segurament, serà anul·lada just després de ser aprovada. És a dir, que quan el president de la Generalitat es proposi executar el que disposa la llei, es trobi amb una ordre judicial que li impedeix i, per tant, el seu incompliment l'afecti a ell i a tot funcionari que s'hi presti, amb un risc penal més alt que una sanció. La pregunta pertinent que ens fem tots és, doncs, ¿amb quina força obligarà al poder judicial i els agents que actuen en el seu nom a estripar l'ordre i a posar-se al servei de la flamant república?.

El diputat, autor dels premonitoris "La gallineta" i "El jorn dels miserables", ho té clar: qui no ho faci serà sancionat. No va aclarir quin règim sancionador serà l'establert i, per tant, el nivell d'aquestes sancions, si és "a la coreana" (que seria molt convincent i faria culminar el procés amb l'èxit entusiasta del poble) o es tracta de la típica amonestació a la que estem tan acostumats en aquest país, si hi arriba. 

¿I què passa si la gallineta diu que prou?. Ho dic perquè tampoc va aclarir si, en el cas que el funcionari acudís als tribunals de justícia ordinària per denunciar l'abús de poder dels seus superiors (al cap i a la fi, els servidors públics han promès o jurat defensar la Constitució, no els seus governants), i els jutges admeten a tràmit la denúncia suspenent cautelarment la sanció, si aquests també serien "sancionats". I, en aquest darrer cas, què caldria fer quan la seva paciència hagués arribat al seu límit i enviessin la policia judicial (ergo els Mossos, que ja han dit que defensaran la Constitució) a detenir el responsable de recursos humans que està produint sancions, qui els aturaria. Val la pena saber-ho perquè la cosa, com veieu, pot ser molt xunga. De somriures, vaja.

En fi. Jo demanaria que ens ho acabés d'explicar. Que faci més conferències i que respongui, sisplau, a les preguntes que li fa aquest modest ciutadà, membre d'aquest país que pretén salvar, pensant, sobretot, amb la seva integritat física. Que parli. Si no vol, o no pot, potser haurà de fer com l'altre electe bocamoll i anar-se'n. Una víctima més del procés no es notarà. Aquí anem sobrats de gent, es veu. I qui sap si farà bé al Senegal, on hi té una fundació, que m'han dit que fa falta que els plogui.

Foto: Albert Garcia / EPV