dimecres, d’agost 02, 2017

¿Vida mediocre o mort heroica?



El gènere de Javier Cercas, que en un altre llibre recent reivindica com a novel·la, és aquest enterenyinat metaliterari de recerca històrica, composició del relat amb making off, relat pròpiament, vicissituds personals que l'acompanyen, etcètera. I el tema, el seu tema, potser és el de la memòria, concretament en l'aproximació a través de testimonis o de casos molt concrets de fets significatius de la nostra memoria col·lectiva més o menys recent, amb una ferma voluntat de conèixer l'altre ....i potser descobrir-se un mateix. I potser reclamar que fem alguna cosa més, junts, que no pas barallar-nos i prou. No sense polèmiques, esclar. Amb un resultat, em sembla a mi, extraordinari.

Una prova d'això, tot i que a mi em resulta un pèl pesat el relat de guerra, és el llibre El monarca de las sombras (Literatura Random House, Barcelona 2017), on ressegueix la pista d'un oncle de la seva mare, Manuel Mena, mort jove al front d'Aragó, on combatia des del bàndol franquista. El que val la pena, sobretot, doncs, és el procés de recerca, les preguntes que es fa, els qüestionaments que aporta, el periple vital i interior que viu l'escriptor en endinsar-s'hi. I la sospita d'una possible transformació d'un soldat joveníssim que creu profundament en els seus ideals a un moribund que, massa tard, se n'adona que al que cal ser fidel és a la vida. Cercas utilitza els clàssics per explicar-nos-ho.

[Al llit de mort, el tinent li podria haver dit] que era el Aquiles de la Ilíada, no el de la Odisea. Que en el reino de los muertos no pensaría que es preferible conocer la vejez siendo el siervo de un siervo que no conocerla siendo el monarca de las sombras. Que nunca sería como el Aquiles de la Odisea, que nadie le había engañado, que no le mataba un malentendido. Que la suya era una bella muerte, una muerte perfecta, la mejor de las muertes. Que iba a morir por la patria" (p. 286) 
(...) Lo más probable es que mi madre se hubiera pasado la vida hablándome de Manuel Mena porque con Manuel Mena o la muerte de Manuel Mena había comprendido hasta quedarse sin lágrimas que es mil veces preferible ser Ulises que ser Aquiles, vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo, aunque al final de esa vida no aguarde otra, que vivir una vida breve y heroica y una muerte gloriosa, que es mil veces preferible ser el siervo de un siervo en la vida que en el reino de las sombras el rey de los muertos. (p. 272).

Aquest és el dilema.