dimecres, de novembre 15, 2017

La nova frontera de Catalunya



Un informe del mes de gener d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona sobre la renda familiar disponible per càpita alertava que, dels deu barris amb menys renda familiar dels 73 de tota la ciutat, sis havien perdut punts respecte 2016. El barri més pobre, que passa de 39,2 a 34,5 punts, contrasta amb els més rics, set vegades per sobre. La renda mitja havia pujat gairebé un 3%. Al mig, entre el 73 i 115 punts, se situen força barris. Les dades d’atur registrat (tinc a mà les de febrer), sempre més baix que a l’EPA,, presenten un rànquing similar. Si la mitjana de la ciutat és el 7,6%, els barris més pobres la doblen i els més rics són a la meitat, és a dir pràcticament plena ocupació. Alguns que es dediquen a buscar determinats professionals qualificats expressen el seu estupor perquè les noves demandes s’estan quedant sense omplir, mentre l’atur i la precarietat s’abonen en sectors menys qualificats. Aquest és el panorama, a Barcelona, de la “sortida de la crisi”, després de tres anys de fase expansiva del PIB, i que, segurament, es deu repetir a la majoria de ciutats catalanes, almenys de l’àrea metropolitana. És obvi que en podem treure moltes lliçons i que tenim, com a societat, força deures a fer.

Però no em volia quedar aquí sinó, com alertava en un moment del meu article anterior, en comparar aquestes dades amb els resultats electorals de l’últim cicle, marcat per crisis polítiques (aparició de nous actors, un any amb govern en funcions, el procés independentista…). Tornen a coincidir els comportaments, amb algunes característiques: els partits que guanyen clarament en uns districtes se situen en un lloc molt modest en un altre, i viceversa. L’aparició, com dèiem, de nous actors, situa els antics partits transversals, baixant, al seu feu, i denota que les noves opcions creixen també desigualment segons el barri. Anem on vull anar. Una enquesta del CEO revelava que, a Catalunya, les rendes més altes i mitjanes votaven partits independentistes i que les rendes més baixes ho feien a partits no independentistes.

No sabem com acabarà la important i delicada crisi actual a Catalunya. Només volia deixar constància, per si el canvi de paisatge d’estelades d’un barri a un altre no ens ho havia fet adonar, que l’enorme i intensa mobilització de les classes mitjanes a la recerca d’un “país nou” que s’ajusti a les seves expectatives, contrasta amb la desmobilització i “desempoderament” dels sectors socials més malmesos, que viuen en altres llocs, que tenen altres problemes i que voten altres partits, quan voten (amb més vots i menys escons). Potser la frontera a combatre serà aquesta.

Article a la revista Valors, octubre 2017
Publica un comentari a l'entrada