Des del principi de l'anomenat procés independentista (en realitat, ni tan sols ha començat) el que em preocupa, sobretot, és una sola cosa: amb quina força el Govern de la Generalitat, o l'autoritat que lideri la secessió, obligarà a tots, ciutadans, militars, policies, resta de funcionaris, banquers, a respectar el nou statu quo legal. De manera que el control fronterer, l'exèrcit, el cobrament d'impostos estatals, per posar algun dels exemples crítics, passi immediatament a mans de la nova autoritat. Alhora, sempre m'ha quedat el dubte de com s'ho farà aquesta mateixa força (força, sí) per aturar les resistències lògiques (i legítims als ulls de la legalitat internacional) de l'estat espanyol a la ruptura de la seva integritat territorial. De l'estat i dels seus aliats polítics, comercials i militars. La clau per a l'èxit d'un fet així és, doncs, la força. I, en col·lisió, una força superior a l'adversària.
Jo no em volia creure, atret per l'irresistible somriure de les famílies endiumenjades que han nodrit les performances dels últims onzes de setembre, que el nostre Govern arribés tan lluny. "Al final", com, inquietantment, va demanar l'exmilitant d'Eta Arnaldo Otegi a Barcelona aquesta setmana. Però, sigui pel que sigui, amb una evident opacitat, l'administració Puigdemont ens està preparant la resposta a la inquietud que jo tenia. El que no sabem és com.
L'avantatge de les al·lucinants declaracions del jutge (suspès) i senador (dimitit) Santi Vidal -a qui ja coneixem- és que, amb més cuento o menys, tranquil·litza els ciutadans com jo donant una resposta a la nostra lògica pregunta. Tranquil·litza, esclar, és un dir. Tràfic il·legal de dades personals, entrenament militar dels mossos per part d'un país no identificat, persecució a jutges per la seva ideologia, el tractament displicent dels "del Baix Llobregat" i una colla de fets il·lícits més que fan esfereir. El Govern ha corregut a desmentir els fets descrits, tot i que -de fet- no ho sembla. El senador més votat pels catalans als últims comicis, ja exsenador, es veu que no plega per bocamoll sinó per fatxenda.
D'acord. Doncs, si no és així, ¿com tenen previst resoldre aquest impasse? Crec que els ciutadans de Catalunya, aquests que hem de ser alliberats i que tenim totes les gràcies, bé devem també tenir dret a conèixer el preu que ens tocarà pagar, abans de comprar-ho, oi? Perquè, a les alçades que som, haureu entès que, això, de franc no surt, oi? Repeteixo: ¿amb quina força obligaran l'aparell de l'estat i els ciutadans a complir amb una nova llei imposada? La resistència pacífica no val; amb ella et poden buidar els comptes i anul·lar el conjunt de disposicions il·legals. L'energia positiva, o l'esperitisme, tampoc. Força, dic. Quina?
Aquest procés, o és una broma (pesada) o va en sèrio. Si va de broma, tranquils. Un dia us despertareu amb una cara de tòtil i aquí pau i després glòria. Però, si va en sèrio, tenim dret a conèixer fins on arriba la quimera dels nostres dirigents, fins on afectarà les nostres butxaques i la nostra seguretat, fins quan podrem confiar en el nostre sistema jurídic, etc. Si els ciutadans no sabem això, si se'ns amaga, ni el referèndum més legal i preciós no val un sol duro democràtic.
Mentre tant, gràcies, senyor Vidal, per haver obert llum amb la seva fosca fantasia. Si és que és fantasia.
Foto: El País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada