divendres, de novembre 03, 2017

El guió de Maquiavel


Aquests últims dies, en llocs públics, no a les xarxes socials, on sembla que "tot és possible" en la deshumanització de les relacions humanes, alguns hem estat increpats per la nostra filiació política. El pitjor del procés és això, l'assenyalament de culpables entre els propis ciutadans. La irrupció de la moral (l'exvicepresident Junqueras va demanar ahir que en les properes eleccions el bé venci el mal, com si representés els Pastorets o un autosacramental medieval) on hi hauria d'haver política, la moral inquisitorial, esclar. La categoria de traïdor o enemic a tot aquell qui gosi discrepar de la línia oficial i dura dels que han portat aquest país al desastre (que li preguntin a l'exconseller Vila), com un revival ferotge de les idees de Carl Schmitt.

El Partit de la Lepra

Quan em vaig apuntar al PSC, abans -adolescent- a la JSC, jo ja sabia que m'apuntava al Partit de la Lepra. L'episodi més semblant al que estem vivint és l'agressió als diputats socialistes a les portes del Parlament per una multitud convocada pels seguidors de l'aleshores president Pujol, el 1984. Conec bé l'entorn que el fertilitzava i el que ho fa ara. Ja sabia, doncs, que les acusacions de botifler cap amunt i, quan convingués, l'oprobi públic, era el preu a pagar pels que hem fet l'opció del socialisme democràtic i federalista, a Catalunya. De manera que no em ve de nou ni em treu massa el son. Fins i tot estic preparat perquè les agressions fins ara verbals pugin un grau més. El Partit de la Lepra, el d'aquells que s'ha d'evitar i combatre tant a les institucions com al carrer si volem un país decent, és avui el blanc davant qualsevol fet que l'independentisme intepreti com una agressió.

L'última ha estat la interlocutòria, ahir, d'una jutgessa de l'Audiència Nacional, que decreta l'ingrés a presó preventiva dels nou exconsellers del Govern de la Generalitat que, malgrat els múltiples avisos tant dels tribunals com dels seus propis assessors jurídics, han perpetrat una segregació d'una part del territori de l'Estat que, en realitat, ningú ha tingut els nassos de complir. També ha decretat la recerca i ingrés a presó de la resta del Govern cessat, inclòs el president, que va fugar-se a Bèlgica i va incomplir l'ordre de comparèixer davant el tribunal, fet que, tant per ell com per vostè o jo mateix, implica una desobediència i és objecte de detenció.

A qui beneficia?

No entraré, perquè sóc incapaç, en analitzar aquesta interlocutòria, ni cauré en la temptació de demanar actituds polítiques a un jutge, tot i que, des de la meva ignorància, penso que una mica de sentit comú hauria evitat el quadre romàntic de màrtirs que ara tenim pintat, i potser tanta mala llet. O sigui que no m'agrada gens. Però això no treu que en puguem fer una lectura política, esclar. To té conseqüències polítiques, fins i tot la pluja. Bé, com diu l'Andreu Claret, hi ha una prova que mai falla per poder analitzar un esdeveniment, més enllà dels escarafalls, el soroll o les vísceres, consisteix en preguntar-se a qui beneficia políticalment. És una pregunta senzilla, de resposta sovint també senzilla (excepte que la política té moltes caramboles i conseqüències imprevistes), des de la qual poder enfrontar-se a la complexitat. Claret afirma això en una cita -llarga, disculpeu- que passo a copiar:
Favorece a quienes no quieren una solución política al conflicto. A quienes buscan la polarización. A quienes aborrecen los grises y todo lo quieren en blanco y negro porque piensan que en una batalla a cara de perro, la victoria siempre será suya. Hablo de los políticos y los creadores de opinión que hoy jalean la decisión judicial. Aquellos que se frotan las manos ante el clima de tensión extrema con el que llegaremos al 21-D. Los que defienden el cuanto peor, mejor. Yo mismo he criticado a sectores del independentismo por utilizar esta estrategia. Por haber tensado la cuerda más de la cuenta. Por haber ido demasiado lejos, con la DUI. Por no haber sabido pillar la oportunidad de del repliegue ordenado que hubiesen supuesto unas elecciones convocadas por Puigdemont. Cuando veo cómo algunos aplauden la entrada en prisión de Junqueras y otros consejeros de la Generalitat, pienso que, desde el otro lado del conflicto, también hay quien quiere llevar esto más lejos. Quien empuja la sociedad catalana hacia el abismo. Son personas, partidos, poderes, periodistas, a quienes no les basta con vencer. A quienes no les importa convencer. Quieren arrasar. Humillar al independentismo. Sin darse cuenta -¿o sí se dan cuenta?- de qué esta humillación será vivida por muchos catalanes como una ignominia colectiva. Incluso por muchos que no son independentistas. El encarcelamiento llega en el peor momento. Cuando empezaban a brotar iniciativas destinadas a romper la polarización. Y a evitar que, después del 21-D, estuviéramos igual. O peor.
Hi estic bastant d'acord tot i que, a curt termini, és a dir, de cara a les eleccions del 21 de desembre (a les quals ningú ara vol renunciar, i fan bé), afavoreix només al relat independentista que, en temps iconofílics com els que vivim, viu d'extremar la imatge d'un David just davant un Goliat repressor. Lliçó que vam aprendre perfectament el dia 1 d'octubre. Aquest marc mental també dissol la política i ens situa, com deia, en la moral. El bé contra el mal. Recordem-ho: aquests escenaris morals són els previs a la justificació totalitària dels processos revolucionaris, o reaccionaris, que han dividit Europa els últims cent anys. I ara els vivim a casa.

Tres tasses

Aniria més enllà, com a bon lector de Maquiavel (que no maquiavèl·lic). L'alte mètode per analitzar políticament un fet és rellegir el florentí. Aquest fet no tan sols beneficia l'independentisme sinó que ha estat volgudament buscat, descartada (crec que des del principi) la lògica resistència contra l'Estat que hauria emprès tot revolucionari deixant de comparèixer, per exemple, a tribunals que no reconeix. No. Per no anar massa lluny, recordem la crisi de Govern viscuda just abans de vacances d'estiu, on l'únic criteri per romandre-hi era si s'estava o no disposat a carregar amb les conseqüències penals. Ergo es preveia cometre actes que en comportaven, com reiteradament se'ls havia avisat. Per aquest únic motiu van saltar quatre consellers. Fa just una setmana, l'aleshores president Puigdemont va tenir l'oportunitat, amb l'aval de negociadors influents, d'aturar l'escalada convocant eleccions ell mateix, aquestes que fa una setmana eren una traïció i ara són un gol a l'Estat, que som molt astuts. Però preferí, insisteixo, fidel als seus objectius polítics (perquè creia -doncs- que li convenia més), cedir a les pressions dels hooligans i perpetrar l'última, fins ara, de les seves il·legalitats. Tot és al guió i no hi ha cap sorpresa. La foto dels consellers, i del president, entre barrots, exactament com la de Companys el 1934, és la foto de campanya per intentar la majoria absoluta, retenir el poder (que és del que es tracta), i anar fent, que aquest conflicte és una bicoca de vots. No voleu Sis d'Octubre? Tres tasses! ¿Realment val tant la pena aquesta ambició pel preu que estem, i estan, pagant?

Per què? ¿Per què, deia, el PSC és el Partit de la Lepra que, si poden, explulsaran de tots els governs locals aquesta setmana? Perquè és just el contrari. Compte, no dic que sigui el partit naïf o que receli de Maquiavel, o que no busqui vots, no. En realitat, com és evident, aquest conflicte li'n resta i això també és un motor que el posa en la recerca de solucions pactades. Aquesta no és una lluita de bons o dolents (si ho fos, segurament jo tampoc seria dels bons). Les solucions pactades, doncs, serien un escenari més favorable i li donarien més oportunitats de vot, aquí el primer recel. El segon correspon als sectors socials que mobilitzen els uns i els altres que, com veuran els bons lectors de Marx, haberlos haylos. I n'hi ha un que no vol perdre l'hegemonia i els beneficis de tenir-la. Ara bé, sincerament, ¿el nostre país pot viure gaire més temps en aquesta angoixa? ¿Algú creu que en treurem res, d'atiar encara més el conflicte? ¿No cansa, la irrupció de tant d'odi entre nosaltres? ¿No recordeu episodis exactes entre ciutadans en la recentíssima Guerra dels Balcans? Bé, doncs denostar el PSC i increpar els que hi militem, en sigueu o no partidaris, ens hi aboca indefectiblement. No hi ha cap sortida, cap ni una, que no passi per la reconciliació, com deia avui Duran i Lleida. El Partit de la Lepra és el del Pont de Mostar.