dimarts, d’octubre 31, 2017

Jo ja ho deia


En totes les ocasions que he pogut, en persona o al Facebook, on sigui, almenys des de les eleccions al Parlament de 2015 fins avui, he requerit a tots els interlocutors independentistes amb els quals m'he topat només una resposta. Fins i tot ho he escrit amb certa reiteració en aquest irrisori blog*. Volia saber com ens ho faríem, l'endemà de la proclamació d'una nova república, per substituir la legalitat espanyola per la catalana i, sobretot, com ho faríem efectiu davant la presumible resistència de l'administració de l'Estat desplegada a Catalunya. Crec que aquest era el punt més greu, el més susceptible de conflicte violent, i em creia en el dret, com a ciutadà, de tenir una resposta.

Per exemple, els preguntava, ¿com farem que deixin d'actuar els funcionaris de l'administració perifèrica de l'estat, inclosos els policies, guàrdies civils i l'exèrcit, que van armats? ¿Com obligarem els jutges a obeir la nova llei? ¿Com posarem els Mossos d'Esquadra a les ordres de la nova autoritat quan tots els seus membres han promès defensar la Constitució? (bé, d'això últim hi ha hagut un conat) ¿Com direm als bancs que no actuïn embargant incompliments fiscals a les ordres de l'Agència Tributaria espanyola amb el risc de perdre el crèdit del BCE i la cèdula per operar a la UE? Ja sé que sóc pesat, però he repetit els exemples fins a la sacietat senzillament perquè, com deia, la clau de tot plegat, que ni tan sols resolia la nonata llei de transitorietat, era aquest delicadíssim pas. 

Els meus interlocutors, com és obvi, no m'han respost mai. Només em deien que, segurament, el Govern ja ho tenia previst però que, per seguretat i per a l'èxit de l'operació, o per astúcia, no ho podien desvelar. Jo em queixava, esclar. Mirin: si hem de patir un delicat moment amb alt risc de violència (per exemple, amb uns escamots pacífics d'Arran enfrontant-se a una caserna militar), era un greu error no informar-nos-en. Tot i així, i coneixent el tarannà dels dirigents d'aquest procés, de tortell els diumenges i no prenguem mal, també sospitava que no era això el que farien, malgrat les ganes d'alguns dels seus aliats, segur. 

Sospitava, i així els ho deia, que, en realitat, no hi havia res previst. Que, com ha passat fins avui, es confiava estrictament en la força sentimental del milió/dos milions d'ànimes que any rera any han fet agafar de les mans, de la cintura, dels colzes i de tot arreu com qui fa una dansa de la pluja esperant que algú (Déu, Europa, els russos, Trump, els excessos o la inoperància de Rajoy) ens ho arreglés. Fa pocs dies, parlant amb una amiga meva, quan li feia veure que cap país del món ens reconeixerà com a nou estat, em responia que el conseller Romeva ho tenia tot molt ben preparat i que a partir del dia ú d'octubre començaria la pluja de reconeixements. En fi, ja ho heu vist. Ni un.

Un gran estafa

En fi, no m'agrada dir-ho i sé que queda molt malament, però jo ja havia avisat. Jo ja ho deia. Em sap greu, sincerament, per tothom qui s'ho havia cregut, perquè el país ha dedicat recursos econòmics, intel·lectuals, sentimentals, polítics i humans com mai havia fet a una causa els inductors de la qual no s'havien preparat per fer-la. Ara ho reconeixen obertament sense que els caigui la cara de vergonya. I m'angoixa pensar el buit depressiu on pot caure tanta energia desaprofitada.

Efectivament, després de la declaració d'independència de la setmana pasada al Parlament, tot i l'amenaça de cessament del Govern en aplicació de l'article 155 de la Constitució, inevitable, i amb les sospites més que fundades que no hi havia res preparat per fer-la efectiva l'endemà, l'expresident Puigdemont i el seu equip van tirar endavant. Totes les piruetes que facin a partir d'ara crec que seran vols de mosca al costat d'aquest immens fracàs, d'aquesta gran estafa política i sentimental. Vols de mosca com presentar-se a Brussel·les com a "govern legítim" alhora que s'accepten unes eleccions convocades pel Govern de l'Estat i fins a l'últim moment denostades. I més que en veurem, perquè ara, amb les eleccions el dia 21 de desembre, creuen que és l'oportunitat de donar un cop més a la pilota, portar-la un mica més endavant, fer veure que el procés respira. I mirar de no perdre el poder, que és l'únic objectiu que va portar, el 2012, al gir estratègic del també expresident Mas, aleshores aliat amb el PP, abraçant l'independentisme. L'obsessió pel poder te'l fa perdre. I aquest és, en realitat, el risc més gran dels inductors del procés. Sobretot si els processen a ells, com també inevitablement passarà. Això també ho dèiem, molts. Ara, que no plorin.

Bé, que tingueu una bona castanyada.


Publica un comentari a l'entrada